“Benvinguts al Teatre Akadèmia. Estem a punt de començar. Si us plau, desconnecteu els vostres telèfons mòbils. Us agrairíem que durant la funció no obriu la pantalla del telèfon. La contaminació lumínica desconcentra enormement als actors i la resta del públic. Moltes gràcies”.

Potser algú no se n’ha adonat. O potser sí. Però la veu que sona a la megafonia del teatre del carrer de Buenos Aires de Barcelona és la de l’actriu Carme Elias (Barcelona, 1951). Ens dona la benvinguda cada vegada que hi ha funció. Escoltin-la bé, perquè molt probablement no hi haurà noves ocasions de tenir-la a escena. S’ha retirat, de manera involuntària, d’ençà que li van diagnosticar Alzheimer: “Mai he volgut deixar de ser actriu. M’he vist obligada a deixar de ser-ho”, confessa a Quan deixi de ser jo (Columna) on ens relata, de manera crua, però amb enteresa i un enorme sentit de l’humor, el seu testimoni. Elias, Premi Gaudí d’Honor 2021 i Creu de Sant Jordi el 2022, va triar aquesta acollidora sala per a presentar el seu llibre de memòries, en un emotiu acte envoltada de família, amistats i públic devot de la seva trajectòria, que la va voler aplaudir, acompanyar i donar-li escalf.

“No he tingut temps d’estudiar-me el paper per a aquest personatge [una malalta d’Alzheimer], i quan intento interpretar-lo, la improvisació se me’n va de les mans”, se sincera: “em trobo a l’escenari de la vida amb una escena desconeguda que ni l’actriu protagonista s’ha estudiat”. Al seu costat hi té en Guido Torlonia, el director artístic del teatre (a qui agafa la mà amb amor, repetidament), i Isona Passola, que hi assisteix en qualitat de vella amiga. Les seves mirades traspuen afecte i complicitat. “Aquest llibre l’he plorat i l’he rigut”, manifesta la guionista i ara presidenta de l’Ateneu Barcelonès. I és que Quan deixi de ser jo té el to d’un diari íntim, però no en la forma ni en l’estructura, salpebrat d’anècdotes i d’ocurrències per descarregar de tensió dels passatges més dolorosos. Elias diu que ara té més humor que abans. “Després d’una inevitable etapa d’acceptació li dic Al. El meu amic Al”, declara amb sorna.

Els primers símptomes li van arribar durant el rodatge de Quién te cantará (Carlos Vermut, 2017). Llavors va començar a mostrar-se el que avui és una realitat: “vaig sentir pànic, com si anés a llançar-me per un barranc fosc, per un precipici sense fi. Jo estava aterrida”. Després d’una odissea en mans d’especialistes, el fatídic resultat de les proves li va arribar el juliol de 2019, a l’Hospital de Sant Pau: “I ja va començar la marxa enrere. Amb el diagnòstic es va paralitzar completament la meva estimada vida professional. L’Alzheimer es va apoderar de la meva existència”. Gairebé tres anys de silenci, fins que el març de 2022, en el marc del Brain Film Fest de Barcelona, decideix sortir de l’armari i explicar-ho a tothom, en veu alta, davant d’un micròfon. “La cerca de la veritat no és només dalt de l’escenari, sinó també de la vida”, manifesta. “El meu amic Al m’arriba en un moment de maduresa en què després de moltes reflexions, pors i prejudicis decideixo ser veritable, mostrar la meva essència i fer-ho públic. Cadascú, des d’on pot o sap, em fa costat, i això és el que més m’enforteix”, rebla.

I conseqüent, Elias es dedica en cos i ànima a divulgar la malaltia, parlar-ne obertament, concedir entrevistes, perquè deixi de quedar amagada en l’entorn familiar, com sol passar. L’acte d’avui n’és un exemple, després d’haver acceptat la proposta de l’Editorial Planeta d’escriure aquestes peculiars memòries. “Tot i que l’Alzheimer m’ha tancat a casa, també m’ha fet ser més creativa”, explica. I no para d’escriure i llegir en veu alta tot el que anota, amb la seva gosseta Niva com a representant del públic al qual ha hagut de renunciar. Diu que sempre estarà disponible per a qualsevol acció que ajudi a comprendre com es senten les persones que pateixen la malaltia. “No penso parar fins que el meu Al es quedi amb mi per sempre. Hi arribarem, però a partir d’aquell moment ja no voldré estar amb ell. Jo l’abandonaré abans”.

Efectivament, Carme Elias aposta per tenir, quan arribi el moment, un desenllaç digne, ara que l’eutanàsia és legal a l’Estat espanyol. Pell de gallina a l’auditori i pell de gallina entre les planes del seu testimoni literari, en el qual no es cansa de repetir, fins on calgui, el seu últim anhel: “El que sí que sé i n’estic convençuda és que tots defensaran els meus desitjos finals i advocaran per la mort digna que demano a crits. Jo només demano el màxim respecte perquè la meva decisió sigui irrevocable”. Valentia, fortalesa i una ment lúcida, ara que pot. A les butaques hi havia una mare acabada de diagnosticar que va prendre la paraula per agrair-li la seva força. L’acompanyava la seva filla.

Aquest tribut, emocionant però sobretot emocional, serveix també per a explicar, en perspectiva, situacions que mai s’havien revelat, com per exemple què va succeir rere el muntatge de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, que el mateix Torlonia va dirigir en aquest mateix espai, el març de 2019. Núvol se’n va fer ressò amb aquesta ressenya. Llavors el diagnòstic de la malaltia encara no havia arribat (faltaven pocs mesos), però les inexplicables dificultats de l’actriu per memoritzar el text eren importants, durant els assajos i durant les representacions. La seva companya de fatigues i coprotagonista de l’espectacle, Vicky Peña (mai havien treballat juntes fins llavors), asseguda a primera fila, assenteix, i li dedica paraules amables. El públic mai ho va notar, ni mai va saber que molt a prop de l’escenari sempre hi havia algú amb el text a la mà per si a Elias “l’atacava alguna inquietud”. Aquell apuntador improvisat era Iban Beltran, que llavors exercia d’ajudant de direcció (i ara codirector de La Chispa, la peça que es pot veure actualment al teatre). Aquella obra va ser l’última que Elias va fer en teatre i va ser una de les coses més màgiques de la seva trajectòria, confessa. I un servidor s’emociona al descobrir que, sense saber-ho, va veure l’últim muntatge de l’artista.

• 

  Duel de dives al Teatre Akadèmia

  Oriol Osan i Tort

Torlonia, com es comprova, encara forma part de la seva vida, i també s’emociona: “A una actriu que perdi la memòria se li acaba la feina”. Avui, una bona pila de companys i companyes de professió l’han volguda abrigallar. A més de Peña, al Teatre Akadèmia s’hi han acostat, entre d’altres, Mario Gas, Carme Sansa i Sílvia Marsó (que la van posar en contacte amb la Fundació Pasqual Maragall), Pep Munné, Josep Maria Mestres, Pep Planas, Roberto G. Alonso, Serena Vergano (amb qui van ser veïnes al Walden 7, a Sant Just Desvern), Josep Maria Miró o el meravellós Oriol Genís, que va tenir un dels moments més tendres de la vetllada: el reclamaven a un altre indret i, natural com és, va interrompre l’acte –tot demanant disculpes– i va sortir a l’escenari per a regalar-li dos sentits petons i un bonic ram de flors abans de fer-se fonedís. “Era la primera a arribar i l’última a marxar. Es presentava a escena amb tot el text après”, em xiuxiueja una persona del sector que va treballar amb ella. Se la trobarà a faltar.

El volum, que esdevé una carta d’amor a la seva família, sobretot els seus dos germans (el gran, en Josep Maria; i el petit, en Joan, a qui té en un altar) i al seu fill Nico, inclou una missiva –sincera i ferma– al seu amic Al, dient-li tot el què pensa i el què sent. També llegirem un conjunt de poemes alzhèimics, i l’epíleg final del director teatral argentí Juan Carlos Corazza, amic íntim de l’actriu, que glossa la seva figura i com ha viscut de prop l’experiència d’Elias i “la tràgica malaltia que ennuvola aquesta última etapa de la seva vida”. Tot plegat, amb repeticions deliberades sense polir per subratllar els estralls de la malaltia. Però potser, un dels elements més valuosos del llibre és el decàleg, que ella mateixa ha confeccionat, per a saber-se comunicar amb una persona malalta d’Alzheimer. Deu consells que va llegir en veu alta el dia de la presentació i que van arrencar els aplaudiments de tothom.

Carme Elias ha participat en trenta-nou pel·lícules, on cal destacar Camino (Javier Fesser, 2008), que li va valdre un Premi Goya com a millor actriu (entre molts altres guardons), vint-i-quatre projectes per a televisió i gairebé una cinquantena d’obres de teatre. Però encara ens falta el seu últim treball, un documental que està rodant, de manera esglaonada i intermitent, la seva amiga Claudia Pinto (La distancia más larga, 2013). “Ho filmem? Deixem un rastre d’això?”, li va preguntar un dia la directora veneçolana. “Sí!”, va ser la resposta taxativa de l’actriu. “Així va començar la pel·lícula documental sobre la meva convivència amb el meu amic Al. La meva última pel·lícula, Aquí, ahora. La Claudia em va donar una meta. Per mi, fer aquesta pel·lícula amb ella és tenir un objectiu a la vida. Aquí, ahora és un pacte d’amor i amistat”.

El públic, capcot, però content d’haver escoltat una ment lúcida i unes paraules emergides del cor, abandona el teatre, com una estona abans havia fet Genís. L’acte ha durat a penes seixanta minuts. Hi ha qui es queda a saludar-la, hi ha qui vol que li firmi el llibre. Hi ha qui marxa pensant amb el que ha presenciat i content d’haver gaudit durant molts anys d’una actriuassa com n’hi ha poques.