El mal ens fa cantar

L’atracció i la fascinació pel mal són més antigues que la pana. Han omplert pàgines i pàgines de literatura, han esquitxat tota mena de disciplines artístiques, són el motor de moltes persones, i fins i tot hi ha periodistes especialitzats en la crònica negra i els successos amb programes, mitjans i pòdcasts que ho peten. La sang i el fetge ens atrapa com les mosques a la mel i els seus pèrfids protagonistes són erigits gairebé en icones a qui idolatrar, encara que resulti pervers. Tant se val que siguin de ficció o reals, que responguin al nom de Mr. Hyde, Cruella de Vil, Pablo Escobar o la nostrada Rosa Peral, funcionària de l’Ajuntament de Barcelona.

La veterana companyia anoienca Teatre Nu (La dona del tercer segona, Els ossos de l’irlandès…) ha entomat el repte de portar a escena aquest món pèrfid a través de cançons tradicionals, desgranant-les, analitzant-ne les lletres i mostrant-nos el seu contingut, no tan bucòlic com pugui semblar en primera instància, sinó més aviat traumàtic i dolorós, sovint lloant i revivint l’agressor i silenciant i invisibilitzant la víctima. El resultat és Estimadíssims malvats, una peça de teatre musical de petit format al servei de la meravellosa veu de l’actor (i cantant!) Jordi Vidal, i del no menys talent de la compositora Laia Vallès (que alterna funcions amb Anna Sala), que s’encarrega de l’espai sonor, els arranjaments i la direcció musical. Aquesta és la proposta que ha escollit el Teatre Tantarantana per a inaugurar la temporada.

Quan ens atrevirem a assumir que un dels nostres avantpassats era un assassí? Amb aquesta premissa, Víctor Borràs Gasch –que firma la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle– s’inventa el passat de Vidal, tot remuntant-se al segle XVIII, narrant l’execució d’una parenta seva per part d’uns lladres, la història de la qual va ser plasmada en una balada, vigent avui en dia. L’artista de Guillermotta (pel qual va rebre el Premi de la Crítica al Millor Intèrpret en Teatre Musical) o de la recent For Evita (estrenada al passat Festival Grec), es recrea en la història, creiem que de manera massa repetitiva, manllevant temps que podria dedicar-se a altres càntics populars. Perquè en noranta minuts d’espectacle, l’anàlisi no arriba ni a mitja dotzena de cançons. I és una llàstima, perquè el públic té ganes de prendre consciència de quantes lletres innòcues –que cantem inconscientment mentre anem en bus– banalitzen el mal i idealitzen romànticament els seus bergants protagonistes.

Al marge del punt de partida i de l’aparell fonètic de Vidal, d’aquest muntatge m’agradaria destacar dos aspectes més: el fantàstic casori entre tradició i música electrònica, que l’acompanya. Valls/Sala interactuen amb l’actor no només des de la taula de so sinó deambulant per l’escenari, micròfon en mà, fent de narradores, xiuxiuejant o acotant continguts, si fa falta. La seva simbiosi és altament seductora. Com també sedueix l’escenografia, mèrit de Llorenç Corbella, emmetxada amb la il·luminació, a càrrec de Paula Crespo. Una cortina de cordes que es desprèn sobre una catifa blanca, flonja i molsuda –per on es camina descalç–, dona molt de joc. S’hi poden fer nusos, es poden agrupar, poden simular els barrots d’una garjola (‘La presó de Lleida’ és una de les peces que sonen al muntatge) o una forca. Així com les ombres o la bombeta zenital que presideix el laberint de fils i permet embolcallar números de dansa, d’altres amb aire circense, o pinzellades poètiques.

Estimadíssims malvats, que es podrà veure també a la pròxima edició de la Fira Mediterrània de Manresa, té el mèrit de posar la lupa en el fet de com frivolitzar l’enaltiment del mal influeix en la construcció de la nostra societat, i pretén conscienciar d’aquesta pràctica, tal com passa amb determinats contes o frases fetes comunes, però en aquesta ocasió des del vessant musical. Amb tot, malgrat l’equip que hi ha al darrere i el bon saber fer de la companyia, crec que és una proposta que queda curta de contingut i fa vibrar poc.