El foc que ens crema som nosaltres

A la vida anem aprenent, guanyant coneixements, sentiments, experiències, coneixences. La vida és social, ens empeny a relacionar-nos uns amb altres per sobreviure. Però la vida en comunitat del segle XXI en un país occidental és un constructe social que suma individualitats forçades a relacionar-se per aconseguir l’èxit de cadascú. Una trobada d’un grup d’amics en un petit paradís boscós reflectirà unes relacions viciades per l’egoisme. Tots parlen de si mateixos, fins i tot quan volen parlar dels altres. Però, com si es tractés d’una tragèdia grega, hi ha quelcom més fort, més devastador que pot acabar amb tots. Els Déus decidien el destí dels seus súbdits. Ara és la natura la qui està agafant aquest paper. Però l’espurna sempre la provoca l’home, l’estupidesa humana. Tant pot ser per l’erosió al nostre ecosistema climàtic, com per una brasa en un bosc. I tot el que hem guanyat durant anys, ho perdem en segons.

El 2007 Anja Hilling va escriure Schwarzes Tier Traurigkeit, on explicava la història d’aquest grup d’amics i com un incendi devastador canvia per sempre les seves vides. Aquesta obra de teatre, traduïda a casa nostra per Maria Bosom amb el nom d’Animal Negre Tristesa, es va estrenar l’any passat a la Sala Beckett amb direcció d’en Julio Manrique. Ara la Sala de baix del teatre de Poblenou torna a cremar amb força. Poques direccions actualment saben treure l’essència d’un text cru i quirúrgic com aquesta. I al mateix temps hi juga, superposant capes interpretatives a través del moviment escènic (Ferran Carvajal), l’escenografia (Alejandro Andújar), la llum (Jaume Ventura), el vídeo (Francesc Isern) i el so (Damien Bazin).

L’estructura del text és, en si mateixa, molt clàssica: tres actes, separats cadascun per escenes. Les veus narratives són set: les dels sis personatges i la d’un narrador, que tant narrarà amb rigor periodístic com oferirà una certa distància poètica amb els fets. En el primer acte, veiem el retrat d’aquests personatges, de les seves relacions, dels seus egos. Diàlegs freds dits amb distància, amb els personatges asseguts, creant estranyes aliances amb les mirades. El més interessant, però, és com el text, sàviament, ens avisa del possible drama. Els anhels del futur, els autoenganys quotidians, la sublimació de la bellesa en aquell indret i entremig, aquestes barbacoes, aquest encenedor, aquests llums d’oli. I el so d’una branca trencada, d’un os d’animal esclafat.  

El narrador, que en el primer acte li donava veu una règia Màrcia Cisteró i en el segon es desdobla amb la d’en Norbert Martínez, relata en un crescendo emocional com la nit estrellada passa a ser la nit de les flames. És aquest segon acte on la interpretació naturalista anirà donant pas a la performativa. Com representar la devastació, l’horror del foc amenaçant les seves vides? Mentre el diàleg es fragmenta en narracions que expliquen com els diferents protagonistes s’enfronten al foc o fugen d’ell, els cossos reaccionen en una cadena de moviments performatius que tant són trencats, histèrics, com moviments pesats (Mima Riera, com a Miranda, intentant arribar a la furgoneta, impedida pels seus companys). En aquesta part, contràriament al que es demostra en el primer acte, refloreix la solidaritat, potser creant les aliances més inesperades, protegint-se uns i altres, buscant la manera de fugir de les flames. L’única que va per lliure, Miranda té un motiu de pes, actua per responsabilitat maternal. El seu testimoni acaba sent el més cru, el que materialitza l’essència de l’horror: la pèrdua d’una filla.

Mentrestant, si en el primer acte les projeccions eren més contemplatives i la gravació que en Norbert anava fent dels rostres era més pausada, en el segon el foc ho devora tot, el sòl es cobreix amb un mantell de plàstic que s’omplirà de retalls de plata com si fos la cendra voleiant. La profunditat que donen les imatges acompanyen la descripció existencial de cada acció dels protagonistes. Reflexions viscudes en el present, records tendres del passat. La prosa de Hilling aconsegueix un equilibri perfecte entre l’acció més frenètica i la descripció més poètica dels fets i els pensaments. El resultat de l’incendi deixa unes quantes incògnites en l’esdevenir dels personatges.

Ràpidament, s’esvaeixen amb l’arribada del tercer acte, que comença amb la retirada del llençol que feia de pantalla. Sota aquest un mirall on ens veiem reflectits tots en aquesta allargada sala. Integrar el públic en el tercer acte resulta colpidor, ningú pot escapar a les conseqüències morals i físiques d’aquest incendi. Els personatges viuran un calvari en la seva tornada a la normalitat. Però no hi haurà cap d’aquests que no reaccioni, que no faci virar la seva vida cap a nous camins. Un necessitarà l’èxit i el reconeixement, un altre deixarà la seva professió, un altre s’abonarà a retratar la naturalesa morta i la resta es dedicaran a trobar-se a faltar. De fet, no hi haurà cap relació que es reprengui de la mateixa manera. És el preu a pagar per sobreviure. I la tragèdia continua, el pes és massa dur i cadascú actua en conseqüència deixant més d’una sorpresa pel camí. Hilling no reserva pietat per cap dels seus personatges. Potser tan sols redimeix, en part, el personatge més antipàtic, en Paul (David Vert), deixant-lo sol (amb l’elegant interpretació vocal de la Màrcia Cisteró) enfrontat, ara sí, encaixant espai escènic amb el text, a si mateix, sobre un munt de cendra i davant d’un gran mirall apaïsat.

Sens dubte aquesta és una de les obres més crues i doloroses que hem vist els últims anys. I per descomptat que gran part de la culpa la tenen els vuit intèrprets. La compenetració entre ells, la definició dels caràcters que van mutant al llarg de l’obra i el compromís amb la representació gestual del drama sobresurten en el conjunt. Personalment, sento una gran empatia per la Mima Riera, etèria en la dansa del seu cos; em fascina l’aplom del David Vert; redescobreixo un Ernest Villegas que passa de l’arrogància a la tristesa amb una contenció ben mesurada.

Aquest animal calcinat, aquests dits morts, aquestes ànimes amb un dol perpetu es mostren en la seva esplendor gràcies a un muntatge tan fred que crema. La immersió en l’horror humà que planteja Julio Manrique i el seu equip és remarcable. Sense complaences. Sense pietat. Deixant que el foc que creem nosaltres arrasi l’orgull i l’altivesa humana.