El crit de la negra

L’activisme social té moltes cares i una de les més transformatives es dona a través del teatre. Traslladar la denúncia a un espectacle de creació que assenyali, sacsegi i provoqui una transformació és el desig de qualsevol activista. Aquest té una actitud sempre combatent, enèrgica, no deixa mai de banda la seva batalla. No es queda a mitges tintes. En aquest sentit Silvia Albert Sopale és una activista de manual i la seva lluita està en la reivindicació de l’africanitat i la denúncia del racisme. A No es país para negras, al SAT, s’obre en canal i ens mostra una vida sempre condicionada per la mirada estranya de l’altre.

Amb quaranta anys i escaig, Sopale –basca de naixement i filla d’una equatoguineana i un nigerià– reflexiona sobre què significa ser negra en un país de blancs, i en com la societat sempre l’ha acabat etiquetant, assenyalant i estigmatitzant pel color de la seva pell. Encara que ara el Black Lives Matter sigui un moviment transversal a tot el món, l’activista ja porta des de 2014 donant forma i fent créixer aquest projecte. El viatge el fa cronològicament, des de la infància fins a la maduresa. Per això quan apareix en escena ho fa en actitud maternal, cantant-li una nana a un suposat nadó que gronxa en braços. Una nana sense ambigüitats: “Duerme, duerme negrito, que tu mama està en el campo explotada”, diu entre altres “dolces” frases. Hi ha molta cançó durant l’espectacle, però sobretot en aquest principi on l’actriu ens recorda alguns dels himnes publicitaris més corejats (de fet, el públic acaba cantant més les cançons que la mateixa Sopale); la del Cola Cao, la de Mamá Inés o la dels Conguitos. I la cançó infantil del “barquero”? Ideal per encaixar-hi versos plens de microracismes. De fet, l’espectacle és un bon repositori de tots els microracismes que s’han llançat al llarg d’aquests anys. Aquest primer bloc que connecta amb la infància es conclou amb un poema de l’artista afroperuana Victoria Santa Cruz. És la peça que va transformar l’espectacle, Me gritaron negra: un poema performatiu que la Sopale interpreta amb força i respecte.

La vida avança i Sopale identifica ja aquells comentaris malintencionats o benintencionats que porten intrínsecs una identificació racialitzada. L’actriu va viure el seu moment “Endevina qui ve a sopar” a l’espanyola, i es va trobar amb un pare que feia bromes descaradament xenòfobes i una mare que amb uns ulls com taronges li va fer un escàner mentre preguntava pels seus orígens. Des de llavors, i com a identitat acceptada, la Sopale no deixa de dir que ella és afroespanyola, la combinació exacta de raça, educació i pertinença. I molt més valenta que aquella etiqueta tan innòcua que és la de ciutadà del món.

La Sopale té molta presència escènica. No és pel volum del cos, sinó per l’actitud, la veu, el crit. Crida bastant durant l’espectacle, però un crit mesurat. I quan entona, posa pauses o diu les coses amb serenor, que és quan fa més ferida. Però principalment tot ho diu en clau d’humor. I hi ha un moment hilarant, molt breu, però que expandeix les culpes. Amb la perruca a la mà, talment com si fos un titella i ella ventríloqua, dona veu a una negra racista, un exemple d’aquelles dones que critiquen la seva gent, titllant-los de ressentits i acceptant que era normal que li demanessin la documentació pel fet de ser negra. “¿A quién se la van a pedir sinó a los que parece que vengan de fuera?”, pregunta. I pels que no ho entenen (a servidor no li ve de nou i pensa en el Samuel L. Jackson de Django desencadenat de Quentin Tarantino), explica que hi ha negres de la casa, aquells que defensaven l’amo, i negres del camp, aquells que el repudiaven. En aquest punt és quan confessa que ella havia estat una negra de la casa fins que va obrir els ulls i va deixar de tenir por a fer soroll.

És en aquest moment en què succeeix un gir en la història de Sopale. Obre una nova finestra i, de fet, serveix per concretar l’audiència objectiva de l’espectacle. El viatge a l’Àfrica. Explica com en un moment de la seva vida va acompanyar a la seva família per primer cop a Guinea Equatorial i l’impacte que va tenir sobre ella trepitjar aquella terra i no sentir les mirades a sobre. Clar que també es va trobar amb alguna mostra d’estigmatització pel fet de venir d’Espanya, però infinitament més lleu. Era negra en un país de negres. Aquell viatge serveix per mostrar a les seves “germanes” que la connexió amb la mare terra és molt potent i que no s’ha de tenir por a reivindicar l’africanitat. Ni la identitat guineoecuatorial. I per descomptat que s’ha de ser orgullosa de ser negra. Dona negra.

El treball de Sopale no sols està amb la paraula, amb la veu i el ritme del seu discurs. L’actriu es mou molt per l’escenari, dividit en sis parcel·les delimitades per pedres com si fossin restes de poblats ibers. El moviment, a més a més, ve secundat per una espècia de camisa amb la qual juga constantment donant-li usos molt variats.

Però hi ha quelcom que em va allunyar durant gran part de l’espectacle. La comoditat. Tot i que Sopale dibuixa molt bé els microracismes que ha viscut donant-los diversos contexts quotidians, falta quelcom amb més punch. No necessito drama, sinó una construcció de l’espectacle que vagi a fer més mal. Ens trobem amb el de sempre. Cap dels que estaven allà veient la funció podia sentir-se ferit, interpel·lat d’una manera brutal. I de blancs n’érem uns quants (afortunadament, era una platea molt variada). Però allà estàvem per corejar les cançons, per riure les barbaritats i per exclamar-nos tots de la merda de món en què vivim. El que hagués agraït era que la Sopale m’hagués fet sentir com una autèntica white trash, encara que no m’hi consideri. Si tan sols ho hagués intentat provocar…

En resum, No es país para negras és un fantàstic viatge per despertar l’orgull de l’africanitat de totes aquelles dones amb orígens africans. Al col·loqui posterior, el millor testimoni va ser el d’una adolescent negra que li va confessar que en aquell moment se sentia perduda, desubicada, i que aquella obra l’havia obert una mica el camí. Aquí està la lluita, germana.