Dramatúrgies de la paradoxa

El 19 d’abril va tenir lloc la setena sessió de la tercera temporada de l’Escola de Pensament del Teatre Lliure. En aquesta ocasió, la conversa, moderada per la filòsofa, assagista i mestra Marina Garcés, va centrar-se en l’exploració de la paradoxa, així com en la necessitat de posar límits per tal de poder seguir avançant. Els convidats especials van ser Begoña Román, membre del grup de recerca Aporia Filosofia contemporània, Ètica i Política de la Universitat de Barcelona; i Albert Arribas, director escènic, dramaturg i traductor teatral. 

L’objectiu d’aquestes trobades és utilitzar l’escenari –l’espai en què el pensament, la paraula, el cos i l’acció es troben– per portar la filosofia i la dramatúrgia a dialogar sobre qüestions i conflictes del nostre present, fent-ne una “exposició problemàtica i no temàtica”, recalca Garcés, “que ens porta a pensar sobre els límits del que podem dir o pensar”. 

Com dèiem al començament, l’objecte de reflexió d’aquesta trobada ha estat la paradoxa, però no com a concepte abstracte, sinó entenent-la com a part essencial de l’experiència vital i, per tant, emmarcada dins una “dramatúrgia” concreta. Entenent que “allò paradoxal de l’experiència que podem fer del món no està descontextualitzat, sinó vinculat a una relació de fets, de sentits, de personatges i situacions que s’encadenen de tal manera que no ofereixen una solució fàcil”, tal com ho explicava Garcés. La paradoxa, per tant, pot ser entesa com una situació de tensió, que genera certa incomoditat perquè no contempla la seva resolució. 

Begoña Román situa el problema d’aquesta incomoditat en “l’excessiva acceleració que caracteritza el nostre temps”; la demanda de novetat i la immediatesa provoca que les conviccions fermes es desfacin de seguida. “Aquesta manca de solidesa genera un desig de seguretat entre les persones que implica que siguin mals temps per la criatura humana que no sap viure amb la paradoxa, ja que la paradoxa és constitutiva de la condició humana”, reflexiona Román. “Ens han fet creure que tot és un problema tècnic i té una solució tècnica.”, d’aquí l’angoixa que suposa no saber-se afrontar a la naturalesa irresoluble de la paradoxa. 

Albert Arribas, per la seva part, assegura que “la paradoxa és una contradicció íntima que caracteritza la vida humana, i sobretot, el fet teatral”. I la vincula amb la idea de “trasbals”: aquell moment de l’experiència teatral que és el moment de pausa i de no comprensió, que no té res a veure amb aquelles dinàmiques teatrals que tendeixen a paradoxes reductibles que poden ser fàcilment resoltes. “L’essència del fet teatral és ensenyar el trasbals”, és a dir, obrir una escletxa, un moment de pausa i suspensió, en què les certeses es desmunten. Com diu Garcés, “Un trasbals no jutja si es bo o dolent, sinó que passa alguna cosa que suspèn el sentit d’allò que ja hi havia”. 

En aquest sentit, en l’àmbit polític, però també teatral, un dels grans problemes és el recurs fàcil de la pedagogia i l’emotivisme, que pretén dir al públic què ha de pensar i sentir, sense que es produeixi el trasbals. “Allò propi de la paradoxa és el tema de la profunditat i la interioritat”, explica Román i parla de la “solucionitis” com allò que ens fa febles, en el sentit que redueix la possibilitat d’aprofundir en nosaltres mateixos, perquè ens dona solucions estàndards i no ens permet treballar les nostres emocions. Per tant, no ens atrevim a deixar-nos trasbalsar. “La veritable tragèdia”, diu Román, “és que la manca d’interioritat no permet reconciliar-nos amb el món i la vida; ens fa febles, expropiats i sense llibertat”. 

Albert Arribas vincula aquesta qüestió a la construcció de públics, “idea que lliga bé amb l’emotivisme fàcil i lliga malament amb la idea d’interioritat”. La paradoxa permet unir interioritats i el teatre és el gran espai on poden connectar-se interioritats a partir del trasbals: “No és necessàriament una experiència còmoda, però permet obrir espais de diàleg que connecta profunditats des de les diferències de cadascú”, assenyala Arribas, i segueix: “En canvi, el teatre que fomenta l’emotivisme fàcil crea un efecte diferent entre el públic, busca superficialitats, i no aspira a crear un espai on les discrepàncies puguin estar juntes”. D’aquesta manera, podem entendre la paradoxa com una experiència de coneixement, vinculada al no-saber, que difereix d’aquelles dinàmiques de reconeixement d’una emoció que ens fa iguals a tots. 

Ara bé, com ens sostenim en el límit paradoxal? “No ens agraden les paradoxes perquè ens han educat a tenir seguretat”, diu Begoña Román, que insisteix en la importància del procés de dubte com a mètode de la filosofia per mobilitzar el pensament: “La funció de la paradoxa és obrir la ment, fer repensar les conviccions, les intuïcions i el sentit comú”. Davant de la incertesa hi ha la tendència a dilematitzar-ho tot, sense tenir en compte els matisos. I com assenyala la filòsofa, “hi ha moltes més alternatives entre dos pols, que no estan allà objectivament, sinó que són el procés personal, l’experiència que et va transformant en la vivència de la mateixa paradoxa.” Per això, Arribas insisteix també en la importància de valorar el mecanisme teatral i de la necessitat que tenim de la ficció: “és un lloc on sabem que anem a veure una cosa que no és de veritat, però en canvi, on tot allò que passa és real, i ens trasbalsa; es produeix una ressonància”. Per això, critica la tendència cada cop més freqüent a introduir elements reals dins l’escenari i a desdibuixar les fronteres entre allò que és natural i allò que no. “No importa tant la veritat, com el fet de deixar-se meravellar per un altre que no existeix”. 

Arribats a aquest punt, Marina Garcés reflexiona sobre la inevitable necessitat de cloure, i demana com podem tancar sense desprendre’ns del procés, és a dir, com fer de l’experiència una continuació, però no una dissolució. Begoña Román esmenta dos límits fonamentals: la necessitat personal i el dany als altres. Per una banda, “una ha de tenir una certa intuïció de si mateixa i de quant de temps és capaç de suportar l’esquerda i la indisponibilitat”, diu Román. “Afirmar que ja no pots més no és una feblesa, sinó un acte de decisió; no importa tant la solució com la necessitat de cadascú”. Però per altra banda, “no tot s’ha d’abocar a la pròpia experiència, sinó que també s’ha de mirar com els altres es veuen afectats per la meva manera de suportar-ho”. La paradoxa posa límits als límits i recorda que aquests límits son èpocals i psicològics, que la vida continua. 

En relació aquesta idea, Arribas diu que el límit pot ser dinamitzador de les possibilitats internes: “La delimitació permet que allò delimitat es reveli contra els límits. Assumir un codi teatral és més alliberador que tenir la llibertat de poder fer qualsevol cosa”. Paradoxalment, la idea de no partir d’uns codis o uns gèneres pot resultar desmobilitzador. “La construcció de límits genera violència, però genera també la possibilitat de rebotar-se contra aquests. No impossibilita el futur, sinó que ajuda a créixer en el futur”, conclou Arribas.

La pròxima sessió de l’Escola de Pensament se celebrarà el 14 de juny; Albert Lladó en serà el presentador i comptarà amb la participació de l’actriu francesa Emmanuelle Laborit, autora de Le Cri de la mouette [El grito de la gaviota], és un referent de la lluita perquè la cultura també arribi a les persones sordes.