Dol per la meva vida

Tinc el temps just. M’afanyo. Coneixia perfectament el camí per arribar al Teatre de Salt (vaig treballar cinc anys a les oficines que són just al damunt), però han canviat la direcció d’alguns carrers i he hagut de buscar una ruta alternativa. De vegades hem de buscar nous camins per arribar als llocs de sempre. El tram a peu no puc córrer: a terra hi ha alguna cosa relliscosa. Quan arribo al vestíbul, ja queden només quatre gats per entrar; saludo als coneguts una mica atorrollada. Aquesta serà la meva darrera crònica i em fa pena. M’ha agradat coincidir cada setmana amb unes quantes cares conegudes, també m’ha agradat fer les cròniques (i costa trobar coses que m’agradin). Un cop més em quedarà massa llarga, com l’obra d’avui.

Vaig a veure La gavina, de Txékhov, dirigida per Jokūbas Brazys (d’uns impressionants 28 anys) amb un repartiment molt jove; és una producció de l’OKT, és a dir, del teatre d’Oskaras Koršunovas. Últimament estic bastant entxekhoviada perquè estic llegint la selecció de contes de Pagès Jordà que acaba de publicar Proa. Txékhov, l’autor venerat. Crec que ja dec haver vist set o vuit versions de La gavina; de la seva obra teatral, no és aquesta peça la meva preferida. Sempre que penso en Txékhov recordo l’advertència d’un amic insubstituïble en un moment convuls de la meva vida: «Vigila no et converteixis en un personatge de Txékhov». Podria ser una advertència atemporal. Així que quan llegeixo Txékhov o el veig interpretat, inevitablement penso quin és el personatge en què amenaço de convertir-me. O em pregunto si ja m’hi he convertit. Sempre el dubte funest.

Entro a la sala, on veig la confusió habitual per l’embolic del canvi d’ubicació de les butaques, que tenen dos números diferents un al davant i l’altre al darrere. A l’escenari una actriu pàl·lida i ullerada que mig canta Daddy Cool en una mena de lament alcoholitzat. És la Maixa. L’escenografia és inexistent: cortines negres que s’obren i es tanquen manualment; serà tot attrezzo: unes quantes cadires negres plegables i quatre cosetes més. La llum també és mínima; gairebé tot l’espectacle és amb llum blanca frontal; en alguns moments, un retall rodó imitant un canó de llum, o una llum vermella. Aquesta posada en escena és teatre despullat sense accessoris innecessaris. Despullat també perquè hi despullaran unes quantes dones.

La funció dura quatre hores amb un descans. Amb Angélica Liddell sis hores no se’m van fer llargues. Aquestes quatre hores, en canvi, sí que les trobo excessives (i no sóc l’única: uns quants ho comenten ja al descans). Crec que no calien (penso que a la majoria de novel·les de 500 pàgines tampoc els calen 500 pàgines, però això no les fa necessàriament dolentes). A la mitja part hi ha una bona deserció. No hi ajuden els sobretítols: la traducció és de vegades estranya. Per exemple, en la primera rèplica diu: «Vaig de dol de per vida», frase que sempre s’havia traduït com «Vaig de dol per la meva vida», que és una cosa bastant diferent; qui ha fet la traducció crec que no ha consultat una traducció de l’obra original. D’altres vegades, la traducció és poc elegant (en el cèlebre moment de la mort de la gavina: «He mort una gavina. Te l’he deixat als peus»). A més, sovint els actors parlen i els sobretítols no acompanyen, no canvien; sí, ho sé, l’escola korsunovasiana tendeix a la improvisació insubtitulable, tanmateix, com a espectador et sents una mica abandonat. També, allò que sempre passa quan qui tira els sobretítols no és un professional: deixa projectat un sobretítol eternament, en lloc de treure’l un cop l’espectador ha tingut temps de llegir-lo, de manera que el nostre cervell el torna a llegir i el torna a llegir, etc.  Així i tot, el gruix s’acaba entenent a la perfecció.

L’obra segueix el text de Txékhov i de tant en tant pren petites desviacions: hi posa referents actuals, hi afegeix mòbils, cançons, repeticions, èmfasis. Malgrat que el text hi és íntegre (diria), l’obra proposa una lectura diferent i personal de La gavina. Per exemple, el personatge de Maixa té un protagonisme molt interessant, està molt més al centre del que recordava en cap altra versió. És Maixa qui ens rep sobre l’escenari tant al començament de l’espectacle com a la segona part. És ella qui tanca l’obra. L’actriu que la interpreta, Digna Kulionytė, és formidable i en alguns moments eclipsa la resta de l’equip. Ella sola és un espectacle. Més subversions: la gavina com a símbol és mastegat i regurgitat diverses vegades; encara més, l’obra dona a entendre que la gavina no és només la Nina, com sempre havíem pensat, sinó totes les altres dones desesperades: Irina en el moment que creu perdre Trigorin, Polina com a gavina dissecada pels maltractaments del marit, i sobretot Maixa, que sembla que sigui la gavina principal de tot plegat. «Una dona és lliure i feliç com les gavines. Llavors, arriba un home, la veu i l’aniquila només per divertir-se». La gavina és la llibertat i la condemna que comporta. La versió de Brazys hi posa més sexe i més violència; hi subratlla les relacions tòxiques, hi explicita abusos (¿Nina violada per Trigorin!?), hi escenifica maltractaments (Xamràiev); en definitiva, hi posa coses que no són a  l’original. No sé si totes aquestes interpretacions em convencen. Una de les gràcies de Txékhov és que planteja més preguntes que no respostes i crec que la lectura de Brazys concreta massa coses o les dona massa digerides. Per més que potser no em convenç del tot, em sembla estimulant, perquè m’obliga a repensar l’obra des d’una altra perspectiva. I repensar les nostres idees sempre és bona cosa.

L’obra té escenes esclatants. Només per elles ja val la pena veure-la. Són moments una mica passats de voltes, una mica delirants, on director i companyia s’han deixat endur per una intuïció ferotge. Escenes gairebé oníriques o performàtiques amb una força que se t’emporta: tres personatges llançant pomes contra una paret amb tota la fúria (les pomes esberlades per terra); els actors estrafent una colla de cavalls; els crits escruixidors de gavina de la Maixa. És en aquestes escenes corals on batega una energia de grup rabiosa, viva, lliure.

Tot plegat potser estar amarat d’una estètica una mica passada —els talons d’agulla, les samarretes mullades— i d’algunes decisions escèniques  d’una modernor ja vista, una modernor paradoxalment passada de moda. Sigui com sigui, quatre hores després, aplaudim. La feina actoral és brillant. El risc del despullament, considerable. La lectura personal de l’obra, estimulant. Brazys: graveu-vos aquest nom al cap; no serà l’últim cop que el sentim.

A Txékhov li envejo moltes coses, sobretot la capacitat de posar tantes coses en dansa en un text prou breu: el poder destructiu dels somnis i l’idealisme, les trampes de l’amor, la feixuga i inalienable responsabilitat sobre la pròpia vida, els laberints de la pulsió creadora, els peatges de les relacions familiars, la impotència davant de la vellesa. La decadència, en general. La capacitat de parlar de tot això amb una lleugeresa aparent, amb un aire fatídic inevitable sense ser del tot tràgic. La senzillesa.

Aquí s’acaba el meu Temporada Alta. L’enyoraré atroçment, com Nina a Trigorin, com Kòstia a Nina, com Maixa a Kòstia. Però l’any que ve ens tornarem a trobar, més vells, més decadents, més desesperats.

Torno cap al cotxe sobre el terra relliscós com la vida. Si bado, podria caure, trencar-me una cama, matar-me, quedar-me esguerrada. És tan fàcil relliscar. Si bado, podria acabar portant dol per la meva vida. Ser una gavina implica estar exposat als trets del primer que passa. Fins i tot als teus propis trets. ¿Soc ja una gavina dissecada sobre la meva pròpia llar de foc?