Hipnosi col·lectiva, orgiàstica, devota

Teatre de Salt, quatre de la tarda d’un diumenge. A la porta, al bar, a la plaça, una gentada expectant. Molts hem llegit les impressions extasiades dels que van assistir ahir a l’estrena absoluta de Vudú (3318) Blixen i venim carregats de fe.

A l’entrada, Salvador Sunyer m’explica que el que havia de ser un monòleg de tres hores ha acabat convertint-se en un monòleg de sis hores (inclosos els quatre entreactes) amb 35 figurants muts, uns quants animals vius i morts, i una feinada per a producció (tones d’arròs, de flors, de líquids, un carruatge, persones disposades a fer excentricitats (necessàries)). Sis hores: així que porto aigua, mandarines i una actitud de no tenir cap pressa (quin descans obligar-se a no tenir cap pressa!). Avui no vinc al teatre, avui vaig d’expedició a l’univers fanàtic i pertorbador d’Angélica Liddell.

Ja des de la primera escena, s’agraeix el ritme sense urgència de l’espectacle. Cada escena s’allargarà fins on sigui necessari, ja que no s’ha de sotmetre a la tirania del rellotge. Liddell li dona a tot el temps que li cal, sense dubtar, de vegades ratllant la provocació.

L’espectacle arrenca amb una primera part marcada per una verbositat desbocada que avança amb el combustible d’una venjança ferotge (la història no té res de nou: un bandarra de tota la vida que humilia i menysprea les dones i els seus sentiments). La ràbia s’expressa d’una manera tan malaltissament repetitiva (hi veig aquí un toc bernhardià, de qui Liddell diu a l’entrevista de La Caverna: «es mi verdadero padre»), és una ràbia tan hiperbòlica i violenta que incorre en un to tragicòmic brillant. Riem de la tragèdia. O de nosaltres. O del món. O de no sé què, però riem. Aquesta capacitat per fer-nos riure ocasionalment amb l’horror i malgrat l’horror és el gran encert que dona l’equilibri perfecte a Vudú (3318) Blixen (un equilibri que, pel meu gust, mancava en les dues peces que li havia vist fins ara, massa solemnes). Les paraules surten de la boca de Liddell a velocitat supersònica, sense temps per respirar, la seva boca és un kalàixnikov de destrucció; de tant en tant la veu li agafa un timbre diferent. És la veu que li imagino al diable. La primera part és vudú verbal.

Després ve un acte estàtic, de paraula una mica més reposada. Liddell hi dissecciona el patiment de la víctima i la psique del torturador. És, però a la tercera part quan esclata el poder icònic en una successió de prodigiosos tableux vivants. Liddell és críptica i s’esforça per ser-ho. Però tant és. ¿Cal entendre el món amb la raó? ¿Es pot entendre l’art amb la raó? (i també: ¿Soc jo l’única que no ho entén ben bé?). Liddell esquiva qualsevol intent de racionalització. Busca una emoció pura, una emoció que és gairebé una reacció física, com un esternut, com un rot, com un impuls nerviós. I la troba.

Amb els seus mantres de destrucció i les seves imatges ens ha fet entrar ja en un estat d’hipnosi absoluta. Després del tercer acte, sortim atordits, cecs, enlluernats, zombis, drogats, estupefactes, amb les neurones saturades. El públic assaja converses intranscendents, simula ser capaç de sortir del sortilegi, menja (la gana és una manera de fer callar l’ànsia). Intel·lectes representant el gran fingiment. Les cues dels lavabos em fan pensar en les cues per combregar de quan era petita. Vaig a pixar. Estretor de confessionari. La blancor del cubicle em santifica. La iconografia cristiana de Liddell m’ha intoxicat el cervell. Totes les drogues són una intoxicació. També l’amor i l’odi són drogues.

Torno al pati de butaques. Després de quatre hores, no sembla que hi hagi desercions. Admirable. Tampoc jo no tinc cap ganes d’abandonar.

A la quarta part explota la narració. El desamor, la mort, la incapacitat frustrant de les paraules («Que nadie lea. Que nadie escriba. Que se extingan las palabras»), el sexe, la impotència, els sacrificis, la sang, les sotanes i les verges amb el cony a l’aire, uns cosins esquarterats sota tones de deixalles en un abocador. Una amalgama sense sentit però plena de sentit. Pura voracitat que, malgrat les aparences, és una apologia aferrissada de l’amor i la tendresa. I un ritual de vudú per als traïdors que vexin l’amor.

Darrer entreacte, els ànims no decauen entre el públic, al contrari. Tampoc jo no em sento gens cansada. És l’efecte vigoritzant de la hipnosi liddelliana. Hi ha expectativa i ànsia per veure com culmina tot plegat. Som vampirs i volem xuclar més sang, més vida, més foscor. Un parell d’espectadors que repeteixen m’asseguren que acaba a dalt de tot. Tenen mirada de ionquis. I sí, és així. Arrenca amb un discurs a les fosques (llàstima dels llumets blaus que il·luminen els graons de la grada) en què ens recorda les misèries de la vida i del temps, l’envelliment inescapablement ridícul i la irreversibilitat de tot. També riem aquí. De la insignificança: la nostra, la del món, la insignificança de les penes i les alegries davant de la mort. Diria que és gràcies a la mort dels seus pares que Liddell ha arribat avui fins aquí. La mort dels pares com la gran tragèdia que allibera i il·lumina. Després, l’escenificació del seu propi funeral i un mantra fet de 101 canonades interminables.

El pati de butaques s’alça a l’uníson com una sola persona. Ens destrossem les mans aplaudint, picant a terra, alguns xisclen. Ens ha deixat estèrils, moribunds. I també més desesperadament vius. ¿Sis hores han passat? Impossible. Liddell, la sacerdotessa satànica del temps. Quina ironia més deliciosa que es digui Angélica.

Liddell és un nom artístic. Alicia Liddell és el nom de la nena que va inspirar la protagonista del país de les meravelles, del qual se’n sortia horroritzat. Avui nosaltres hem entrat al país dels horrors i n’hem sortit meravellats. Malgrat ser l’espectacle més llarg que he vist a Temporada Alta, no serà la meva crònica més extensa. Hi ha coses que no es poden explicar. L’amor, l’art, la mort, és a dir: Vudú (3318) Blixen.