Didals, fils i agulles

“Costurera sin dedal, cose poco y mal”, diu el refrany. Elena Romero Muñoz l’incorpora a la seva òpera prima, Costura, que ha fet una visita llampec a Barcelona després de representar-se a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles el passat dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Abans, aquesta peça intimíssima i recollida de la dramaturga gironina havia tret el nas a la Sala La Planeta, al festival Rerelteló de Porqueres, a la fira Mediterrània de Manresa i al Petit Format d’Olot. Amb un minimalisme que fa feredat, l’autora ens retrata la vida de tres generacions de dones de la seva família: l’àvia (l’Úrsula), la mare (la Laura) i ella mateixa. Sororitat entre agulles i didals.

Tota l’escenografia hi cap a dins del seu Seat Ibiza. Una màquina de cosir plegable, un maniquí, una capsa amb estris de costura, rodets de fils, teixits d’encaix, cinta mètrica, fotografies antigues, cartes manuscrites de l’any de la picor que gairebé es desintegren quan s’acaronen i, fins i tot, un llibre de família. Materials més que suficients perquè ens il·lustri sobre el seu passat autobiogràfic. Ens trobem davant d’una peça de teatre documental i teatre d’objectes, un gènere minoritari -però bellíssim, si es fa bé- que últimament excel·leix a les nostres platees (el suplement Molta Merda de la setmana passada n’és un bon exemple). Benvingut sigui. Romero és una actriu que domina la tècnica i s’autodirigeix de meravella. Firma el text conjuntament amb Alejandro Santaflorentina.

Costura és un relat oral, un monòleg de color sèpia de tot just cinquanta minuts. Només té dos anys de vida (va ser el seu treball de final de carrera d’arts escèniques de l’ERAM, a Salt) però no caduca. Arrenca amb el cric-cric de la fressa de passar el dial d’una ràdio, sona de fons “Maniquí parisién“, cantada per Sara Montiel, i l’actriu bressola una fotografia de la seva àvia. Un retrat -en blanc i negre, és clar- que després clavarà amb una agulla de cap a l’estàtua de roba, com si fos una medalla. Veurem com creix l’arbre genealògic a mesura que avança l’espectacle. Una imatge molt evocadora.

La proposta abasta gairebé un segle de la història del nostre país, tot començant abans de la República i arribant fins a l’actualitat, creuant la Guerra Civil (magnífics els efectes sonors dels bombardejos que transmeten alguns objectes sacsejats) i la terrible postguerra, de misèria i privacions. Romero ens parla dels orígens humils de la seva nissaga en un petit poble de Valladolid, d’unes dones que van aprendre a llegir a casa, i d’una precarietat que les va portar a servir en una casa de Lleida. Una història de pares absents, d’abandó, de criança entre monges, amb mares de llet, i que remunta al tram final a la ciutat dels quatre rius, amb alguna incursió a Madrid i a Sant Vicenç dels Horts. El món de la costura, transmès de mares a filles, ha custodiat secrets, confessions i, sobretot, experiències de vida. La dramatúrgia se serveix de tots aquests pessics per a oferir-nos-els en safata.

Si bé Costura no ens mostra un plantejament que no hàgim vist abans, la posada en escena és impecable i el fa mereixedor de tots els elogis. Un muntatge tendre i delicat, molt ben il·luminat per Ivo Garcia Suñe, que ens regala cant a cappella i butxaques ocultes plenes de detalls que van apareixent i que completen el mapa de tessel·les narratives. Romero s’hi implica fins a tal punt que en alguns moments se li trenca la veu de pura emotivitat. En acabar, ens confessa que “va i ve” de l’espectacle. El públic no ho nota, però ho agraeix, perquè el fa més sincer, honest i proper. A la Casa Elizalde, el centre cívic barceloní on va tenir lloc la seva estrena a la capital, hi va aixecar, en una tauleta, un petit altar amb miniatures costureres i un llibre de dedicatòries per si algú hi volia escriure alguna cosa. Núvol és testimoni que moltes espectadores s’hi van aturar i van escriure quatre ratlles. El contingut? Material reservat que només llegirà l’artista.