Descolonitzar el TNC

Aquests dies, el Teatre Nacional de Catalunya celebra l’aniversari oficial de la seva inauguració, que va tenir lloc, com no podia ser de cap altra manera, un 11 de setembre, el de l’any 1997, és a dir, ara fa un quart de segle. L’escenari, com no podia ser de cap altra manera, va ser la Sala Gran, l’espai més noble i emblemàtic del TNC (i també, per cert, el més ingrat pel que fa a l’acústica). L’obra, com no podia ser de cap altra manera, un clàssic català: L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, una peça que reflexiona sobre la decadència de la burgesia del país en una Barcelona que s’expandeix mentre modifica el seu paisatge social.

El meu TNC, però, no fa 25 anys. En fa 26. Això és degut a què un any abans de la solemne inauguració de la Sala Gran, el 12 de novembre de 1996, es va fer la primera funció oficial al Teatre Nacional de Catalunya. L’espectacle va tenir lloc a la Sala Tallers, l’espai més agosarat i experimental de la institució, situat en un edifici adjacent, una construcció sòbria, allunyada de l’escalinata imponent i la sobrehumana columnata dissenyada per Ricardo Bofill. I l’obra escollida va ser El mil·leni s’acosta, la primera part d’Àngels a Amèrica, el colossal díptic escrit per Tony Kushner, que pocs anys abans havia sacsejat les consciències nord-americanes amb la seva estrena a San Francisco, primer, i després a Nova York. A Barcelona, la peça tampoc va deixar indiferent la platea: molts càrrecs polítics del govern de la Generalitat, de la “desapareguda” coalició política de Convergència i Unió, se’n van fer creus en veure que la primera peça que es podia veure en el “seu” Teatre Nacional (al capdavall, una institució que depèn en exclusiva de la Generalitat) fos una obra com aquella, que parlava de mormons i de jueus, però especialment d’homes gais i de la sida. La confiança a Josep Maria Flotats, director artístic de la institució i director, també, de l’obra, va quedar tocada, i un any després era destituït del seu càrrec. La segona part d’Àngels a Amèrica, prevista per a la temporada següent, no es va arribar a estrenar mai al TNC.

Personalment, em sembla significatiu, i fins i tot m’agrada, aquesta idea del doble aniversari del TNC. D’una banda, tenim la celebració d’un Nacional comme il faut, per dir-ho així, el que ens esperaríem d’una catalanitat oficial, legítima sens dubte, però també limitada, constreta a un públic ben específic, de tota la vida; i de l’altra, tenim el Nacional extraoficial, el que ens espera rere la porta de servei (al capdavall, a la Sala Tallers s’hi accedeix per la part del darrere), que de tant en tant treu el cap en forma, per exemple, de projectes T6 o de propostes agosarades.

Han passat vint-i-cinc (vint-i-sis) anys, i el TNC d’ara no té els complexos d’abans. M’agrada pensar en un TNC català i universal que no té por de fer conviure i dialogar Tony Kushner amb Santiago Rusiñol, que situï la dramatúrgia catalana en un context global, que es plantegi nous reptes, nous horitzons. Penso que un dels grans mèrits del TNC ha estat contribuir precisament a això, a situar la prolífica dramatúrgia catalana contemporània en un lloc preeminent dintre de la tradició europea. En els darrers anys han passat per les tres sales del TNC peces importants signades per Josep Maria Miró, Helena Tornero, Clàudia Cedó, Guillem Clua, Victoria Szpunberg o Marc Rosich. Peces capaces de revisar de manera crítica la precarietat o la història recent del país (Justícia de Clua, A tots els que heu vingut de Rosich, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda de la companyia La Calòrica), o que han cedit espai i discurs a catalanitats dissidents, crip, queer, heterodoxes (Mare de sucre de Cedó, Harakiri de Les Impuxibles). També em sembla important la tasca de recuperació d’autors oblidats (Serafí Pitarra o Ramon Vinyes, per anomenar-ne dos), encara que de vegades s’hagi fet amb una insuficient voluntat arqueològica, sense pensar en maneres de fer dialogar les seves obres amb la Catalunya actual. Finalment, cal mencionar la voluntat de generació i d’expansió del cànon: la creació d’adaptacions d’obres narratives o de reinterpretacions de peces teatrals menors que ja formen part de la història del teatre català, com ara Mort de dama, de Llorenç Villalonga, i Pedra de tartera, de Maria Barbal, adaptades totes dues per Rosich; i, més recentment, Els jocs florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol, transformada per Jordi Prat i Coll en una inoblidable (i tremendament irònica) celebració de la cultura catalana.

En tot cas, els aniversaris ens ajuden a reflexionar sobre la trajectòria passada, però també ens han de servir per mirar cap al futur. I el futur del TNC té un bon grapat de reptes per assumir. El més important i el més urgent de tots, penso, és descolonitzar el Nacional. En aquesta darrera etapa, la institució que dirigeix Carme Portaceli ha volgut enfortir els seus lligams amb Europa, participant activament en una xarxa de teatres europeus i generant projectes col·laboratius, com és el cas d’Assaig sobre la ceguesa, adaptació de l’obra del portuguès José Saramago (un iberista convençut en la línia de Joan Maragall) que podrem veure a la Sala Gran aquest mes de setembre, en coproducció amb el Teatro Nacional São João de Porto. Si bé aquests llaços són encomiables, penso que anem tard, molt tard, en fer una reflexió crítica sobre què vol dir ser català (i europeu), i quin paper juguen les arts en aquesta idea d’Europa.

El que vull dir, ras i curt, és que la nostra idea de la catalanitat acostuma a ser simplista i unidimensional, dissenyada per blanquejar el problemàtic passat colonial del nostre país i els nostres vincles (sovint establerts a través de l’opressió i la violència) amb altres tradicions culturals. La història de l’Eixample, per exemple, no és només la d’un projecte utòpic d’expansió de Barcelona; és, també, la història de la consolidació d’una burgesia enriquida gràcies als negocis amb la colònia. L’arquitectura d’Antoni Gaudí s’hauria de pensar no només des de l’originalitat, sinó a través de la seva imbricació en un règim d’explotació de territoris ocupats. És, evidentment, un tema feixuc de tocar, perquè implica fer balanç i fer reparacions, i és per això que la nostra cultura (la catalana, però també l’espanyola i l’europea) endolceix la complexitat i la violència de les relacions amb l’Amèrica Llatina, sovint disfressant-les de “germanor”. És també per això que no veureu en els currículums educatius dels instituts o de les universitats del país obres de gran qualitat i abast literari com Ekomo, de María Nsué Angüe, o Las tinieblas de tu memoria negra, de Donato Ndongo, tot i haver estat escrites en castellà. Perquè són obres que, només amb la seva existència, desestabilitzen els nostres mapes mentals (tant geogràfics com culturals) i ens obliguen a mirar de fit a fit el passat esclavista del país i les seves conseqüències actuals. Encara avui dia, ens és molt més còmode invisibilitzar aquestes reflexions i mirar cap a una altra banda.

El meu Nacional ha d’enfortir el cànon tradicional català, no cal dir-ho. Però també ha d’atrevir-se a descolonitzar el seu discurs i fomentar una mirada molt més rica i complexa sobre el fet de ser català en un món com el nostre. Aquest TNC ha d’apostar perquè a les seves sales s’hi vegin les històries de tots els catalans (no només d’una part), i que tot Catalunya hi pugui trobar, al TNC, obres que els interpel·lin. Aquest TNC ha de reflexionar sobre la història del país en tota la seva complexitat, i ha de fer-ho sense por. I ha de pensar críticament en què vol dir ser català, avui dia. I tot això, per descomptat, sense deixar de banda l’excel·lència i el respecte a la institució.

Existeix una Catalunya rural; una Catalunya racialitzada; una Catalunya queer; una Catalunya postcolonial; una Catalunya amb lligams amb cultures no europees. Totes aquestes Catalunyes conviuen amb la Catalunya més visible i normativa, que també és legítima i que ha donat algunes peces d’altíssim valor cultural i literari. Potser seria convenient, ara que el TNC commemora de manera oficial el seu primer quart de segle, potenciar també aquest altre possible TNC a l’ombra, el que es va escolar per la porta del darrere i va sotragar la Sala Tallers un any abans de la inauguració de la institució. De la síntesi entre aquests dos tenecés en pot sortir una institució desacomplexada i interessant, que no doni l’esquena a ningú, que interpel·li a un sector més gran de la població (i que, per descomptat, no deixi d’interpel·lar al públic que ja existeix). Que interessi, fins i tot, a aquelles persones que ara mateix no tenen cap curiositat per saber el que es fa al TNC, perquè el TNC tampoc ha fet res que els pugui encuriosir. Una gran institució s’ha de plantejar grans reptes. Vet aquí, penso, els reptes del nostre Teatre Nacional.

Ja a escala personal, vull afegir que és un orgull formar part de la història del TNC. Els vuit anys que vaig passar treballant-hi, creant-hi continguts, parlant amb les companyies, participant en l’edició dels llibres i el muntatge d’exposicions, van ser decisius en la meva formació personal i professional i em van ensenyar a valorar i respectar la meva cultura. És precisament per això, perquè m’estimo aquesta institució que va ser (i encara és) casa per a mi, que vull que el TNC vagi encara més lluny. Per molts anys!