Que visquin els ballarins!

El coreògraf Pere Faura s’acomiada de la dansa amb Rèquiem nocturn, espectacle inclòs al Grec que s’ha vist al Mercat de les Flors i que tornarà la pròxima temporada. Si a Sweet Precarity es feia un autohomenatge, aquí Faura posa el focus sobre els ballarins. Cossos normalment sense veu ni identitat, que desapareixen quan la paraula entra a escena. Els ballarins al fons. El cos de ball. Una massa que es mou, però que també pensa i parla. Un espectacle que en realitat en són dos. O tres. O més.

“It’s showtime, folks!”. Col·liri, Alka-Seltzer, cigarro, pastilles, dutxa (no necessàriament en aquest ordre). Així comença el seu dia Joe Gideon, el protagonista d’All that Jazz. El coreògraf, ballarí i cineasta Bob Fosse va imaginar la seva pròpia mort amb aquesta pel·lícula, estrenada el 1979, on l’actor Roy Scheider interpreta el seu alter ego: un coreògraf alcohòlic i addicte a les pastilles, el tabac i les dones. Rèquiem nocturn pren la pel·lícula de Fosse com a punt de partida per parlar de la dansa, la vida i la mort. I, com tantes altres coses, aquesta peça s’ha vist afectada per la crisi del coronavirus. La tempesta perfecta.

El rèquiem és, musicalment, el gènere triat: Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec.) han compost i interpreten en directe una música vibrant, que emociona en molts passatges. Deu ballarins ocupen l’escena: ho fan els seus cossos, però també en sabrem els noms, orígens i algunes de les seves particularitats. S’agraeix la varietat de procedències i edats: els veterans són Montse Colomé (tots drets) i Guillermo Weickert (quan entra a un teatre ningú es creu que sigui el ballarí), i la més jove és l’eslovena Anamaria Klajnescek. Toni Viñals ha fet molts musicals però no ha sortit mai a la tele, i Gloria March és una actriu (i dobladora) valenciana rodejada de ballarins. El “descans etern” que reclama qualsevol missa de difunts és negat en aquest espectacle: “no volem descans sinó feina”, canten en llatí, mentre demanen al Senyor, a Faura, als espectadors i als crítics que tinguin pietat d’ells.

La peça té diverses cares: en primer lloc, es reivindica la figura de Bob Fosse. El director d’obres mestres com Sweet Charity (1968), Cabaret (1972) o Lenny (1974) és un dels coreògrafs més importants del segle XX: la seva influència es pot veure en coreografies mítiques de Michael Jackson o Beyoncé, però també en molts dels moviments que fem quan ballem. Qui de nosaltres no ha posat mai “mans de jazz” o ha imitat la Liza Minelli i la coreografia de la cadira? La relació de Faura amb la cultura popular, un tema constant en tota la seva trajectòria, traspassa aquí la simple admiració o fetitxisme per plantejar-se la pregunta més important de totes. Alguns recorden el nom del coreògraf, d’acord: però qui es recorda dels ballarins?

Els intèrprets de Rèquiem nocturn ens ensenyen allò que saben fer millor (ballar claqué, tocar el saxo o fer anar la cinta de gimnàstica rítmica), però més enllà d’un talent show ens trobem davant d’un homenatge. Dos moments claus: en primer lloc, el solo en què Víctor Pérez Armero emula la serp d’El petit Príncep. Fosse ha ressuscitat i Jacko es regira a la seva tomba. Gran treball de vídeo de Sergi Faustino que, juntament amb l’espai de Jordi Queralt, aconsegueix l’equilibri perfecte entre acció en viu i enregistrada. I, en segon lloc, el monòleg de Montse Colomé, l’autèntic moment àlgid de l’espectacle. La ballarina parla dels anys vuitanta, l’època en què va veure morir molts dels seus amics per l’epidèmia del segle XX: la SIDA. El seu relat és sincer i escruixidor: l’última planta de la Vall d’Hebron es va convertir en “la planta dels condemnats”, i ella acompanyava els seus amics a morir, en un temps on el nom del virus no es podia dir en veu alta. La mort, tema central d’All that jazz i de l’espectacle, va aparèixer en ple procés d’assajos, no cal dir-ho, en forma de la covid-19. Fatalitats de la vida. Comptant que el darrer tram de la pel·lícula de Fosse transcorre en un hospital, les relacions que s’estableixen entre el film i el moment actual fan esgarrifar.

Al final, un tercer Pere (després del Faura i del Jou), apareix en escena: Pere Arquillué, a mig camí entre La Mort i el Morpheus de Matrix, reflexiona sobre moviment i paraula en un monòleg que, llàstima, s’acaba fent una mica llarg. És com si la denúncia de l’excessiva presència de la paraula enfront del gest acabés anant en contra de l’espectacle. O era aquesta, precisament, la intenció de Faura, assessorat pel dramaturg Marc Angelet? Rèquiem nocturn es podrà tornar a veure al Mercat de les Flors al mes de febrer de 2021. Suposem que adaptat, escurçat, allargat i/o mutat de les més diverses maneres. Hi tornarem, és clar. “Després del Mercat de les Flors no hi ha res més”, diu Arquillué. O sí? Si hem de marxar d’aquest món, cosa que sembla bastant plausible, per què no fer-ho amb un número digne de Broadway? “Bye, bye, life!”, cantava Roy Scheider al final d’All that jazz… Qui no voldria marxar així, cantant i ballant en una gran apoteosi final?

Postdata

Aquest missatge és per l’Adriana Parra, la dissenyadora de vestuari: NECESSITO aquestes mànigues amb serrells. Parlem-ne.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.