Llagostes i estructures

El passat dissabte 13 de novembre, El Canal de Salt va acollir el nou espectacle de la Companyia de Circ eia en el marc del Temporada Alta. Nuye és el cinquè espectacle de la companyia, que ja fa més de deu anys que crea ‘circ humà’, com elles mateixes ho anomenen. I és ben encertat, ja que els seus espectacles busquen interrogar les relacions humanes i ho fan des d’un espai que connecta l’espectadora amb allò que passa a l’escena.

En aquesta nova creació no ha sigut diferent, Nuye aborda un gran tema: les relacions de parella. Tant en un sentit personal, explora com es relacionen dues persones quan es troben, a través de dinàmiques i rols; o en un sentit professional, com es formen i es relacionen les parelles de portés acrobàtics. Ja que el treball que fan els/les portadores, i els/les àgils és tan intens, que sovint no es pot diferenciar entre el personal i el professional. La implicació amb l’altre és gran i la responsabilitat emocional i física involucra sempre a ambdues persones.

Per això durant Nuye veiem sovint una sortida d’una mateixa per anar a trobar-se amb allò que la confronta, però que també li dona suport: l’altre. Aquest joc de dos sembla estar present també en un sentit referencial a la història o evolució del circ. Ja que se’ns presenten tres parelles diferenciades no només a través del vestuari sinó també en la manera com actuen a l’escenari i com es relacionen amb el públic.

La primera parella –per ordre d’aparició a l’espectacle– la forma: Luca Bernini amb Abigail Neuberger. Aquestes dues artistes representen una idea més clàssica de parella de portes, tot i que la seva investigació tècnica és molt treballada i personal. La segona parella són en Maiol Pruna Soler i en Francesco Germini, que trenquen una mica amb la idea inicial que s’havia fet arribar al públic, una parella que es comunica amb un sol llenguatge. Els dos artistes juguen amb la música, la dansa i les ombres per obrir el camp de l’acrobàcia a altres llenguatges escènics. D’aquest afegit de relacions es genera un quartet ben curiós que conviu en aquest espai construït amb dues estructures que tenen multiplicitat d’usos: amb forats, trampolins i portes que ofereixen molt de joc als/les intèrprets. I a més, també dona la sensació que la mateixa estructura juga un paper de portadora per a totes les artistes.

No serà fins a l’arribada de la tercera parella, formada per: Ona Vives Pérez i Laia Gómez Iglesias, quan esclata la festa i el descontrol. Elles entren a carregar-s’ho tot, com si el circ contemporani estigués assedegat de ritme, de moviment, d’interacció amb el públic i sobretot, de molta tècnica posada al servei del joc i la diversió. Les dues artistes catalanes desmunten l’atmosfera ‘màgica’ que s’havia generat i porten l’espectadora a un espai molt més real i més cru. Amb l’afegitó que aquesta cruesa proporciona: tot allò que passa en aquest espai més proper i sincer, de cop i volta, encara es veu més impressionant a nivell físic i tècnic.

L’espectacle transita per una poètica basada en el joc visual, la il·luminació i la reflexió al voltant dels cossos i com aquests actuen i es transformen en relació amb els altres. L’humor hi és present, així com una presència molt tranquil·la i humana que reforça la capacitat tècnica i artística de l’equip de Nuye: dominen els equilibris acrobàtics, banquina, jocs icaris i utilitzen l’escenografia modular que canvia, muta i ensenya la multiplicitat de cares que podem tenir els éssers humans en moments diferents de la vida; rememorant l’armari de l’espectacle CAPAS de la mateixa companyia.