Catalunya és plena de festivals: petits, mitjans i grans, urbans i rurals, musicals i escènics, singulars i convencionals… L’oferta és àmplia, i sembla que la calor de l’estiu afavoreixi propostes en què el menys important de tot és el contingut. Ja m’enteneu, no cal que posi exemples. A l’extrem nord-oest del país s’alça orgullós el Dansàneu que, com el llogarret de l’Astèrix, resisteix estoicament els embats de la superficialitat i les propostes pensades per a barcelonins amb segona residència. Les cultures del Pirineu són alhora continent i contingut d’un festival ple d’art i música, teatre i dansa, poesia i llum. Sense aglomeracions i sense bajanades. En espais patrimonials i naturals d’autèntic luxe, al cor de les Valls d’Àneu. Hi he passat tres dies i n’he tornat ben enamorat.

Arribar a Esterri d’Àneu és com viatjar a Formentera (o a Stromboli): l’experiència comença en el trajecte mateix. Abandonar la gran ciutat per dirigir-se nord enllà i, de mica en mica, copsar l’excepcionalitat geogràfica que, indefectiblement, marca el caràcter del lloc on anem. La llunyania també és un grau. Amb els meus fantàstics acompanyants ens vam plantar a l’església de Sant Joan a Isil, just quatre hores després d’haver sortit de Barcelona. Vam arribar a misses dites, mai més ben dit: a l’hora dels aplaudiments. Ens vam perdre els parlaments, però l’exposició Formes d’oli i d’aigua d’Oriol Vilapuig es podrà visitar fins al 31 d’agost. “L’últim cop que et vaig veure anaves vestit de Llucifer!”, em va dir l’Oriol quan ens vam veure. Sentència que puja directament al podi de les millors frases que m’han dit mai. I és que la meva relació amb la família Vilapuig-Borrell ve de lluny, i ens vam haver de retrobar a la petita església d’Isil, quasi vint anys després. Coses de sabadellencs i la Faràndula.

Aquesta exposició ha fet un viatge d’anada i de tornada, literalment, ja que amplia i resignifica la fantàstica intervenció Son, que es va poder veure el 2020 a les sales del romànic del MNAC. Oriol Vilapuig va descobrir que tenia una pica de pedra del segle XII a la casa familiar, i davant la impossibilitat de traslladar-la va triar la tècnica del frottage per extreure’n l’ànima. Sabeu allò que fèiem, quan érem criatures, de posar un full de paper a sobre d’una moneda i guixar-lo amb un llapis? Aquest procediment senzill, fàcil i sostenible, permet captar l’essència d’un objecte: una ombra i alhora un relleu en negatiu, a mig camí entre el fantasma, el calc i el record borrós. Les piques baptismals repartides per les esglésies de les Valls d’Àneu no contenen sants i màrtirs que fan por, sinó animals reals, mitològics i ancestrals. Algunes figures semblen prehistòriques, d’altres podrien ser mostres d’art prehispànic provinent de Mèxic o Guatemala. Animals fantàstics entre la ganyota i la rialla, sanefes que quedarien de meravella en format tèxtil. La museografia també és sostenible i delicada: humils folis de paper, petits, mitjans i grans, se sostenen en una gran paret blanca i metàl·lica gràcies a uns imants quasi imperceptibles. L’art d’Oriol Vilapuig és discret i elegant, però sempre conté un punt d’erotisme i espurnes d’humor. Obra i artista són la mateixa cosa? Si el pròxim 18 d’agost no teniu altres plans, el sabadellenc guiarà un recorregut a peu des de Son fins a Isil. Dificultat moderada, tres hores de camí i un guia de luxe.

A la mateixa església de Sant Joan d’Isil vam poder veure, dissabte al migdia, un concert que va unir el violoncel de Pau Codina i la poesia de Silvie Rothkovic. Els dibuixos de Vilapuig van fer d’espectadors muts de la proposta, com tots nosaltres. L’espectacle va ser la plasmació viva de Landscapes, un llibre-CD (objecte doblement retro) que conté música, imatge i paraula. Les notes de Gaspar Cassadó, Joan Magrané, Johann Sebastian Bach i George Crumb dialoguen amb els textos i les fotos del mateix Codina i els poemes encarregats expressament a Rothkovic per al projecte. “Bon dia, se m’ha trencat el violoncel”: amb aquesta petita broma va iniciar el concert Pau Codina, un violoncel·lista que interpreta amb tot el seu cos. Dits i braços, evidentment, però també tronc superior, cap i coll. Les respiracions i els esbufecs de Codina demostren que la música és un acte físic. Els poemes llegits per Rothkovic van dialogar, gairebé sense saber-ho, amb les bèsties penjades a les parets: “Com podem / ballar aquesta forma antiga / i mantenir-nos aquí / després de tot / seguir sent el batec que es dilata / l’animal que es dona la mà / l’instrument viu / que és encara capaç de manifestar / l’instant, una força còsmica / en el límit de la ressonància”.  La suite de Cassadó va ser un descobriment per qui signa aquestes línies, així com la peça de George Crumb, dramàtica i expressiva, com de pel·lícula antiga.

La tarda del dissabte va tenir lloc l’espectacle inaugural del Dansàneu d’enguany: Dànae versus Mignon emparella la música de Joan Magrané i Hugo Wolf amb la dansa de Sònia Gómez Vicente. Els serafins amb sis ales (i molts ulls) de l’absis de l’església de Santa Maria d’Àneu miraven, encuriosits, escenari i platea. La soprano Elena Copons va posar veu, brillantment, a les dues dones protagonistes de la vetllada. En primer lloc, la jove Mignon dels Lieder de Wolf, que s’inspiren en la novel·la Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister de Goethe. L’acompanyava Marc Heredia al piano, i el dolç fraseig de Copons va il·lustrar de meravella el Sehnsucht (o anhel) tan del gust dels germànics. Una peça breu de Magrané va servir de transició, i a continuació la ballarina i performer Sònia Gómez ens va oferir una peça de moviment i paraula sense acompanyament musical. “La dansa és caminar com un pingüí”, “La dansa és moure’s de manera interessant”, “La dansa és quedar-se esbalaïda mirant un objecte”, deia la ballarina mentre es movia per l’escenari. La dansa postmoderna i irònica de Gómez va desconcertar cert sector del públic, que potser no esperaven que unes ulleres i unes botes d’esquiar o dues cintes mètriques (a tall de cintes de gimnàstica artística) fessin acte de presència. Certament, la combinació dels elements va ser sorprenent, però aquesta és la tasca que ha de fer un festival com el Dansàneu: quan ja tens un públic fidel, li has de fer descobrir coses noves, que els teus espectadors potser ni sabien que existien.

Dànae recorda, amb llibret de la dramaturga Helena Tornero i música de Magrané, va completar el programa de la vetllada. La peça havia format part de l’espectacle Sis solos soles d’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) i el Gran Teatre del Liceu, i servidor de vostès el va veure, l’any passat, al jardí de l’Ateneu Barcelonès. La princesa argòlida de la mitologia grega, tancada pel seu pare en una torre pel temor a les prediccions de l’oracle, és aquí una dona del segle XXI que recorda un passat terrible. La música de Magrané va ser interpretada per la violinista Judit Bardolet, i les paraules de Tornero, dites i cantades per Copons amb una dicció excel·lent, van fer emmudir la platea. Literalment. La duresa del tema (els abusos d’un pare a una filla) que relata Dànae recorda potser va ser una plantofada de realitat massa dura per al públic que omplia l’església de Santa Maria d’Àneu. Així com a casa celebrem fortament les “estranyes parelles” i les relacions obertes i poliamoroses, després de pensar-hi amb calma creiem que el programa de la vetllada era massa arriscat. A casa odiem els espectacles autocomplaents, però crec que la unió dels elements d’aquesta proposta no va acabar de lligar, com una maonesa que es talla. A fora de l’església, amb el tast de vins gentilesa del celler Castell d’Encús i les coques de recapte de la pastisseria L’Aneuenca, els comentaris dels espectadors anaven bastant en aquesta direcció.

El concert que vam viure el dissabte a la nit va ser una de les perles del primer cap de setmana del Dansàneu. El músic Arnau Obiols (flamant Premi Núvol 2022) ens va presentar Mont Cau, el seu darrer disc. Un cant a la muntanya, entesa com a casa, refugi i amagatall. El percussionista de la Seu d’Urgell és una de les veus més particulars del nostre ecosistema musical, i enllaça la tradició amb la contemporaneïtat amb un còctel imbatible de calma i de talent. Tot sol davant de la bateria, la guitarra, el flabiol o els teclats, Obiols cuina davant nostre un concert on ressonen cants del passat que són propulsats directament cap al futur. Les veus del naturalista Martí Boada o de l’artista Perejaume conviuen amb tonades tradicionals i de nova creació. La fusta de freixe dona pas al pedal dels loops amb total naturalitat. “El medi, el nostre paisatge, és inequívocament el nostre escenari existencial”, afirma Boada a la cançó “El cos”. Com una versió tranquil·la dels Za! o una Joana Gomila de la Seu d’Urgell, Arnau Obiols combina l’expressivitat de la percussió amb l’antropologia i la reivindicació de la vida rural. Ja sabem que la cosa més local és sempre la més universal, per tant, estem segurs que Obiols triomfarà allà on vagi. Sigui a Tortosa, Figueres, Bilbao, Nova York, Hèlsinki o Tòquio.

Diumenge al migdia va tenir lloc, al jardí de l’Escola llar Joaquim Morelló, un acte preciós que va unir els dibuixos de la ninotaire Pilarín Bayés (tots drets!) amb la dansa del ballarí i coreògraf Joan Serra, molt vinculat amb la història del Dansàneu i amb l’ensenyament de la dansa i el llenguatge corporal. L’ocasió va ser la presentació del llibre Petita història de Joan Serra (Editorial Mediterrània, 2023) i ens va demostrar que la dansa es pot dibuixar. I viceversa. L’editora Alba Puig va fer de mestra de cerimònies (“Tu xerra, que jo dibuixo”, li va dir la Pilarín) en una trobada que també va servir d’emotiu homenatge a Joan Serra i Vilamitjana (Rubí, 1947 – Sant Esteve de Palautordera, 2013) i a l’Esbart Dansaire de Rubí, que enguany celebra el seu centenari. La Pilarín parla poc i dibuixa molt, i les poques paraules que va dir van ser clarividents: en una època en què Catalunya era “un país derrotat”, una sèrie de persones es van dedicar a recuperar les danses, la música, els acordions i les gralles que havien quedat sepultades sota la guerra i el franquisme. “Com ballaven les nostres àvies?”, es preguntava la Pilarín, i amb un dibuix ens demostrava que els balls populars imitaven els balls cortesans, però que les còpies anaven en ambdues direccions. “No sempre els pijos tenen la iniciativa”.

La capacitat de treball de la Pilarín és coneguda per tothom, i l’Alba Puig ens explicava que la dibuixant ha reproduït l’estudi del Joan Serra fins a l’últim detall. “Ha set una mica difícil”, reconeixia, tot afegint que quan dibuixa l’Abat Oliba no té cap problema, “perquè ningú sap quina cara feia”. El llibre compta amb textos escrits pel periodista Eloi Vila i els dibuixos de la vigatana, i tots els exemplars que es van posar a la venda diumenge es van exhaurir. Servidor de vostès es va despistar i es va quedar sense llibre, però tinc una bona excusa: estava ballant amb l’Esbart Dansaire de Rubí, juntament amb figures de la nostra dansa com Magí Serra, Núria Guiu o Sònia Gómez. Tampoc no em va tocar cap dels dibuixos de la Pilarín, que es van sortejar entre els assistents amb el mètode més democràtic que existeix: cantant la cançó “Una plata d’enciam”. Després de gaudir amb els ballarins rubinencs que ens van interpretar “El contrapàs de la xinxina” i “La Morisca de Gerri de la Sal”, uns quants balladors improvisats ens vam afegir al ball pla i vam fer un “Ball de gitanes”. Mentrestant, la Pilarín no va parar ni un moment de treballar: un dibuix i una dedicatòria a cada persona que li portava el llibre. La dona més treballadora de Catalunya. Tal com afirma l’Alba Puig, si un bon dia arriba un extraterrestre (o algú de l’altra banda de l’Ebre) i vol saber què coi som els catalans, només cal que li ensenyem les més de 350 Petites històries que ha dibuixat la Pilarín.

I ja anem acabant, que només ens falten dos espectacles. El caràcter multidisciplinari del Dansàneu es va tornar a exemplificar diumenge a la tarda, novament a l’església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre. La flautista Elisabet Franch i el pianista Albert Guinovart ens van delectar amb algunes peces del premiadíssim àlbum de la primera, Franch plays Franck. La flauta travessera de Franch va fer brillar les notes del compositor belga César Franck, ja fos en els passatges més dolços com “Aimer” o en els més endimoniadament veloços. El programa es va completar amb un record al centenari del naixement de la pianista Alícia de Larrocha: Guinovart va interpretar la “Vilanesca” d’Enric Granados, a qui van dotar de moviment sis balladors de l’Esbart Dansaire de Rubí, amb la coreografia de Salvador Melo. “Hem trobat a faltar més dansa”, comentaven unes espectadores a la sortida. Els aneuencs i les aneuenques són gent molt crítica. Així ens agrada.

El meu primer Dansàneu va finalitzar amb un concert que trigaré molt temps a oblidar. Demostració empírica que una programació artística funciona quan sap combinar diversos elements amb gran saviesa. El lloc: el llac de la Torrassa a la Guingueta d’Àneu. Les artistes: la mexicana Fuensanta, la catalonargentina Lucía Fumero i la catalana Magalí Datzira. L’hora: el capvespre. L’escenari: una petita illa flotant sobre el llac. Ni les fotografies, ni els vídeos ni les stories d’Instagram fan cap mena de justícia (poètica) a la vetllada que vam viure uns quants privilegiats diumenge al vespre. Mentre alguns comptaven vots i s’estiraven els cabells, nosaltres xalàvem de valent amb un concert íntim i de gran bellesa, tant natural com musical. De mica en mica es va anar fent de nit, i les muntanyes i el llac van desaparèixer com per art de màgia, deixant visible només l’escenari, talment una petita illa, com Stromboli a les aigües del mar Tirrè. El contrabaix, els teclats, la percussió i la guitarra van agombolar cançons en català, castellà i portuguès, il·luminades molt sàviament per una llum led de colors canviants (menció especial al tècnic de llums). El roc-roc de les granotes i els gripaus van fer de baix continu del concert, coixí sonor d’una experiència musical quasi mística. Aquesta va ser la cirereta del pastís, el punt final del meu cap de setmana a les valls d’Àneu.

Però el Dansàneu continua: amb la instal·lació lumínica de Jou Serra a l’església de Sant Andreu a València d’Àneu, l’espectacle Cadires de Mont Plans i Oriol Genís davant la portalada romànica de Sant Martí a Borén, el taller de dansa de Quim Bigas a Esterri o el concert de Toti Soler, divendres a Santa Maria d’Àneu. Consulteu el web del Dansàneu, que hi trobareu propostes molt interessants fins al 30 de juliol.

Ai, que m’ho deixava! Divendres, tot just arribat a Isil, vaig conèixer una parella estupenda. La Montse i el Joan són de Girona, fa uns anys van descobrir el Dansàneu i se’n van ben enamorar. Acostumats a festivals com el de Peralada o el de Cap Roig, els va sobtar la proximitat i la multidisciplinarietat d’aquesta cita pirinenca. Mireu si els va agradar, que s’han acabat comprant una casa! Tal és el poder captivador del Dansàneu. Hi tornarem, no en tingueu cap mena de dubte. Quina sort que tenen, els aneuencs i les aneuenques!

• 

  Properament

  Deu motius per pujar al Festival Dansàneu

  Núvol