Com som, les dones?

En el marc del festival Dansa Metropolitana, la companyia madrilenya formada per les ballarines Ana Botía, Marta Mármol, Belén Martí Lluch, Chiara Mordeglia i Marina De Remedios ha dut a l’escenari del Sant Andreu Teatre (SAT!) la seva òpera prima de nom homònim, estrenada ara fa un any: una obra que és revolució, festa, erotisme, complicitat. I que bona, i que completa!

En la línia de la peça curta Volumen 1, també de les Mucha Muchacha (quan encara no comptaven amb la incorporació de Chiara Mordeglia ni eren conscients de l’èxit que arribarien a tenir en tan poc temps), i en part com a extensió d’aquesta, al col·loqui postfunció moderat per Oriol Puig Taulé recordàvem que Mucha Muchacha segueix el motor, inspiració i món imaginari de les dones artistes, pensadores i creadores de la Generació del 27, conegudes com Las Sinsombrero, que es van atrevir a sortir al carrer durant els anys vint per denunciar l’eclipsament que rebien en aquest món d’homes.

És encertadíssim, així doncs, l’inici de l’espectacle. Una de les ballarines, immersa en la foscor de l’escenari, aferra un cartell on es van il·luminant, en color vermell, els versos d’Alejandra Pizarnik: “Soy mujer. / Y un entrañable calor me abriga / cuando el mundo me golpea. / Es el calor de las otras mujeres, / de aquellas que hicieron de la vida / este rincón sensible, luchador, / de piel suave y tierno corazón guerrero”. En acabat, el desa a terra i hi col·loca una pedra de resina al damunt, també roja. Es fa el silenci, la foscor perdura i amb una ràbia ferotge trepitja fort i esclafa la resina en mil bocins, escampant els cristalls per tot l’escenari –els quals seran aprofitats durant l’hora que dura la peça perquè les soles de les sabates no quedin lliscadisses i puguin realitzar els passos de dansa espanyola sense patinar.

Però la resina no és l’única cosa que s’esberla, sinó que ja des del rerefons de la dansa, de la posada en escena, del vestuari, del disseny d’il·luminació (cal destacar el joc de llums de Cristina Bolívar i Alván Prado), hi ha la necessitat de trencar, d’anar més enllà. Si bé a la primera meitat de l’espectacle les Mucha Muchacha encaren el públic, se situen en un nivell molt terrenal, van vestides amb samarretes de futbolistes amb els seus noms al dorsal, al segon acte es posen jerseis suaus, jeuen juntes damunt d’un gran llit que ocupa el centre de l’escenari, i la haka neozelandesa de les guerreres maoris deixa pas a un ball més contemporani, menys violent. I està bé que sigui així, perquè les persones tampoc ens comportem sempre de la mateixa manera, i d’això es tracta: de mostrar totes les facetes, de veure de quina pasta estem fetes, les dones.

És així com, des de l’inici de la peça, es va traçant un marc imaginari que ens duu a sentir-nos còmplices d’un ritual que ens prepara per a la lluita, però també a celebrar una festa de pijames que ens recorda que el feminisme és sororitat (sentir que les dones també som marea, una mateixa onada), i fins a escenes de seducció, sexe i tendresa.

Interessa, en última instància, veure com ens sentim, ara, com a generació. Anar amb la carn, amb la veu, fins al límit, gas a fons amb tot!, gaudint d’allò que s’està fent, fins que ja no podem més i el cos cedeix. I aquí s’hi amaga, també, un dels secrets perquè aquest espectacle funcioni tan bé: l’eufòria és contagiosa, i les ballarines gaudeixen tant a dalt de l’escenari que és impossible que el públic no s’embriagui d’aquesta festa, de les ganes de ballar, de fer, de dir. De resultes d’això, quan comencen a cantar cançons de Madonna, Beyoncé (amb el crit que les dones són les qui dirigim el món) o Daddy Yankee, el públic intercanvia mirades còmplices i segueix les tornades sense por, compartint l’esclat adrenolític.

I és que, malgrat el treball físic que comporta la haka i la dificultat implícita en el gest de ballar amb botes (i no amb sabata oberta), i el cabell sense recollir, les Mucha Muchacha fan que la dansa sembli fàcil, assequible per tothom, i fins i tot juguen a plantejar futurs on tornen a dur a escena aquest espectacle amb cossos de vuitanta anys en amunt, lluint pelleringues i dentadures postisses.

Evidentment, no hi ha dubte que aquest retorn old version de les Mucha Muchacha d’aquí cinquanta anys serà espectacular. Només cal veure com s’han estrenat! Esperem, però, poder gaudir d’un nou espectacle molt abans, que ja hi ha ganes i el llistó està molt alt.