Dansa Internacional al Metropolitana

Durant la segona setmana del festival Dansa Metropolitana hem pogut veure un bon grapat de propostes internacionals d’arreu i a bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I a tot arreu on he anat, les sales han estat ben plenes i, a més, d’un públic ben heterogeni, però comunament entusiasmat i amb ganes de veure i parlar de dansa. A més dels espectacles de companyies i artistes locals i la quantitat d’espectacles de carrer gratuïts (de fet, aquest any s’ha apostat pels espectacles de carrer), el públic metropolità també ha pogut gaudir d’algunes de les propostes més internacionals del festival. Per on començo?

En el Focus França es van poder veure tres espectacles, un d’ells combinava el hip-hop amb la dansa contemporània i les acrobàcies: Ja no hi ha estacions, de la companyia X-PRESS, dirigida pel coreògraf Abderzak HOUMI, una reflexió sobre el futur que ens espera com a humanitat. També vinguts de França i basat en l’acrobàcia es va presentar al Mercat de les Flors l’espectacle Corps extrêmes, de la companyia Compagnie de Chaillot, dirigida per Rachid Ouramdane, i acompanyats per l’equilibrista Nathan Paulin, que ja havia estat a Barcelona per l’obertura del Grec 2023, quan va recórrer el Passeig de Gràcia caminant dalt d’un cable. Aquest cop només va creuar l’espai escènic de la Sala MAC, i malgrat que no fos una situació de tant risc (tot i portar un senzill arnès), el fet de veure tan de prop a l’equilibrista en acció també va ser molt emocionant. El funambulisme té alguna cosa de màgia, no només per la il·lusió de caminar sobre l’aire, sinó perquè, malgrat saber que hi ha una gran tècnica al darrere, l’espectador no pot deixar de sentir-se incrèdul. Les projeccions en una paret d’escalada també contribueixen a imaginar-se sensorialment i emocionalment l’experiència, no només de l’equilibrista, sinó també de l’escaladora suïssa Nina Caprez, i dels mateixos acròbates de la companyia.

L’interès de l’espectacle no es troba en l’espectacularitat del que succeeix a escena, sinó en aconseguir mostrar-ne la poètica, la bellesa de les pràctiques extremes –i que es podria aplicar a qualsevol esport d’elit–, i que és la bellesa de l’esforç humà per expandir els seus propis límits i anar més enllà del que semblaria humanament possible.

Una altra proposta que també ens va voler parlar de bellesa, tot i que amb una poètica molt diferent, va ser la francesa Leïla Ka, que a una Sala Romagosa de Cornellà pràcticament plena un diumenge al vespre, va presentar dues de les seves creacions. Pode ser és un solo interpretat per Anna Tierney que, utilitzant diferents llenguatges coreogràfics, estils musicals i estètiques de vestuari, planteja de manera molt enginyosa i subtil les múltiples facetes que configuren de la identitat d’una persona. De fet, aquesta va ser la seva primera creació com a coreògrafa el 2018, després de ballar amb Maguy Marin en la reconeguda May B, i el solo encara es presenta des d’aleshores. L’altra peça curta que es va presentar és el quintet Boufées, una peça a cavall entre la dansa i el teatre físic, que parteix de les respiracions i els gestos que fem quan plorem; també d’una manera molt delicada però intel·ligent, la coreògrafa fa evolucionar el gest físic per generar l’emoció que s’hi associa en la intèrpret i l’espectador. Per mi ha estat un gran descobriment de la temporada –i no és de sorprendre que fos artista de la plataforma Aerowaves 2023–, esperem poder veure la versió llarga d’aquest projecte més endavant.

El tercer espectacle del programa de la Sala Romagosa va ser el solo curt de la ballarina ucraïnesa Daria Koval, que actualment és refugiada i en la peça parla precisament de la seva experiència de la guerra, del dia que va decidir marxar de Kíev, i com a través de la dansa ha pogut canalitzar i expressar tota la tristesa que l’acompanya des d’aleshores. Tot i tractar-se d’una coreografia força senzilla (treballada amb el coreògraf polonès Maciej Kuzminski) pel que fa a qualitat de moviment i un discurs també senzillament emotiu, el valor de la peça està en el fet testimonial de l’experiència en primera persona: “War is not virtual”, deia Koval.

Un altre espectacle que no em va convèncer va ser IMA de la companyia italiana Komoco, dirigida per Sofia Nappi, que es va poder veure al SAT!. El problema principal de la peça és que tenia dues parts totalment inconnexes: una primera més teatral que presentava els cinc ballarins com a persones grans (amb unes màscares molt ben fetes), però, de sobte, un cop es treien la màscara, la resta de l’espectacle va ser només coreografia, sense cap altra referència als ancians que havien aparegut al principi. Malgrat que la música de la primera part era força encertada, perquè encadenava cançons antigues, sobretot italianes, que podrien haver despertat la sensibilitat de qualsevol persona gran; la segona part era una música molt més abstracta, que ja no tenia res a veure amb l’anterior, i de la mateixa manera, les escenes se succeïen sense un fil conductor clar. Si bé la companyia compta amb uns ballarins (joves)  excel·lents i plens d’energia, sento que la seva interpretació no podia anar més enllà de la superficialitat del discurs de l’obra que després explicaven a la postfunció. Tinc la sensació que el comentari “la dansa només s’ha de sentir” (que jo mateixa puc haver expressat o defensat en més d’una ocasió), comença a estar exhaurit, i torna a ser necessari jutjar més enllà de la imatge i les sensacions, perquè sinó, donem banda ampla a propostes del tot superficials emmascarares en pretensions merament experiencials.

D’altra banda, si ja no em va convèncer el plantejament de la peça, la semblança de l’estètica i estil coreogràfic amb la peça Dancing Clowns del coreògraf israelià Hoffesh Schechter (amb qui Nappi va complementar la seva formació), no hi va ajudar: camises amples, llums de contra, simulació del moviment de titelles, colors pastel, fins i tot la banda sonora de la segona part té musicalitat molt semblant.

L’altre espectacle internacional, i per mi el plat fort de la segona setmana del festival ha estat La ciudad de los otros, de la companyia colombiana Sankofa Danzafro, que es va poder veure al Teatre Joventut de L’Hospitalet. Després d’haver estat per Amèrica del Nord, la companyia de Medellín dirigida per Rafael Palacios està actualment de gira per Europa sota el lema “Narrativas negras en movimiento”, gràcies al Centro de Danza y Coreografía del Valle del Cauca La Licorera i la Bienal de Cali, que ha organitzat la circulació de l’espectacle a Espanya i França. De fet, abans de passar pel Dansa Metropolitana, la companyia ja havia actuat al Teatre Municipal de Girona. Sankofa és una companyia amb gairebé trenta anys de trajectòria a Colòmbia que parteix de les danses afro per reivindicar la diversitat cultural del país i la cultura afrocolombiana, fent un exercici de recerca i estudi de les pròpies arrels. D’altra banda, la companyia acostuma a impartir tallers a tot tipus de públic per difondre les danses afro, però sobretot per a generar vincles socials i apoderar col·lectius vulnerables. De fet, tant a Girona com a Barcelona (al CC Barceloneta), Sankofa ha impartit tallers oberts a tothom que han tingut molt bona rebuda per part de gironins i barcelonins aficionats a la dansa.

L’espectacle La ciudad de los otros és tota una declaració d’intencions, gairebé un manifest polític contra la desigualtat i la injustícia social, que planteja les opressions d’un sistema que homogeneïtza la societat i ens treu la possibilitat de singularitzar-nos com a persones amb identitat pròpia, absorbits per la densitat de població de les ciutats i l’imperatiu capitalista de producció. Però més enllà del discurs, tant la posada en escena (disseny d’il·luminació i escenografia d’Álvaro Tobón) com la coreografia (Rafael Palacios) em van deixar impressionada, i pels aplaudiments, diria que a tot el públic assistent. Va ser una alenada d’aire fresc per a la meva mirada acostumada a les poètiques i estètiques de la dansa contemporània europea; res a veure. Tampoc diré que innovador o trencador, però sí que vaig percebre un gest vital i autèntic de mostrar el que un mateix és, sense pretensions ni explicacions rebuscades, sinó traient el millor de sí, en aquest cas, combinant la força de la tradició dansística africana amb la modernitat de la idiosincràsia colombina. Esperem tornar a veure’ls aviat.