Dansa i música per connectar amb l’univers de Virginia Woolf

Seguint amb el cicle de Dansa i Música en Viu del Mercat de les Flors, aquest cap de setmana es va poder veure a la Sala Pina Bausch l’espectacle Woolf, de la ballarina i coreògrafa andalusa Natàlia Jiménez, acompanyada de la pianista catalana Jordina Millà. Totes dues formen un bonic duet escènic, artístic i humà, creant una peça d’improvisació senzilla i humil, però amb molt de talent per part de les dues creadores, cadascuna en la seva disciplina.

Natàlia Jiménez és ballarina, coreògrafa, docent i actualment presidenta de l’Asociación Andaluza de Danza (PAD). Des de 2010 crea les seves pròpies obres, i la seva trajectòria està marcada per la investigació entornde pràctiques creatives d’improvisació (és fundadora del col·lectiu internacional Group LaBolsa) i en la hibridació de llenguatges. En aquest sentit, Woolf és clarament una peça de maduresa que recull i cristal·litza aquesta trajectòria. D’altra banda, Jordina Millà, que ha fet carrera a París i Holanda i s’ha interessat més recentment per la música improvisada i els llenguatges contemporanis, ja ha passat a ser una de les improvisadores musicals del país, talent que ha desenvolupat en gran part col·laborant amb companyies de dansa i teatre, com fa dos anys amb la companyia Doctor Alonso a Sobre la bellesa.

Woolf neix del confinament, arran d’una proposta de posar el treball de 20 dones artistes en relació amb Virgina Woolf, moment en què Natàlia Jiménez es retroba amb l’escriptora i la seva obra i això li desperta la inspiració. La peça parteix de l’obra de l’autora britànica, especialment de l’assaig Una cambra pròpia (A Room of One’s Own, publicat l’octubre de 1929), on Woolf parla de la creació artística femenina, principalment en l’àmbit de la ficció. Aquest és el plantejament que defineix tant l’imaginari com l’escenificació que se’ns proposa, fent evident com els llenguatges artístics no estan tan allunyats entre si, sinó que són diferents formes d’expressió de l’intangible, com ho és la llibertat creativa de la figura de l’artista.

Pel que fa al moviment (assistit per Victor Zambrana), com deia, queda palesa la maduresa de la intèrpret en la seva recerca de moviment, ja que aconsegueix en l’actuació quelcom que per mi (que fa un temps que prenc classes de dansa i improvisació) és la dificultat més gran de la improvisació en dansa, que és la precisió i l’exactitud, que no la perfecció, sinó la claredat. Quan això s’aconsegueix, quan desapareix l’aparença i la pretensió, es desdibuixa la distinció entre ànima i cos que ja donem per fet, i es manifesta quelcom totalment unitari, com és l’emoció (en un sentit ampli),que és la base de la comunicació humana en l’art. Si ja em semblava complex el tema de la improvisació en dansa, em vaig adonar com de complex és també en la música, on cal un domini de l’instrument i de les seves possibilitats, que no sabria traduir a la dansa (on el treball amb el propi cos tampoc ho fa més fàcil). En el cas de la Jordina Millà, que no només improvisa tocant el piano, sinó que improvisa experimentant amb l’instrument en la seva totalitat més enllà de les tecles i les cordes. Un dels moments més esplèndids de la peça va ser el seu solo de piano, en què, amb els ulls tancats, va tocar improvisant amb una emoció que va reverberar una bona estona en el silenci un cop havia acabat.

Trobo que la hibridació entre dansa i música estava molt ben reeixida, perquè cadascun dels llenguatges es desplegava per separat, però des d’un mateix concepte i una mateixa estètica, cosa que les permetia escoltar-se i dialogar l’una amb l’altra, tant la dansa amb la música com la música amb la dansa i ambdues alhora. En aquest sentit, la resta d’elements escènics eren bons acompanyants d’aquesta conversa: tant el vestuari (dissenyat per Gloria Trenado i confeccionat per Marisa Gallardo) com l’espai escènic d’Ángela Lopez i la il·luminació d’Irene Cantero, que aconseguien un ambient d’intimitat i privadesa que recreava aquest espai propi que reivindicava Woolf, on arrecerar-se del món per escriure i crear lliurement. És cert, però, que es va caure en una certa monotonia estètica, i que en més d’un moment s’hauria pogut acabar d’explorar el potencial dramatúrgic del joc que es produí entre la llum i l’escenografia.

Llàstima que el Mercat es contraprogramés a si mateix amb dues coproduccions pròpies, tenint el mateixa cap de setmana Highlands de Mal Pelo a la Sala MAC. Això, penso, va fer que Woolf no es lluís tant com hauria pogut, ja que estic segura que en una altra situació hauria omplert l’aforament de la Pina Bausch.