Crònica d’una nit màgica a Vallfogona de Riucorb

No sé si es pot expressar amb paraules una emoció col·lectiva tan gran. Dissabte 2 de setembre del 2023, Vallfogona de Riucorb, un poble on viuen 50 persones a l’hivern, a la Conca de Barberà, va celebrar l’acte central commemoratiu del 400 aniversari de la mort del seu rector, Francesc Vicent Garcia: el poeta del Barroc català. Era el moment culminant després que es declarés l’Any Rector el dia 30 d’agost del 2022 i que a Vallfogona s’hi haguessin vist i viscut tot un seguit d’actes per reivindicar aquesta figura i el poble on va viure i morir. Per a l’acte central es comptava amb la direcció de dos professionals del món de la coreografia i l’escenografia, Montse Colomé i Llorenç Corbella, que van dissenyar un espectacle nocturn agosarat que havia de transcórrer per places i carrers de la població. 1.200 espelmes il·luminarien Vallfogona i el públic reviuria la foscor càlida d’un 2 de setembre del segle  XVII, data en què el rector ens va deixar.  Artistes, tècnics, tota la comissió de l’any Rector i voluntaris es van entregar a una tasca ingent. Ja us avanço que els objectius previstos,  retre l’homenatge al poble de Vallfogona i a la figura del Rector per fer-ne perviure la memòria a petits i grans, es van assolir amb escreix. No només va ser una posada en escena brillant, sinó també una catarsi col·lectiva.

Amb les entrades exhaurides, i el cel amenaçant la pluja tan desitjada, el poble de Vallfogona es preparava per gestionar un espectacle amb més de 700 persones de públic, majoritàriament de Vallfogona i amics, que va seguir fil per randa les instruccions dels organitzadors. Com si entréssim al recinte d’un gran festival, cadascú ensenyava la polsera que l’acreditava com a públic oficial (entrada gratuïta). Mentre tothom prenia posicions, a l’Ajuntament hi havia la recepció oficial a les autoritats, presidida per l’alcalde de Vallfogona, Francesc Llobet. Hi van ser presents la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, que va signar al llibre d’honor, Izaskun Ibarretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, una representació dels alcaldes i exalcaldes de la Conca de Barberà i la Segarra, una representació del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Lourdes Malgrat, dels Serveis Teritorials de Tarragona, Ignasi Blanch, l’il·lustrador de l’Any Rector, i Gerard Pons, forjador de l’escultura que s’havia d’inaugurar al nou mirador de la vila  just abans de donar el tret de sortida. (Vam trobar a faltar l’estimat Josep Pedrals, poeta-comissari de l’Any Rector, per un COVID inoportú. El seu entusiasme vallfogoní hauria posat la cirereta a l’acte que estava a punt de començar).

I així va ser, un cop tallada la cinta, a les 21:30, amb el poble a les fosques i els espectadors distribuïts en quatre grups al voltant del mirador, el repic solemne de campanes. Tot d’una, el làser de Calidos Advanced Project-Tàrrega projectava sobre el bosc del costat paraules i imatges de la història de Vallis Fecunda (la vall fèrtil) i el seu estimat personatge, mentre n’escoltàvem un relat històric per megafonia. Entre els assistents no ens vèiem les cares, però es començava a olorar una emoció mai viscuda, en especial quan la silueta del Rector, de l’il·lustrador Ignasi Blanch i que ara ja és ben nostra, passejava damunt de la foscor dels arbres i la veu calmosa nord-occidental del relat ens preguntava si ens l’imaginàvem passejant pels carrers de Vallfogona. Era gràcies a aquest poeta-rector que havíem arribat fins aquí? Quan encara ressonaven els aplaudiments, la companyia Fadunito Street Arts i els batucaires Batubaroa de Barcelona es repartien en cada grup (vermell, verd, blau i groc) per fer de guies visuals i de percussió dels quatre itineraris previstos. Gairebé 200 persones per grup caminaven en processó expectants per places i carrers, amb el silenci i la llum que devien acompanyar el nostre amic Francesc Vicent Garcia fa 400 anys, per gaudir i participar de quatre espectacles diferents que recordaven l’essència de l’art al carrer, com en les primeres edicions de Fira-Tàrrega.

A la plaça de Francesc Vicent Garcia un jove Antoni Gaudí de 27 anys explicava que l’any 1879 havia dissenyat unes carrosses per homenatjar la mort del Rector. Unes carrosses que no van veure la llum i que ara el gran mestre presentava en una pantalla de vint metres en una reproducció virtual (de Calidos Tàrrega). Les carrosses de la sega, la verema i la recollida d’olives, com a símbol de la gent rural unida per plegar el fruit de la collita, caminaven en processó sota la música simfònica dels Planetes de Holst i al final pagesos de l’època (actors de Vallfogona) s’intuïen sota la pantalla, ara amb la música d’Arnau Obiols d’acompanyament.

En una era a l’entrada del poble, la Plana de la Filomena, el grup CreaMoviment, de l’Albió, un poble encara més petit que Vallfogona situat just a sobre, escenificava la vida de pagès i la pervivència de la memòria amb “Cadires a la fresca”. Dones de tres generacions, vestides amb faldilles llargues i camisa blanca, dansaven lentament pel terra de palla i distribuïen cadires de fusta per representar elements de la memòria popular: jocs tradicionals, xerrades al carrer amb la marinada, el campanar de les esglésies, la mort com a part de la vida i, com a imatge final d’aquesta pintura de paisatge, dalt d’un tractor l’escolà. El record de la canalla dalt dels carros per festa major, i la trobada amb l’estimat Rector. Moviments poètics en un escenari esgrogueït pel rostoll que transportava el públic a un lloc amic i càlid.

Al carrer de la Font, el més costerut del poble, escoltàvem paraules. Teatre Nu, de Sant Martí de Tous, escenificava la vetlla de l’escolanet (que va morir a l’edat de dotze anys), entre les pedres d’un atzucac. El taüt, el Rector, la majordoma i un pagès n’eren els protagonistes, i la conversa, sorneguera, narrava anècdotes atribuïdes al Rector i en recitava un poema.

Sos cabells són sos cabells,
i no són gens or d’Aràbia,
que, a ser-ho, jo crec que algú
l’hauria descabellada.
Los ulls no són de safirs,
sinó de cosa més blanca,
puix un corb los hi trauria
cada un ab una picada.
La boca no és de coral
ni està de perles sembrada,
sinó d’una dentadura
que no hi pendrà una tenalla.
Les mans no són de marfil,
d’alabastre ni de plata,
que les olles i los plats,
cert, no hi guanyarien gaire.
En fi, no és feta de neu,
de roses i menos d’àmbar,
sinó d’ossos i de carn
del capell a la sabata….

A la plaça del Mercat, tres dones xafarderes, que no vol dir que els homes no en siguin, apareixien en tres finestres d’una façana i comentaven l’anècdota de l’any rector, com si no els interessés l’efemèride. Volien fer de mirall del públic, qüestionant-se fins a quin punt calia tant enrenou als carrers de la vila per celebrar la mort d’un personatge antic i potser no gaire conegut. I el públic aixecava el coll per mirar-les i escoltar-les.

I en dos escenaris diferents, primer a sota el mirador i al final a la plaça de l’Església, Bitrac dansa d’Igualada ensenyava a ballar al públic la jota del Rector, seguint la melodia d’una jota de les terres de l’Ebre, lloc on va viure la infantesa el nostre poeta. La coreografia, de Montse Colomé, va ser entesa ràpid i en poc temps el ritme de la jota s’encomanava als espectadors, que van esdevenir protagonistes artístics. Sabíem que la col·laboració era part de l’èxit creatiu. I dit i fet. A la plaça de l’Església, a l’hora prevista, es van trobar els quatre colors, les gairebé 800 persones, per dansar la jota. Avis emocionats, joves de reaggeton, nens que ja s’adormien i adormits, com el Pau, l’últim xiquet nascut a Vallfogona, pares que s’apunten a tot, i la mateixa consellera van aixecar els braços i van saltar al ritme de la música de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Abans, l’encesa de l’escultura de ferro del Rector ens va posar la pell de gallina. El foc, la dansa i la música final com a catarsi de tot l’esforç col·lectiu per mantenir la memòria d’allò que ens arrela als nostres llocs, a les nostres rondalles, a la nostra literatura i  a la vida senzilla i rural. Una Festa Major en honor al rector que va ser una Festa Major de la gent. Ah, i com ha de ser en qualsevol festa, i gairebé com un espectacle més, unes taules amb caixes d’entrepans i bidons de vi van aparèixer a la plaça per cloure l’acte. No hi ha dubte, ho corroboren les últimes edicions crítiques i estudis publicats durant aquest any commemoratiu,  que el Rector va ser un personatge cabdal en la literatura  catalana. Nosaltres, Vallfogona, li hem d’agrair que ens hagi guiat fins aquí. Som un poble generós i unit com un puny, que sap llaurar, sembrar i plegar-ne una bona collita.

Potser aquesta crònica no recull amb precisió tot el que va passar dissabte dia 2 de setembre de l’any 2023. Durant les hores prèvies i així que el làser va projectar la primera imatge, la línia del riu Corb, vaig ser una mala espectadora perquè volia copsar no només el que ens oferien els artistes sinó tot el que passava, tot el que sentia. Vaig ser una espectadora dels espectadors, de les seves cares i paraules/comentaris, de la llum de les pedres dels carrers, del ritme antic de les quatre processons, de l’esforç de la feina d’un equip, de tot allò que, com he dit, no sé si es pot explicar. Tinc la sensació que la màgia de la nit es va diluir en l’ànima del públic i que els que hi vam ser presents sabem que les 1.200 espelmes no s’apagaran mai.