Black: el racisme en dansa

“You may shoot me with your words,/ You may cut me with your eyes,/ You may kill me with your hatefulness,/ But still, like air, I’ll rise./ Does my sexiness upset you?/ Does it come as a surprise/ That I dance like I’ve got diamonds/ At the meeting of my thighs?”. A través d’aquests emblemàtics versos de Maya Angelou ballava i ens parlava Oulouy al Centre Cultural Albareda el dijous 6 d’octubre, en el marc del Barcelona Districte Cultural. El ballarí i coreògraf ivorià presentava Black, una peça basada en la improvisació i inspirada en elements coreogràfics de diferents estils de l’escena urbana africana com el coupé-décalé, l’afro house, l’azonto o el krump.

L’objectiu de l’artista és reflexionar i expressar a través de la dansa com se sent una persona negra en la nostra societat aparentment “moderna”. Black va rebre el segon premi en el 19è Certamen Internacional de Coreografia de Burgos & Nova York en la categoria de danses urbanes.

Transcriure en paraules el que Oulouy va fer a escena resulta bastant impracticable, donada l’explosió comunicativa i emocional que va suposar. El ballarí ens va mostrar les entranyes, i això no passa cada dia. L’artista va emprar diferents llenguatges per transmetre un reguitzell de missatges sobre el racisme i la intolerància imperants a la nostra societat: el cos, el moviment, la poesia, la imatge, la música, la roba, el silenci i la quietud.

L’obra es dividia en cinc blocs separats per foscos de llum. A cada bloc Oulouy s’anava desprenent d’una peça de roba, de manera que el ballarí de Costa d’Ivori anava, progressivament, ensenyant més pell, més negror. Aquest acte de desvestir-se, despullar-se de cara al públic, mostrava la seva fragilitat, però alhora, empoderava el ballarí per poder aixecar-se després dels cops, prenent l’odi de l’opressor com una arma potentíssima.

La primera part de l’espectacle combinava música festiva amb trets que causaven la mort de l’ivorià, tot escenificant la brutalitat policial. Després, Oulouy, des de terra estant i amb moviments sincopats, s’anava incorporant malgrat les dificultats del cos masegat. Amb moviments estroncats i guiats, talment com si fos una marioneta. A continuació, les retines dels espectadors s’inundaven d’un seguit d’imatges que il·lustraven les violències que les persones blanques han exercit sobre les persones negres al llarg de la història: l’esclavatge, l’apartheid, la criminalització o els assassinats per part de la policia, amb una presència destacada del recent cas de George Floyd, per destacar-ne algun.

Al penúltim bloc, el creador vestia moda africana mentre feia corpòries les manifestacions racistes de la societat: amb la mà simulava un trepant -metàfora del racisme estructural- que pretenia infiltrar-se-li al cervell i, alhora, provava d’arrencar-se la pell. Finalment, a ritme de “Me gritaron negra”, Oulouy aconseguia desempallegar-se del corc de la discriminació i, amb el tors nu, podia mostrar-se i conviure en un món que pretén blanquejar-ho tot.

La música i la poesia que acompanyaven els moviments d’Oulouy anaven estretament lligats a la representació escènica. Van sonar cançons com “It might not be okay” de Kenneth Whalum, “The Blacker The Berry” de Kendrick Lamar i les veus de Victoria Santa Cruz i l’esmentada Maya Angelou. Tot i així, no feia falta saber anglès per entendre el missatge de Black. Les melodies, igual que la progressió del relat conductor de l’obra, eren al principi molt devastadores i narraven el trencament de les persones negres, per acabar amb un final més esperançador. Com quan Victoria Santa Cruz canta “y bendigo al cielo porque quiso Dios, que negro azabache fuese mi color”.

És una llàstima que peces com Black siguin encara necessàries avui en dia, en un món on el racisme segueix essent una malaltia endèmica de les persones blanques. Els missatges que llançava Oulouy emprant el seu cos com a altaveu són encara massa actuals i cal seguir denunciant la creença de la inferioritat de les persones negres, la voluntat de dominància i l’exclusió d’aquest col·lectiu per part de la societat blanca, entre altres.

N’és un bon exemple la polèmica que es va desfermar fa només unes setmanes a les xarxes socials arran de la sireneta negra en la nova adaptació proposada per Disney. No és normal que hi hagi tant de rebombori per una situació com aquesta. També són evidències de racisme les dades sobre l’evolució dels delictes d’odi el 2021 que el Ministeri de l’Interior ha publicat recentment. En el seu informe anual, queda palès que encara som lluny de superar la discriminació. Del total de delictes d’odi comesos (1.802), els més nombrosos van ser els que tenien un mòbil racista o xenòfob, 639 fets, és a dir, més d’un 35%. Tenint en compte que el 16% de delictes d’odi de tot l’Estat es produeixen a Catalunya és evident la llarga carrera que queda per fer.   

Oulouy ho té molt clar i seguirà alçant la seva veu davant d’un públic majoritàriament blanc, com el del Centre Cultural Albareda. Per tal de deixar clar que, com versa Angelou “You may write me down in history/ with your bitter, twisted lies,/ you may trod me in the very dirt/ But still, like dust, I’ll rise”. Si voleu veure com s’aixeca l’Oulouy una vegada i una altra en tindreu més oportunitats dins del Barcelona Districte Cultural els dies 21 d’octubre, 5, 18 i 25 de novembre i el 12 de desembre. Podeu consultar les localitzacions i els horaris al web del Barcelona Districte Cultural, totes les representacions són gratuïtes i només cal reservar les entrades amb anterioritat.