Carla Torres Danés: “Fer teatre és donar-nos la possibilitat de repensar-nos”

Fa poc que ens coneixem. La Carla i jo vam coincidir per primer cop en un projecte de la Sala Beckett i Escritura en Vivo i recentment ens hem trepitjat els peus a la sala Dau al Sec, on assajàvem les nostres respectives produccions. Finalment ens creuem i descobreixo que està dirigint Qüestió d’Honor, de l’autor alemany Lutz Hübner. De Hübner se n’ha sentit a parlar en els últims anys, el seu teatre manté les formes dramàtiques i les orienta a qüestionar-nos. Una escriptura plena de preguntes que s’amaguen i es persegueixen. Una escriptura absorbent, de vegades accelerada, horitzontal i sense pretensions esnobs però carregada de crítica social. De Hübner se n’ha pogut veure Reacció el 2010 a la Sala Beckett i Creeps el 2013 al Teatre Tantarantana, a més d’algunes lectures dramatitzades de la seva obra.

Recuperem aquesta entrevista del Martí Sancliment, ara que Qüestió d’honor es podra veure a la sala Dau al Sec des del 28 d’abril fins al 16 de maig.

Lutz Hübner s’instal·la de nou a Barcelona: increpa l’espectador més jove però atrau també el més madur. En quin moment es creua aquest autor en la teva vida?

L’any passat passava hores llegint noves obres europees editades en català i així em vaig topar amb Hübner i la seva Qüestió d’honor.

I aleshores?

Em va enamorar.

…

El text parla d’inclusió social, de gènere, de violència, de frustracions, d’expectatives i, en resum, del nostre món líquid posant l’accent en un grup de joves actuals. Això em permetia seguir amb la línia de teatre que m’agrada fer, un teatre que sempre té a veure amb qüestionar l’ordre establert i convidar a una mirada crítica des del punt de vista social.

Fer visible l’invisible.

Si el teatre és un mirall de la realitat, com deia el mestre, recreant aquesta realitat, pensem. Pensar és fer tangible allò que no sempre ho és.

I el teatre…

Per mi, fer teatre és donar-nos la possibilitat de repensar-nos, i mai des d’una mirada unilateral, perquè el teatre no existeix sense ningú que el contempli; quan la comunió d’espectador i creador té lloc, ens estem repensant, ens estem donant una segona oportunitat.

Qüestió d’Honor ens hi convida. Segones oportunitats a partir d’un text que crema, d’un retrat colpidor de la nostra societat. Ens interpel·la a tots l’obra de Hübner?

Hübner fa un retrat dels joves, però també, per extensió, de la societat d’avui. No perquè l’obra posi el focus en unes vivències de joves vol dir que a la resta de ciutadans deixi d’interessar-nos.

Interpel·la als joves especialment?

Crec que és molt difícil cridar als joves perquè vinguin al teatre i molt més encara, interpel·lar-los; per tant, qüestionar el nostre món, allò que ens fereix dia a dia, des d’uns protagonistes que necessitem que s’ho qüestionin (els joves), a més dels adults, crec que és un repte.

El repte de Hübner i el vostre repte.

L’obra, ara passades dues setmanes de funcions ja ho sabem, connecta moltíssim amb els joves, s’hi veuen reflectits, pel que diuen, pel que fan i com ho fan, com també per l’estètica i la música del muntatge que connecta absolutament amb la realitat jove d’avui; però no ho fa menys amb els adults i amb el públic més sènior; els quals veuen la necessitat de repensar-nos mitjançant aquesta realitat d’uns joves, tan extrapolable a qualsevol segment poblacional.

A Qüestió d’Honor el tema de la violència de gènere i també del racisme hi són implícits. L’obra posa el dit a la llaga quan els dos nois que perpetuen i practiquen actituds masclistes són descendents de famílies migrades. Com entens aquest fet i com l’has jugat a escena?

Posa el dit a la llaga absolutament. Jo, als dos actors que interpreten el Cem (Pol Forment) i el Sinan (Raül Ferré), no em cansava de dir-los-hi que els seus personatges actuaven com alguns partits polítics d’extrema dreta desitjarien que ho fessin; pel fet de ser de famílies migrades pressuposen que han de viure fora de l’estructura social i de la norma (una creença que malauradament a vegades acaba donant-se per pur “efecte Pigmalió”). En aquest cas, m’he centrat en paraules que l’autor posa en boca dels nois d’origen turc, descrivint les seves famílies com famílies amb grans valors i, per tant, posant molt més l’accent en la llibertat individual; si aquests personatges tenen aquestes creences sobre el gènere o creences absolutes sobre la felicitat lligada al materialisme, és la seva elecció, no els ve pas donada per les seves famílies.

Llibertat individual, lliure albir, influència sociocultural, efecte Pigmalió…

Totes aquestes idees i reflexions hi són presents. Una interpretació errada i radical de la religió també emergeix d’aquesta idea de la qual hem begut per aproximar-nos als personatges, defugint el màxim possible de la idea que els personatges són com són i nosaltres som com som només pel nostre origen geopolític, el nostre bressol. Penso que aquesta seria una lectura reduccionista i profundament xenòfoba i racista.

Tindria la mateixa força o lectura si els dos joves fossin alemanys de famílies no migrades?

Tindria gairebé la mateixa força. Tot i això, l’autor proposa el tema de l’origen posant així al damunt de la taula el gran tema de la inclusió social, el text dóna evidències intencionades de tractar de racistes als europeus.

Llibertat, racisme i… violència. En un moment de l’obra es fa referència a actituds de forceig i d’assetjament. Finalment una de les dues noies és assassinada. No creus que mostrant una violació o un forceig en escena perpetuem aquest problema?

Crec que en la nostra era de Netflix, de la distància i la seguretat que ens dóna el sofà de casa, sentir la violència a escassos centímetres ens colpeix i ens interpel·la d’una manera que no podrà fer mai una televisió. Interpretem la violència d’una manera implícita, no pas explícita, a través de la duresa però també de la tendresa que componen els personatges de Qüestió d’Honor. Això permet que reflexionem juntes, en aquest meravellós acte de compartir, en viu i en directe.

Un dels moments que més conviden a la reflexió són els monòlegs d’Ulli. Monòlegs entre la culpa, el desengany i la incomprensió. Aquesta escena succeeix en un gronxador. Quin paper té aquest element?

Quan preparava la direcció de l’obra a l’estiu tenia claríssim aquest element, però vaig corroborar-lo assajant amb l’actriu que interpretava l’Ulli (Candela Antón), a l’inici del procés de creació quan assajàvem soles i provàvem d’entendre aquests monòlegs que tenen molt text i que aparentment són una narració, però que juntes, vam descobrir que amaguen un món emocional del personatge absolutament ric, ple de la culpa i la incomprensió que tu menciones. El gronxador ens situa en un espai no-espai i en un temps atemporal; suspenent les paraules de l’Ulli en l’aire i suggerint tantes coses que passen quan les pronuncia i que no puc desvetllar-vos…!

Quina és o quines són les qüestions d’Honor?

A l’obra, com a la vida, l’honor és allò que ens fa mereixedors de l’amor dels altres, per mi, el gran objectiu que totes perseguim al llarg de la vida. A l’obra, es concreta en protegir la imatge de la família, en no trencar les expectatives que els pares tenen d’un mateix; també en la lleialtat entre amics.

Per tot el que hem vist Qüestió d’Honor ens porta endinsar-nos en els conceptes de llibertat individual, de repressió, conducció social i cultural i de violència. Finalment, a quina conclusió arribes tu com a directora?

A la conclusió que el món en què vivim ens demana responsabilitat i aturar-nos de debò a repensar-nos, a qüestionar-nos. El que penso és que no podem llevar-nos cada dia amb notícies de violència domèstica, de gènere o de xenofòbia, homofòbia i tantes altres fòbies que acaben en tragèdies i que anem integrant com assumibles, ni que sigui en una petitíssima part.

Ergo?

Tot el que he fet fins ara com a creadora està travessat per una mirada social, i per social entenc que s’aferra a fets i a personatges que ens obliguen a aturar-nos i a revisar l’ordre establert. Voldria que l’art sempre ens parlés a cau d’orella, no només per entretenir-nos, sinó per seduir-nos, emocionar-nos i modificar-nos.

Dues setmanes d’entrades exhaurides. Què ha passat?

Creiem que hem explicat amb molta contundència i il·lusió el procés de creació que hem fet i la interpretació que he volgut donar al text, fugint d’estereotips i intentant entendre els personatges, acostant-nos al seu cor. L’actor que interpreta el psicòleg Kobert (Albert Roig) era l’únic que havia de reprimir-se aquesta empatia amb els personatges fins a quasi el final de l’obra, i això li ha permès fer un treball molt delicat emocionalment parlant. Les actrius que s’alternen en el personatge d’Ellena (Lídia Casanova i Carla Abulí) han hagut de retrocedir uns anys, pocs!, i deixar anar tota l’espontaneïtat i tendresa disfressada de rebel·lia… I la Candela, en Raül i en Pol han hagut de fer aquest esforç per entendre i viure realitats que no ens queden tan llunyanes però que pensem com impossibles. Totes, juntament amb un equip artístic implicadíssim (Mireia Isal Serna, Iker Rañé, Júlia López i Melià, Mònica Elias, Laura Seguí i Júlia Garcia Font) hem creat un petit monstre que té molta força pel missatge i per l’energia des d’on el comuniquem. El boca-orella ha començat a funcionar des de les primeres funcions i esperem que ho faci molt més!!! Realment els cinc actors es deixen la pell en l’hora i 40 minuts que dura l’espectacle.

I ara hi torneu, a Dau al Sec, a partir del 16 de gener i fins al 2 de febrer. Què ens diries, si encara no l’hem vista?

Convidaria a tothom a venir, sobretot a aquelles persones que no freqüenten el teatre. Els diria que les sèries que veuen mai els emocionaran tant com el que poden viure en una sala acompanyats de 70 persones més, amb els actors a un pam, amb una estètica tan actual que sembla que hagin sortit al carrer i siguin ells els protagonistes. Els diria que tots ens equivoquem, que tots volem ser estimats, tots volem entendre per què som com som i tots patim molt quan sentim que podem fallar a qui més ens estima, ja sigui la nostra família o la mateixa societat. Per tot això, veniu.

La Carla no s’atura. Després d’aquesta conversa l’esperen als assaigs. Vol donar-li a Qüestió d’Honor tota la vida i recorregut possibles i explicar aquesta història des de les vísceres. Un cop estrenada a Dau al Sec ella continuarà amb la direcció de Carrousel, un text propi que es reestrenarà a l’Escenari Joan Brossa i que, en relació amb l’obra de Hübner, segueix posant als joves com a protagonistes i expressant a través d’ells la crisi de valors i la necessitat de reflexió, consciència i responsabilitat.