Cal matar el pare?

Els Nadal, Godó, Milà, Freixenet, Tous, Codorniu, Güell, Grífols… I els Brugarol? El Teatre Poliorama ens convida a entrar dins d’una família benestant burgesa per comprovar la importància que té el nom, un bon nom, per ser algú dins d’aquest estament de la societat. Els Brugarol és una obra escrita per Ramon Madaula que, en aquest cas, porta més enllà els conflictes familiars que ja es podien veure a Assedegats.

El mateix Madaula dona vida al patriarca de la família, un home que ha sabut construir un imperi empresarial duent a terme algunes activitats de dubtosa moralitat, però sota un farciment de màrqueting que ha aconseguit que l’empresa sigui considerada com una pionera en bones praxis i ètica. Aquest nivell de perversió –camuflar una mala imatge, capgirar-la i vestir-la amb el millor vestuari– arriba fins a un punt delirant quan li fa una proposta al seu gendre, que té idees d’esquerres, contràries al sistema vigent. I ja tenim tots els ingredients per fer la col·lisió perfecta. 

Amenaces, xantatges, ideologies carregades de bones predisposicions que es veuen en perill per elements externs, divergències que acaben sent similituds si rasques una mica… Tot això ho podem trobar a Els Brugarol, amb un text que ens fa pensar fins a quin punt tenim ben arrelades les nostres conviccions, o si aquestes poden sortir volant o ensorrar-se com un castell de sorra. Som com som de forma immutable, o el nostre pensament té un preu? Quin és aquest preu?

Madaula constata la seva capacitat per retratar nissagues amb força versemblança, més enllà de la sàtira del text. Aquí és fàcil identificar i relacionar els rols que es mostren en l’obra amb gent del nostre entorn. I el que resulta més preocupant és que les situacions que s’hi relaten també es donen en classes socials econòmicament més modestes: molts tenen la necessitat de ser algú, de sentir-se útils, fer-se valdre i viure el més plàcidament possible en tots els sentits, però sobretot econòmicament. I no és això el que a tots ens inculquen des de petits?

Sota la direcció de Mònica Bofill, la trama s’executa en tres escenes amb força agilitat i dinamisme, donant joc als tocs d’humor, que es troben ben equilibrats al llarg del text. En aquest bon fer hi ajuden les interpretacions, amb un Ramon Madaula que, com és habitual en ell, però en aquest cas de forma més especial, aconsegueix posar-se dins del paper amb molta solvència. I un cop al final, com a cirereta del pastís, és molt agraït quan interpreta el seu personatge ben entrat dins de la vellesa. Jaume Madaula i Estel Solé completen el repartiment amb força encert, i en el cas d’ell destaca els diàlegs que manté amb el personatge del seu sogre. Tots tres –pare, filla i gendre– estan separats per alguns obstacles, però es poden arribar a superar? Aquestes diferències són merament generacionals i és de suposar que els dos joves acabaran sent com l’home gran? Hi ha marge per tenir esperança i creure que l’evolució i l’aprenentatge per no cometre els mateixos errors, una vegada rere l’altra, és possible?

“Déu meu, però què t’hem fet?”, diu Ramon Madaula en un moment de l’obra, desesperat i consternat, i això recorda a la pel·lícula francesa que porta el mateix nom, dirigida per Philippe de Chauveron, amb la qual comparteix algunes similituds. De fet, Ramon Madaula ha sabut construir una trama amb estrets lligams, salvant les distàncies, amb algunes comèdies audiovisuals i teatrals franceses, ja que té un to fresc, alegre i punyent alhora, però també per la seva temàtica, presentada amb força ironia i personatges irreverents. Un gran quadre presideix l’escenari des del principi fins al final: és un retrat d’un avantpassat de la família, que els recorda el camí que han de seguir. La pressió de les arrels i la sang ho envaeix tot. I només queda una alternativa: matar el pare, com diria Freud.