Boxa i cabaret a la Sala Beckett

Fins al 22 de novembre es pot veure a la Sala Beckett El combat del segle, l’obra que Denise Duncan va escriure en qualitat d’autora resident i dirigeix ara amb molt de punch. L’espectacle, una coproducció del Festival Grec, el Centro Dramático Nacional i el Teatre Principal de Palma, està contingut dins el cicle De Grec a Grec.

El combat del segle ens transporta a la Barcelona de principis del segle passat i a un conflicte racial net i cru. El seu protagonista és Jack Johnson (1878-1946), el “Gegant de Galveston”,un afroamericà –fill d’esclaus alliberats– que ben aviat va començar a obrir-se camí al món de la boxa i no va parar fins a conquerir, l’any 1910, el títol de campió de pesos pesants. Val a dir que la vida d’aquest boxejador –que va tornar a estar d’actualitat l’any 2018 per l’indult que li va concedir Donald Trump– va servir d’argument per a l’obra teatral The Great White Hope (1968) de Howard Sackler i la pel·lícula homònima de Martin Ritt (1970), i també per a la biografia Unforgivable Blackness: The Rise and Fall of Jack Johnson de Geoffrey C. Ward i el documental de Ken Burns (2004). Miles Davis li va dedicar un disc de jazz l’any 1970 i la productora HBO emetrà pròximament la minisèrie Unruly sobre la peripècia biogràfica d’aquest lluitador.

Denise Duncan torna a demostrar, com a Negrata de merda (Teatre Tantarantana, 2019) i en obres anteriors, que domina els secrets de l’escriptura teatral, en aquest cas del tot orientada a una posada en escena trepidant, amb música de jazz, show cabareter, esbossos d’una lluita pugilística i recessos reflexius. Els anys de Johnson a Barcelona, de 1916 a 1918, són escenificats de forma sintètica i aproximativa, i coexisteixen amb nombrosos flaixos, tant retrospectius com prospectius, que procuren una efectista intersecció d’espais –sovint mentals– i d’èpoques. Ja d’entrada, ens rep el suggestiu espai sonor de Jordi Bonet, on coexisteixen una frenada de cotxe –que no impedirà l’accident mortal–, una percussió corporal pròpia de la boxa i un inici de cançó. El boxejador, un imponent Armando Buika amb ostentós abric de pell, barret i guants blancs, acaba d’arribar a Barcelona. Es mou de manera estilitzada, fuma i exhibeix un riure escandalós. Tres cabareteres el condueixen fins a l’escenari de l’Excelsior. El fum, les rialles i la dringadissa de copes ambienten i habiten la flamant escenografia de Víctor Peralta, que es concreta en un ring expandit en diferents nivells, de factura i distribució perfectament simètriques, i solcat o compartimentat per l’eficaç il·luminació de Guillem Gelabert. Destaquen també la banda sonora, impecablement dirigida per Marco Mezquida, i l’acurat vestuari, a càrrec de Nina Pawlowsky, que assorteix els intèrprets d’elàstics vermells, indumentàries de dandi i botes de boxa vintage.

En una Barcelona sense segregació racial, on va arribar després ser desposseït del seu títol de campió a L’Havana, Jack Johnson feia combats d’exhibició, exercia d’àrbitre a l’Iris Park, freqüentava els cabarets del Paral·lel –com l’Excelsior– i s’exhibia ricament abillat per la Rambla. Duncan se centra en aquests anys de l’“excampió en fuga” a la Ciutat Comtal, però recorre amb freqüència a salts temporals sota forma de breus al·lucinacions o sobtades,  involuntàries rememoracions; particularment, irrompen una vegada i una altra, amb la insistència d’un malson o d’un record enutjós, fulguracions d’aquell famós “combat del segle”, la lluita decisiva en què Johnson va derrotar Jim Jeffries. A l’escenari conviuen i s’interrelacionen números musicals, entrenaments, rodes de premsa i combats intempestius.

En una de les seves cròniques pugilístiques, el periodista i escriptor Jack London (The Johnson-Jeffries Fight, 1910) va afirmar que Johnson tenia un temperament despreocupat, lleuger i desimbolt com el d’un nen, i va exalçar el seu repertori de trucs, ganyotes extàtiques i comentaris jocosos. Armando Buika fa seus els gestos fanfarrons –profundament autodefensius, il·lustratius d’una derrota íntima–, les rialles, les enginyoses rèpliques i la creixent vulnerabilitat del boxejador, que mostra també la seva part més crepuscular i fosca –les pors, l’estat de fugida permanent, l’oblit dels orígens–, revers de l’alegre i despreocupada facilitat per al gaudi que exhibia al ring. L’única objecció que se li pot posar a l’esplèndid treball actoral de Buika són alguns problemes de dicció en català, que resten seguretat a la seva composició.

Un magnífic, imbatible Àlex Brendemühl interpreta els diferents antagonistes de Johnson, del qual acaba esdevenint una mena de doble o enemic íntim. El rol principal que assumeix és el de Jim Jeffries, “La Gran Esperança Blanca”, que va abandonar el seu retir de campió invicte davant la demanda creixent, per part de l’Amèrica racista i segregada, d’un boxejador blanc que derrotés el púgil negre i demostrés la supremacia blanca. London el definia com un home de ferro, simple, callat i honest, i en destacava la seva serietat brusca, ressentida i lúgubre. L’actor adopta un posat convenientment amenaçador i impertorbable –gest adust i mirada feréstega– i serveix amb vehemència les intervencions aspres i despietades del contrincant. Amb la mateixa solvència interpretarà Cravan, el poeta dadaista, en un estat hilarant d’embriaguesa i deliri, i assumirà també el company de cel·la a la presó de Leavenworth, així com el fiscal que, emparant-se en la legislació popularment coneguda com a llei Mann Act, va conduir l’acusació contra Johnson a Chicago l’any 1913.

Les fabuloses Knockouts –Léa, Aisha i Clo–, tres cantants i cabareteres de tornada de tot, exerceixen de mestres de cerimònies. Amb el seu guiatge musical i profètic, aquestes tres moires sàvies, sensuals i juganeres il·luminen diferents passatges o moments de la vida de Johnson. Andrea Ros fa el paper de Léa i el més dramàtic de Lucille, la dona de Jack. Yolanda Sikara és Aisha, la protectora del gegant a l’Excelsior. Tot i l’esquematisme d’algunes escenes i accions, s’entenen perfectament les necessitats i reivindicacions d’aquestes dones gens convencionals que van saber imposar el seu desig en una societat opressiva. En aquest sentit, Queralt Albinyana, en el rol de l’alliberada Clo, proporciona metàfores tan felices o escaients com la del gat arreplegat – “Si un dia deixéssim de donar-li menjar i aigua ens clavaria les urpes” – i protagonitza uns números musicals espaterrants, com la interpretació que fa de l’estàndard de blues Nobody Knows You When You’re Down and Out. A banda, les tres actrius assumeixen intermitentment els rols de periodistes esportius i comentaristes d’instint carronyaire.

Les sentències recurrents que marquen i emmarquen l’espectacle – “Jo no he nascut per menjar la pols”; “Les corones de llorer es podreixen” – contribueixen a dotar la peça d’una estructura circular. Entre els moments més destacables, sobresurt l’estrafolari duel entre dos púgils maleïts, Jack Johnson i Arthur Cravan, aquell acte dadaista perfecte –en paraules de Julià Guillamon a Jamás me verá nadie en un ring (2014) –, el mític i circense combat entre un supercampió que llegia Shakespeare i un poeta boxejador –un “colós místic”, segons Mina Loy– que en la posada en escena de Duncan desvarieja i recita com posseït el seu poema Hie!. Una de les escenes més vigoroses i emocionals és el comiat de la mare –una Yolanda Sikara que és pura energia–, en una trobada màgica i onírica que té lloc a la psique del Gegant de Galveston i que el fa viatjar als dies de la infantesa i el púding de pa: “Jo no volia ser un gegant. Jo m’hauria quedat al teu costat”. Més endavant, les tres parques s’alineen: s’alternen frases de Lucille a Barcelona –el knock-out de l’abandó– amb la retransmissió de la victòria de Johnson a Reno, que al seu torn es confronta, en una conjunció de moments clau, amb la mort del boxejador l’any 1946 a Carolina del Nord.

Jack Johnson, figura central d’aquest centrifugat de temps i espais, apareix retallat com un heroi mític –tot i que gens edificant–, sobredimensionat a través de múltiples i plàstiques fogonades. La seva derrota a mans del supremacisme blanc es reactualitza amb cada nova irrupció fantasmal de Jeffries, que sintetitza i condensa el racisme encara imperant: “Qualsevol mico amb guants és un pugilista?”; “Aquest paio és un mal negre i es nega a veure la realitat, té deliris de grandesa.” L’insidiós, recurrent retorn de l’antic rival ha d’entendre’s també com un desdoblament o –per dir-ho amb paraules de Joyce Carol Oates (On Boxing, 1987) – com una “distorsió onírica” de Johnson. El seu enemic més irreductible no és sinó ell mateix, i per això l’adversari d’ombra allargada funciona com una mena de veu de la consciència – “Ets el gegant però tu sempre perds”; “Són més feliços els morts que ha provocat que els vius que l’envolten”–. Al capdavall, un i altre no han estat altra cosa que bocs expiatoris que “aguanten el dolor personalment perquè aquesta merda de societat continuï funcionant”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.