Aquesta setmana, veure en antena a un presumpte assetjador defensant la seva innocència enmig del telenotícies m’ha regirat l’estómac. Escric «presumpte» per evitar conseqüències legals, perquè és cert que ara com ara encara no s’ha demostrat res en seu judicial i, en el nostre sistema jurídic, existeix la presumpció d’innocència. Però per a mi, que hi vaig ser, ho vaig veure i el vaig patir, el Sr. Ollé no té res d’innocent. S’ha de ser molt miserable per convocar una roda de premsa anunciant que presentaràs un nou espai dedicat a les arts i el pensament i acabar convertint la trobada en un acte exculpatori.
El més greu és que davant de l’engany evident, diversos mitjans decidissin fer-se ressò de les seves paraules. Fixeu-vos que, de l’acte en qüestió, només n’ha transcendit el muntatge d’un títol, la resta del focus ha recaigut en la defensa d’Ollé. A hores d’ara, ningú sap què és o què farà l’Espai Canuda més enllà del que ja deia la nota de premsa que va arribar semiclandestinament a les redaccions a principis de setmana. S’ha de tenir molt poca ètica professional per donar veu a un miserable com el Sr. Ollé després que t’hagi enganyat amb una convocatòria fantasma.
I dic miserable seguint l’excepció del diccionari: «que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa». Ell que ho va tenir tot i feia ús i abús del seu poder –set estrenes al Teatre Nacional de Catalunya només en l’època de Xavier Albertí– es mereix aquest menyspreu que denuncia, i que abjurem de la seva obra i docència. Veient la seva pantomima de contrició, l’única conclusió possible és que Ollé és un ésser sense malícia, víctima injustificada d’un «linxament mediàtic», amb l’únic pecat d’estimar massa l’alcohol, fins i tot, en horari laboral.
L’alcoholisme d’Ollé no és cap broma, és una patologia de la qual s’hauria de rehabilitar i, fins que no ho faci, la possibilitat d’impartir docència begut l’hauria de descartar com el candidat més idoni de qualsevol centre públic o privat. No content amb admetre aquesta falta, com si fos una cosa transitòria i lleu que no se li hauria de tenir en compte, Ollé va amenaçar, de nou, d’emprendre mesures legals contra les seves víctimes i contra els periodistes que, entre d’altres, van destapar el seu cas d’abús de poder i assetjament a les aules de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Amenaces que, en el seu moment, ja va proferir contra els responsables del centre docent, per bé que ara ha descartat executar en tenir la seguretat que l’organisme no emprendrà mesures legals contra ell.
Ollé amenaça, però no farà mai el pas de presentar denúncia per calúmnia perquè sap que té les de perdre, el seu «amic» i advocat Xavier Melero se’n deu haver guardat prou de fer-li saber. Fixeu-vos que la queixa contra els qui van destapar el seu cas la presentarà al Col·legi de Periodistes, no pas als jutjats. El problema d’Ollé és que s’aferra amb dents i ungles a la definició literal de delicte d’assetjament sexual recollit al Codi Penal, cosa que li permet assegurar que no és culpable de res; sense entendre que no es tracta de la literalitat dels seus actes, sinó de l’arrogància que destil·lava la seva actitud.
Fins on sabem, mai ha tocat o violat a ningú, només faltaria! Ni tampoc ha ofert literalment papers a canvi de favors sexuals. És més llest i subtil que això. Joan Ollé no és Harvey Weinstein o Jan Fabre, però els seus actes són igual de repulsius i menyspreables. De forma reiterada col·locava l’alumnat en posicions incòmodes, humiliants o hostils; amb insults, amenaces, comentaris despectius o deixant-los en evidència davant d’altres companys.
No hi ha hagut cap promoció sense algun alumne que sortís plorant o angoixat de les seves classes. Us ho diu algú que ho va viure. Alguns diran que som generacions de cristall, que no aguantem res, però les evidències d’aquestes pràctiques es remunten anys endarrere. Si no em creieu, a Núvol teniu el testimoni escruixidor de l’Eva Saumell.
També us diré que potser nosaltres serem de cristall, però casualment, els primers que es regiren, amenacen i incomoden quan algú els acusa d’alguna cosa o gosa contradir-los mínimament, gairebé sempre són persones de la generació de l’Ollé. Cap senyal d’autocrítica, cap disculpa, cap acte de revisió. Coça endavant, que aquí no ha passat res. De vegades, la valentia rau a reconèixer els propis errors, admetre la culpa i demanar perdó, no pas en creure’s víctima d’una conxorxa orquestrada contra la teva persona.
Estimat Joan, l’abús de poder i l’assetjament van més enllà de tocar o no tocar algú. Quan ets docent –i per tant decideixes la nota dels teus alumnes–, quan hi ha la possibilitat certa de tenir una relació laboral futura –possibilitat que sempre t’encarregaves d’explicitar: «tu i jo treballarem algun dia»–, les propostes reiterades per anar a sopar o acompanyar-te al teatre es llegeixen d’una altra manera. La teva ascendència sobre l’alumnat t’atorgava una posició de poder que tu, sempre, empraves a favor teu. I fruïes d’exhibir aquest poder, t’hi rabejaves.
L’informe de la Comissió de prevenció i d’investigació d’assetjaments sexuals de l’Institut del Teatre, creada d’acord amb el Protocol de prevenció aprovat per aquesta institució el juliol del 2018, és clar: les teves conductes eren «inapropiades», van generar «malestar i sensació de menysteniment» per «les expressions i els comentaris verbals» que eren «susceptibles de ser percebuts amb connotació sexual».
Ollé assegura que la Comissió l’ha absolt de totes les acusacions contra la seva persona (excepte la d’alcoholisme) i que, per tant, tot són injúries infundades. Però oblida o ignora que, precisament, el seu expedient es va arxivar el passat estiu arran de la seva jubilació i que, per tant, l’Institut del Teatre ja no pot emprendre mesures disciplinàries contra ell perquè ja no hi té cap vinculació laboral. També omet, de forma deliberada, que la Comissió només acceptava denúncies dels actuals alumnes de la institució o dels graduats de la darrera promoció, motiu pel qual, diversos testimonis, com els de la meva quinta, que ens vam graduar entre el 2014 i el 2015, no van ser tinguts en compte.
S’ha de ser cínic per, en una mateixa roda de premsa anunciar que «no hi ha cas» i tot seguit comunicar que escriuràs un llibre amb la teva versió dels fets. En què quedem, Joan? També s’ha de ser cínic per haver callat durant nou mesos i sortir ara a donar-li suport. On éreu fa nou mesos, quan es va destapar el cas, tots aquells que el vàreu acompanyar dijous passat? Ningú s’ha preguntat mai per què en Joan Ollé no va tenir mai una carta de suport públic com sí que va tenir en Lluís Pasqual quan va esclatar el cas del Teatre Lliure?
El més dolorós per a les víctimes va ser la presència de determinades persones a l’acte del dijous. Una presència llegida com un suport implícit a tan sinistre personatge. I no, no parlo de figures com Juana Dolores Romero, que depenent del dia s’alça com assot o escut de gent com l’Ollé, ni de Joan Manuel Serrat –qui t’ha vist i qui et veu–, sinó de diverses personalitats molt vinculades al mateix Institut del Teatre: Jordi Coca, director de la institució entre el 1988 i el 1992 i el seu successor, Pau Monterde, director entre el 1992 i el 2002. També Ramon Simó, exdirector del Grec, actual docent de l’IT i marit de qui fins fa poc en va ser la directora, Magda Puyo, que va acabar dimitint del càrrec, precisament, pel cas Ollé.
Desconec els motius pels quals van assistir a l’acte, i més, coneixent de primera mà la seva docència, molt allunyada de la metodologia de l’insult i la humiliació del Sr. Ollé. M’agradaria pensar que, igual que la premsa, van ser enganyats creient que assistirien a la presentació d’un nou espai escènic per després trobar-se amb el panegíric d’impunitat d’Ollé. Però el seu silenci des de dijous –ni una justificació, ni una rèplica al seu discurs– sembla alinear-los amb l’intent de reinserció sense reparació ni excuses del «presumpte agressor».
Si aquest fos el cas, la seva actitud seria decebedora no només per a les víctimes, sinó també per a tot l’alumnat que, algun cop, havíem apreciat la seva altura moral i intel·lectual. Crec que no van valorar prou bé les conseqüències del seu gest. En quina posició queda l’actual direcció del centre, que encara ha de batallar amb altres acusats, quan dos exdirectors de l’organisme apareixen al costat d’un professor que va haver de ser apartat del càrrec de pressa i corrents, poc abans de la jubilació, acusat d’uns fets que encara no s’han esclarit del tot? Quin missatge transmet a les víctimes? I a la resta d’alumnes, futurs, presents i passats?
Últimament es parla molt de la cultura de la cancel·lació. Però mentre gent com l’Ollé, ben connectat políticament i mediàtica –va dirigir els actes de la Diada sota els governs de Mas i Montilla–, pugui continuar exhibint-se als mitjans i pretenent exercir la docència nou mesos després de destapar-se la seva mala praxi, les úniques persones cancel·lades seran les seves víctimes.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals