La noia que no tenia «un polvo de 10»

Tampoc tenia «una interpretació de 10», o això es pensava. Aquest retall de conversa —en versió afirmativa i referit a una altra alumna— el va sentir Ella, tot pujant les escales senyorívoles de l’Institut del Teatre de Sant Pere més Baix, l’any 1991. Formava part d’un diàleg entre Ell i un altre professor al qual no li posa cara, però encara en recorda les paraules. Com recorda l’infern personal del 1994, que coincidí amb l’incendi del Liceu. Quina ironia! La memòria no sempre és una benedicció, també una presó de la qual costa molt de sortir-ne.

Quan va començar tot plegat? I per què? Potser va ser aquell comentari innocent que Ella li llançà en una festa de benvinguda quan veié com li apropava el cos (al seu i al d’altres noies): «El teu problema és que no et vols fer gran. Desitges ser un enfant terrible tota la vida, oi?». Ho va dir per allunyar-lo. A Ell no li va fer cap gràcia; ho va notar a l’instant. Hi pensa ara. De fet, fa molts anys que hi pensa, perquè necessita trobar un motiu que justifiqui els seus actes. No poden ser fruit d’una maldat gratuïta; d’una venjança subtil; d’una perversió narcisista. O potser sí.

«Imbècil! Inútil! Ets una bèstia! Crida! Crida més!». Cada tarda de cada assaig, durant tres mesos: era el seu baix continu. «Ets una imbècil! Una inútil! Sigues bèstia! Més, més, crida més! Imbècil!». Tothom havia de cridar, i molt, però a Ella no li sortia. Tenia les paraules aferrades a la gola, i la por enganxada al cos. «Madame, madame, forces diabòliques acaben de travessar el Petit Chicago. Tot el barri està trasbalsat» (o una cosa per l’estil). Era la seva entrada triomfal, la de la «puta boja» de Roberto Zucco, però tenia tanta por que cada nit desitjava que es cremés el teatre per no haver de sortir. No va passar mai (tampoc que Ell pronunciés alguna paraula amable), i hagué d’enfrontar-s’hi funció rere funció: al públic i als seus ulls inquisidors. A Barcelona, però també a Terrassa. Allà només van ser dues. Bé, de fet, una, perquè la primera es va haver d’anul·lar per indisposició d’una de les actrius: Ella.

Hores abans d’actuar, i presa pel pànic, va començar a notar un formigueig als peus que li anà pujant fins al coll. No podia respirar. Tenia el cos garratibat. S’ofegava. I la van dur a l’hospital. Cadira de rodes, mascareta d’oxigen i a urgències de psiquiatria. (Tenia el cervell com dividit. Veia dibuixada una línia interna que separava dos mons. El de l’«ara i aquí» i un altre que volia endur-se-la. La cridava amb insistència. Ella no hi volia anar. Encara no. I va decidir quedar-se. Encara avui). Dos diazepams i el diagnòstic llampec d’un atac d’ansietat. Després, en taxi fins a casa. Els pares es van sorprendre de la seva arribada; no se l’esperaven pas tan aviat. La son i els tranquil·litzants es menjaren les paraules.

L’endemà, ben atordida, sant tornem-hi. En veure-la, li deixà anar amb sarcasme: «Avui sí que faràs la funció, oi? No haurem de suspendre com ahir, espero». I la va fer. Amb la por de sempre, amb el desig mut de sempre, però la va fer: seria l’última vegada que haurien de compartir escenari.

Van passar els mesos. Començava els assajos d’una nova obra, i ho feia amb la il·lusió de la supervivent d’un naufragi. El director era un altre: el Savi. La va fer gruar (qui ha dit que ser actriu és fàcil?), però la seva interpretació rebé molt bones crítiques. L’espectacle, Estrelles en un cel de matinada, va ser seleccionat per participar en un encontre d’Escoles Superiors d’Art Dramàtic, a Valladolid. El primer bolo de la seva carrera. Ell acompanyà la troupe artística en qualitat de no sé què; també la va convidar a dinar. Una taula rodona en un bon restaurant. Arribada l’hora dels cafès, va alçar el seu got de licor (potser era una copa de vi?), exigí la paraula i s’adreçà a Ella amb posat xulesc. «Vull demanar-te perdó per haver-te fet pagar la mort del meu pare». Silenci tens. Ella li va agrair les seves disculpes, però també li digué que podia haver-s’ho pensat abans i estalviar-li el dolor. Un dolor indicible que li ha estat company durant tots aquests anys. Llavors no tingué el coratge d’explicar el maltractament psicològic que l’infligí: ara sí.

PS. Ell és el Joan Ollé. Ella és l’autora: Eva Saumell i Olivella.