Terrassa i el jazz

El jazz és un compromís entre les estructures i la llibertat, entre la poesia i les matemàtiques, que va arribar a Catalunya arran de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Més tard, el 1935, Pere Casadevall i altres afeccionats van crear a Terrassa el Hot Club, a la manera del que Hugues Panassié havia creat a França tres anys abans. L’associació, amb una quarantena de socis, organitzava conferències i audicions discogràfiques, i mitja dotzena de concerts, abans de desaparèixer engolida per la Guerra Civil.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el jazz, que els nazis consideraven una «música de races degenerades», envaeix Europa gràcies tant als discos com a la presència de músics, sovint negres (Louis Armstrong, Miles Davis), que trobaven en països com França un respecte que se’ls negava als molt segregacionistes EUA. L’any 1955, a Terrassa, un grup de socis dels Amics de les Arts i de les Joventuts Musicals comencen a organitzar audicions setmanals de discos de jazz, i aquesta activitat atreu una colla de joves (entre els quals Valentí Grau, l’etern presentador dels concerts de jazz a Terrassa, i el futur gran trompetista Josep M. Farràs) que fundaran l’any 1959 el Club de Jazz de les Joventuts Musicals i possibilitaran la formació dels primers grups locals, com The Blue Angels, en què trobem músics com Josep Puigbò i Adrià Font, el Modern Jazz Quintet i d’altres. De moment, els recursos per a portar a la ciutat músics estrangers són escassos, tot i que als anys seixanta visiten Terrassa Pony Poindexter i Bill Coleman, entre d’altres.

La necessitat d’una sala estable dedicada al jazz portarà a la inauguració, en un soterrani del número 22 del carrer de Sant Quirze, de la Jazz Cava el dia 17 de març de 1971. La Jazz Cava va permetre oferir una programació regular (uns vuitanta concerts a l’any) i va convertir Terrassa en la capital del jazz a Catalunya. Amb un escenari reduït, ocupat en gran part pel piano i la bateria (alguns membres de grups nombrosos havien de tocar-hi fora), la Cava va acollir una quantitat enorme de músics d’arreu, des del sempre fidel Tete Montoliu fins a Jayme Marques, passant per Lou Bennett, Eric Peter, René Thomas, Joe Henderson i un llarg etcètera… i formacions catalanes consagrades al jazz clàssic com La Locomotora Negra, o incloses en allò que es va anomenar Ona Laietana, com l’Orquestra Mirasol, on coexistien veterans com Ricard Roda i joves com Xavier Batllés. La Jazz Cava va tancar l’octubre de 1985 a causa de diversos conflictes amb els propietaris i els veïns, però durant els seus anys d’existència va fer que augmentés de manera exponencial el públic interessat pel jazz en totes les seves manifestacions —del New Orleans al be bop, del dixie al free, del jazz rock al funky—, i molts joves, fins i tot adolescents, entre els quals l’autor d’aquestes línies, van descobrir-hi una música que des de llavors ha format part de les seves vides.

«Les nits de concert, un fum espès anava omplint el cau / mentre presentava l’acte, com sempre, en Valentí Grau. / Hi vaig veure Johnny Griffin, Joan Albert, Gene «Mighty» Flea, / Jordi Sabatés, Joe Newman i molts més que no us sé dir. / Guardo encara a la memòria els breaks de l’Adrià Font, / que eren ja de matinada un antídot per la son, / els dits del gran Tete Montoliu ballant ran del meu nas, / l’orgue Hammond de Lou Bennett, la trompeta d’en Farràs».

L’antiga Cava també va plantar la llavor del Festival de Jazz de Terrassa, que se celebra de 1982 ençà i pel quan han passat artistes com Stan Getz, Dexter Gordon, Stéphane Grappelli, Astrud Gilberto, Chet Baker, Art Blakey, Chick Corea, Toots Thielemans, Dizzy Gillespie, Memphis Slim, Wayne Shorter, Michel Petrucciani, The Modern Jazz Quartet, John McLaughlin, Didier Lockwood, Bill Evans, Bebo Valdés, George Coleman, Jean-Luc Ponty, La Vella Dixieland, Jorge Pardo, Richard Galliano… La llista completa seria enorme.

El mes de febrer de 1994, amb la inauguració de la Nova Jazz Cava (a tocar del Teatre Alegria, al fons del passatge batejat amb el nom de Tete Montoliu), una sala amb molta més capacitat que l’antiga, i amb un escenari força més gran, la programació estable pot ser represa, i les actuacions del festival, que fins aleshores havien estat acollides pel ja desaparegut Cinema Rambla i pel Centre Cultural, passen a un local més adient —deixant de banda els concerts gratuïts a l’aire lliure, que continuen fent-se a la plaça Vella i a la plaça Catalunya, i el multitudinari Pícnic Jazz, que té lloc al parc de Vallparadís com a cloenda i cirereta del festival.

Malgrat el parèntesi forçat per la pandèmia, i superant tota mena de dificultats, la programació estable de la Nova Jazz Cava i el Festival continuen avui amb normalitat i obren les portes a músics cada cop més joves, musicalment eclèctics i amb una esplèndida preparació tècnica. El jazz fa temps que forma part de l’ADN terrassenc, però els que ja no som tan joves no podem oblidar aquell local subterrani, petit com un puny, on, abans dels concerts nocturns, ens instal·làvem a mitja tarda per xerrar, escoltar discos o assistir a alguna jam session…

«T’hi portava aquella escala que no duia a cap avern, / sinó a un paradís menut, càlid com un claustre matern. / Unes voltes de maons, un bar, l’escena, uns quants seients… / un refugi on et senties a recer dels elements. / Molt sovint a mitja tarda davallava aquells graons / amb les noies amb qui feia els esborranys dels meus petons. / No era estrany que cap al vespre s’hi muntés alguna jam, / i aplaudia els músics joves a l’escalf d’una Voll-Damm».

[…] «Han anat passant els anys, o potser soc jo qui ha passat, / i el projecte d’uns quants bojos ha quedat consolidat. / Ara hi ha una nova Cava, molt més gran i sense fum, / i que el jazz ompli els carrers un cop l’any ja és un costum. / Però aquell petit racó puc resseguir-lo pam a pam: / va colorejar un temps gris que es resistia a fotre el camp. / Allà vaig agafar un virus del qual mai no m’he curat, / aquell virus resistent que porta el nom de Llibertat». (Fragments de la cançó «Aquell temps de la Jazz Cava», a Miquel Pujadó, De foc i de vellut,Segell Microscopi, 2022).

Aquest article ha estat publicat a la revista Serra d’Or de novembre (767). Per a més informació premeu AQUÍ!