Jazz a Catalunya, joc i llibertat

«El jazz du més d’un segle entre nosaltres», ens diu Joaquim Noguero, i afegeix que aquest «és creació, però també artesania». Bastim el cor d’aquest número de novembre a través d’aquest gènere musical tan expressiu, sinònim de llibertat i de modernitat. Segons Noguero, el jazz «Passa pel domini privilegiat d’un instrument, però sobretot per fer-te’l teu de forma expressiva i lliure.» També diu que «Al jazz hi ha crítica: artística, de classe, ètnica, de gènere. Hi ha la rebel·lia que després assumeix el rock, però des d’un plantejament musical que li permet dialogar tant amb Bach com amb Debussy, compositors clau per a la música d’avantguarda del segle XX.» Componen aquest dossier de novembre quatre articles i una entrevista, que donen veu a diferents entesos en la matèria i ens aporten diversos relats i perspectives, totes dotades d’una cura i una qualitat excel·lents.

El periodista i escriptor Rafael Vallbona ens aporta un relat força complet sobre la història d’amor entre Barcelona i el jazz, que ja dura més d’un segle. Des del naixement als anys vint d’aquella «música del futur» que havia de ser la banda sonora d’aquell món «nascut de les ruïnes de la Gran Guerra», fins al Festival Internacional de Jazz de Barcelona, engegat per primera vegada durant la tardor de 1966, poc després que Ella Fitzgerald i Duke Ellington fonguessin del tot «el jazz amb l’ànima de Barcelona». A l’article trobareu una playlist –«La ciutat enamorada del jazz»–, a cura de Vallbona, a la qual podreu accedir a través de Spotify. Amb tot, l’autor ens relata una història de rebel·lia i de modernitat. Al cap i a la fi, com diu Tito Ramoneda: «Barcelona sempre ha estat atenta cap a tot el que era nou. I el nou sempre venia del nord».

El poeta, escriptor i crític literari David Castillo ens regala un article que pren per títol una cita de l’escriptor francès André Breton. Fa un repàs del jazz al nostre país i en destaca «la nostra bíblia catalana», el llibre Jazz para cinco instrumentos (1975) publicat per Núria Feliu Produccions. Ens parla d’aquest gènere com una música originalment demonitzada i difícil de deslligar «de l’estil musical negre», i que «ha arrelat tant com el flamenc a les nostres ciutats». No només a Barcelona, sinó també a Vilanova, Cardedeu, Granollers, Roses, Sitges, Girona i Terrassa.

El crític musical i investigador Jaume Radigales crea un text sintètic que exposa els ponts de diàleg entre el jazz i la «clàssica». Comença dient: «Embeinant-nos la incomoditat que en termes absoluts suposen els conceptes de “jazz” i “clàssica”, sí que es pot dir que entre els dos mons (que no estils) hi ha evidents ponts de diàleg».

Així mateix, «El jazz és un compromís entre les estructures i la llibertat, entre la poesia i les matemàtiques», ens diu el cantautor, escriptor i filòleg Miquel Pujadó en un altre article que ens parla del jazz a Terrassa, tot resseguint el fil que ens transporta des de 1955, moment en què s’organitzaven audicions setmanals de discos de jazz, fins a l’actualitat més immediata. Esmenta  d’una manera especialment afectuosa la Jazz Cava (1971-1985), la primera sala estable amb programació regular a la ciutat, que «va convertir Terrassa en la capital del jazz a Catalunya», i que va plantar la llavor de l’actual Festival de Jazz de Terrassa, que se celebra des de 1982. Acaba l’article amb fragments de la seva cançó «Aquell temps de la Jazz Cava», editada per Segell Microscopi el 2022, ja que, com ens diu, «el jazz fa temps que forma part de l’ADN terrassenc».

Finalment, la periodista Eva Comas Arnal entrevista Joan Albert Amargós per parlar «de composició, de jazz i de les connexions d’aquest estil amb la clàssica i el flamenc», resseguint un camí que aborda diferents influències, personatges i espais, entre els quals apareix Claude Debussy, Tete Montoliu, el Jamboree, la Sant Andreu Jazz Band i l’impuls de les noves generacions en el món del jazz a Catalunya, Chet Becket i Txaikovski, l’Orquestra Mirasol, etc.

Jordi Coca, en defensa de la modernitat

«Jordi Coca defensa i argumenta la noció de modernitat com a paradigma definidor de la creació artística del segle XX i és ben cert que ell, igual que els seus companys de generació, va aportar en el moment de la seva irrupció una alenada de modernitat al panorama literari», ens diu Miquel-Lluís Muntané en la introducció de la completa entrevista que li fa a l’escriptor i dramaturg Jordi Coca i Villalonga.

En aquesta, conversen sobre els diferents gèneres que ha treballat; al voltant del paper de la generació dels setanta en la literatura catalana; dels trets característics de la seva obra; de la secció de teatre de «Serra d’Or», a la qual es va dedicar molts anys; de l’escletxa generacional pel que fa als paradigmes culturals respecte de la joventut; sobre el concepte de modernitat: «Jo crec que hi ha una confusió en el sentit de voler explicar l’art del segle XX amb el concepte d’avantguarda; crec que el que funciona és el concepte de modernitat», i afegeix: «Entre el naturalisme del XIX i l’avantguardisme que diu que l’art no té sentit i vol trencar amb tot, hi ha molt de camp per córrer»; i, finalment, rematen l’entrevista parlant de política catalana.

Així mateix, amb «Un savi (discret)» Andreu Gomila ens parla de la figura de Jordi Coca, un «home molt important en aquest país, com a escriptor, pedagog i home de teatre» que «parla fluixet» i té «maneres dolces». «Aquest posat discret, aquesta manera de mirar el món des del silenci, molt beckettiana, potser no ens ha permès veure el bosc», ens diu Gomila. De Coca, conclou, «La discreció portada al límit».

Carme Junyent: justícia i intel·ligència

L’escriptor i traductor Esteve Miralles ens parla de Carme Junyent en un excel·lent article que no repassa la seva biografia, sinó que intenta «aventurar què és allò central, transversal, en la seva vida i la seva obra. I què és inseparable del seu compromís radical, insubornable, amb la intel·ligència i la justícia». Miralles recorda la gran lingüista catalana, sovint ignorada, com «l’intel·lectual més influent» de la Catalunya de principis del segle XXI per la seva «intel·ligència» i «determinació útil».

Antoni Vila Casas, col·leccionista i mecenes únic

Pilar Vélez aborda la figura d’Antoni Vila Casas, col·leccionista i mecenes que fou fins fa ben poc el president de la principal fundació privada d’art contemporani de Catalunya: la Fundació Vila Casas, «centre de referència de l’art català dels segles XX-XXI» que ha fet possible que «l’art contemporani català tingui el lloc que mereix a Catalunya», diu Vélez. Amb tot, ret homenatge a la figura de Vila Casas, del qual en destaca «la mirada àmplia i oberta».

Cristòfor Colom en el punt de mira

Josep Torroella Prats comença el text explicant que l’any 1877 s’erigí una estàtua en honor a Cristòfor Colom a l’avinguda principal de Ciutat de Mèxic, que fou enretirada gairebé un segle i mig més tard, el 2020. Durant aquest extens període «tothom trobà de justícia que s’hagués erigit una estàtua al cèlebre descobridor – o, millor dit, redescobridor– del Nou Món», ens diu Torroella. Per fer esclatar el debat al voltant d’aquest personatge genovès que en els darrers anys ha esdevingut cada vegada més polèmic, es pregunta: «que potser no s’ho mereixia?», i sentencia: «el temps no passa debades i des de llavors han canviat moltes coses al continent americà».

Pagès filofantàstic

Màrius Serra recorda l’escriptor i crític literari Vicenç Pagès Jordà (VPJ). Aquest s’inspirà en un episodi de la infància de Pompeu Fabra –que explica Serra– per crear el personatge de Carla Romans, el qual apareix en diverses de les seves novel·les «filofantàstiques». En aquestes, imagina des d’una germandat secreta que analitza els missatges ocults de Pompeu Fabra inserits al Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), fins i jugar amb l’alteració del temps. Amb tot, «La fantasia és un tret constitutiu de la seva literatura, present a totes les novel·les» ens diu Màrius Serra.

«Oferiu flors». Encreuament i memòria

En aquest text, Àlex Broch analitza i reflexiona sobre la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren d’Oriol Pi de Cabanyes. Es planteja interrogants sobre el significat del retorn del personatge principal, Dimas Ricardell, i si això implica integració o dissidència. També s’explora la possibilitat que aquesta novel·la sigui la primera d’una trilogia que inclou També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud i Esquinçalls d’una bandera, on es debat la revolta i la seva efectivitat amb relació a la integració. L’autor també analitza com l’escriptura de Pi de Cabanyes s’enfronta als reptes de la modernitat expressiva i l’experimentació literària d’aquells anys. S’observa que aquesta novel·la en concret mostra un itinerari del protagonista que inclou revolta, fracàs, fugida i retorn. A nivell formal, la novel·la també suposa una revolta en la narratologia tradicional. La publicació d’Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973) representa una obertura narrativa a registres poc freqüentats en la literatura catalana fins aleshores. En resum, aquest text presenta una reflexió profunda sobre la novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes i els temes que aborda, així com la seva importància en el context literari català dels anys setanta.

«Picasso a la donació Busquets» al Museu de Montserrat

Montse Marín tracta la col·lecció d’obres de Picasso que es troben al Museu de Montserrat. L’origen de la col·lecció fou una donació de Josep Sala Ardiz el 1980 que incloïa dos olis de joventut de l’artista malagueny. A part d’aquestes dues pintures, la resta de la col·lecció està constituïda per obres sobre paper i una ceràmica. Tot aquest fons s’exposa temporalment —fins al gener de 2024— sota el títol «Picasso a la donació Busquets». Aquesta exposició mostra el llegat que deixà l’arquitecte Xavier Busquets i la seva contribució notable en les obres de Picasso al museu.

Reivindicació d’Ambrosi Carrion

Josep Camps i Francesc Foguet commemoren el cinquantè aniversari de la mort d’Ambrosi Carrion, un reconegut dramaturg i poeta català. L’article destaca la seva contribució a la literatura catalana durant el seu exili a Tolosa i París i la seva participació en publicacions catalanes a França i Amèrica. És un homenatge a la seva figura i al seu llegat literari.

«Creatura»: el cos com a punt cardinal

Arnau Martín Camarasa analitza el darrer llargmetratge d’Elena Martín, Creatura, coescrit amb la directora i guionista Clara Roquet i guardonat amb el Premi Label Europa Cinemas. El film, que «sintetitza moltes de les constants que banyen el cinema català contemporani», compta amb la presència de la mateixa Elena Martín, Oriol Pla, Clara Segura i Àlex Brendemühl. Amb tot, «És la crònica d’un bloqueig corporal i d’una sexualitat ofegada dins unes convencions heteromasculines», ens diu Arnau Martín.

El cinema català al Festival de Locarno

Paco Poch es troba al Festival Internacional de Cinema de Locarno amb Pascal Traeschlin i Adrià Monés, distribuïdor i productor en l’àmbit del cinema, respectivament. Traeschlin, de Cineworx, és el distribuïdor a Suïssa d’Estiu 93 i d’Alcarràs, de la qual li va estranyar moltíssim l’absència de premi als Goya, ens diu Poch. A Suïssa, comenta, va tenir una bona rebuda, perquè «els pagesos suïssos tenen els mateixos problemes que els pagesos catalans». Monés, per la seva banda, ens parla de La imatge permanent de Laura Ferrés, una pel·lícula produïda per ell mateix que concursa al Festival de Locarno. El bloc inicial del film expressa «un vigor estètic i una poesia narrativa que defineix una cineasta amb gran potencial interior», ens diu Poch.

Elisabet Casanovas. Buscar, trobar, gaudir

Pere Vall Karsunke conversa amb Elisabet Casanovas, amb qui parla dels diferents papers que ha desenvolupat amb significats ben diferents per a ella: a «Merlí», a «Drama» i a «La Ruta», així com la interpretació de Marilyn Monroe a Monroe-Lamarr, dirigida per Sergi Belbel. «Vaig quedar sorpresa de la tristor d’aquesta figura tan icònica», ens diu Casanovas, que afegeix, «li vaig agafar molt de respecte». La conversa prossegueix a través d’altres papers rellevants, els referents cinematogràfics de l’actriu, i el potencial de futur que l’espera.

Llegeix més articles de la revista Serra d’Or 767 de novembre en paper o en digital.