Pepa Plana: “Els pallassos expliquem l’essència humana”

Formada com a actriu de teatre, un dia que va ensopegar amb el seu vessant de pallassa, la pallassa va queixalar l’actriu i se la va menjar sencera. El 1998, Pepa Plana presentava la seva primera creació amb nas vermell (De Pe a Pa, Aplaudiment FAD-Sebastià Gasch 1999). Aquest gener ha estrenat Si tu te’n vas, en què tres dones pallasses es relacionen en un context de guerra. Entre 1998 i 2022, una voràgine d’onze espectacles de creació pròpia, gires europees i sud-americanes, la direcció del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra (pioner mundial), accions amb Pallassos Sense Fronteres, una singular col·laboració amb l’Orquestra de Cambra de Granollers (La història del petit sastre, dels Germans Grimm, 2006), creació de números propis a la gira amb Le Cirque du Soleil (Amaluna, 2012) i una desena de premis, entre els quals el Nacional de Cultura (CoNCA, 2014) per la consolidada trajectòria en l’àmbit nacional i internacional, i ara el Premi Nacional de Circ 2022 del Ministeri de Cultura, “Per ser pionera a l’hora de posar la dona al focus de la creació circense, i concretament, en l’àmbit del pallasso”.

Comencem pel principi: què és, un pallasso?

És difícil d’explicar, però t’ho faré fàcil: els pallassos som persones que expliquem l’essència humana. Primer observem i després transmetem tot el que hem vist, però ho transmetem tal com ho han vist els nostres ulls. I, com que som honestos, no ens avergonyim d’explicar-ho tot des de la nostra fragilitat i la nostra ridiculesa.

Els pallassos no interpretem personatges: fem de nosaltres mateixos. Emetem des del nostre eix, i des d’aquest eix ens deixem anar, ens sentim lliures de fer coses que no faríem com a persones normals en situacions normals. La meva pallassa és l’ull que recorda els seus jocs més primaris de nena, que juga a ser una altra, però que en cap moment perd de vista el seu jo essencial.

Pallassos i pallasses no som ni actors, ni còmics, ni humoristes. L’humor dels còmics i dels humoristes es basa en situacions reals tractades (o capgirades) de manera realista (el «Polònia» de TV3, per exemple); en canvi, l’humor del pallasso busca arribar a l’essència fabricant metàfores i abstraccions en temes de caràcter humà, íntim o intemporal. Per això el nostre llenguatge és universal.

En una de les ponències del Fòrum de la Comicitat que vas organitzar el 2001 al primer Festival de Pallasses d’Andorra es va parlar de la proximitat entre el pallasso, el psicòleg i el filòsof.

Psicòleg… potser. Filòsof… home, si la filosofia és destil·lar coses complexes i raonar-les de manera simple, però arribant a l’essència… potser també. Però la paraula filosofia m’espanta, em trobo més còmoda quan ens assimilen als poetes: Henry Miller va escriure que el pallasso és el poeta en acció.

I quan l’antropòleg Manuel Delgado us assimila als xamans?

Algunes tribus primitives tenien personatges grotescos que provocaven el riure per consolar els familiars dels difunts. Jo estic convençuda que, abans de començar a pintar les parets de les coves, els primers homínids ja devien fer una cosa semblant al teatre. No és gaire difícil imaginar que de nits, a la llum de la foguera, algú imités algunes de les coses que els havien passat durant el dia caçant o feinejant: segur que tots plegats hi reien de gust! I fixa’t que això de posar-se davant la llum i imitar el que fan els congèneres és precisament el que fem els pallassos i les pallasses: passem pel nostre filtre juganer tot el que hem observat, amb la triple intenció de fer riure, remenar emocions i proposar una altra visió de les coses.

Riure i veure el món d’una altra manera és bo per a la salut emocional.

Quan rius estàs millor, no? Està demostrat científicament que el riure té efectes terapèutics. És clar que els pallassos i les pallasses treballem amb les emocions, però de vegades se’ns atribueixen unes funcions terapèutiques que personalment no assumeixo: jo em dedico a les arts escèniques, no vull fer teràpia, no soc terapeuta. Que tu em vens a veure i et fas un tip de riure i estàs millor que quan has entrat al teatre? Bingo! Però jo només pretenc fer espectacles, treballar-me a fons els arguments, la dramatúrgia, els gags, la posada en escena…, però fent tot això no tinc pas la pretensió de salvar l’espècie humana. El que sí que defenso és el compromís social del pallasso —que no deixa de ser un compromís polític.

Entre 1996 i 1997 anaves a les vetllades polítiques de la pallassa Virginia Imaz al centre social La Vakeria, el 2007 vas impartir classes de desobediència política a Can Masdeu quan la cimera del G8 a Barcelona i…

És que si no ets polític ets idiota. Etimològicament, l’idiota és algú que ignora, que està al marge, que no participa en les coses de la seva comunitat. Als polítics ja els està bé que el poble sigui idiota i que no participi en res. Però cal intervenir activament en les decisions de la teva comunitat, tenint present que la teva comunitat comença a l’escala del teu bloc. No parlo de fer espectacles de propaganda política: amb la teva actitud ja denuncies allò que no veus just. Jo era amb el Tsunami Democràtic al tall de l’autopista de la Jonquera el novembre del 2019 i soc una de les dues-centes persones encausades. Hi vam anar perquè estàvem convençuts que havíem de defensar una república. No hi va haver violència, però ens van identificar i estem encausats i pendents de judici per desordres públics i danys. No tinc gens la consciència d’haver fet res mal fet, totes les lluites s’han guanyat així. El dret de vaga i el dret de protesta són legals. Els qui van tallar l’autopista des de la Catalunya Nord no n’estan pas, d’encausats!

Què diferencia la pallassitat masculina de la femenina?

El riure arrela en el context: rius del que coneixes i de coses en què et reconeixes. No pots fer humor sobre coses que no coneixes, i, si ho fas, és molt probable que caiguis en l’estereotip o la ridiculització. Històricament, quan plomes masculines han escrit guions femenins o sobre feminitat, han construït arquetips (la bleda, la grassa, la lletja, etc.), perquè això fa riure. Però només fa riure des del codi masculí.

El codi de gènere és determinant: es pot ser home, o dona, o trans, o el que sigui, però en tots els casos el pallasso emet des del seu jo íntim. Com a dona, a mi m’agrada inspeccionar la meva èpica, els meus drames, les meves aventures, i fer-ho des del meu propi jo de dona. Faig humor sobre temes que em toquen i dels quals tinc ganes de parlar, temes que una mirada masculina o masclista no tocarà mai des de la mateixa òptica. I, alerta, que a mi la mirada masculina m’interessa molt, la majoria d’espectacles me’ls han dirigit homes: a De Pe a Pa, per exemple, amb en Joan Busquets ens inventàvem les coses conjuntament, i n’estic molt satisfeta. Però, quan de vegades em miro el vídeo, encara hi descobreixo alguna patinada masculineta, coses d’aquelles «que fan riure a tothom», però que en realitat a qui fan riure és als homes.

La pallassa Virginia Imaz diu que és molt difícil que un acudit sobre negres faci riure un negre o que un sobre dones faci riure una dona.

També és qüestió de context. Els negres en fan, d’acudits de negres, i els gitanos en fan sobre gitanos, les dones fem humor sobre dones, etc., però no és tan fàcil acceptar segons quines bromes quan venen des de fora. He estat en mostres d’humor gailèsbic i no et pots imaginar com eren de forts els acudits i les bromes que hi corrien. Però els mateixos acudits i les mateixes bromes, fora d’aquell context, serien ofensius. És allò de «dels teus en diràs, però no en sentiràs».

I el nas vermell?

És el signe extern que identifica el pallasso august. És una màscara, la més petita del món, però tot és posar-te-la i sentir-te lliure. El primer nas me’l vaig posar en un stage de formació teatral dirigit per l’Arianne Mnouchkine al Théâtre du Soleil, a París, on vaig descobrir que la pallassitat teatral s’assemblava molt al que jo volia fer. Jo feia aquell stage per complementar els meus estudis d’actriu a l’Institut del Teatre —a mi ni m’havia passat pel cap ser pallassa—. Però tot va ser posar-me aquell nas i tenir una increïble sensació de llibertat: va ser com si portés un quatre per quatre que em permetés arribar a llocs on com a actriu no hauria arribat mai! Amb aquella petita màscara era com dir «no prendré mal, perquè… no soc jo. Però sí que soc jo, perquè només jo sé com va aquest quatre per quatre!». Amb el nas posat, tant en els deliris més bojos com en els més profunds i sensibles, no hi ha pudor, no tens por, et sents completament lliure.

Una nit, fent l’espectacle Giulietta, m’havia descuidat el nas al camerino. No sé si el públic se’n va adonar, però jo sí: em sentia incòmoda, trobava a faltar alguna cosa, no acabava de ser la Pepa pallassa. D’ençà d’aquella nit, sempre tinc un nas de recanvi amagat en un lloc o altre de l’escenari.

«El nas vermell és el signe extern que identifica el pallasso august. És una màscara, la més petita del món, però tot és posar-te-la i sentir-te lliure.»

El 2008, quan et vas posar a la pell de la Blanche DuBois d’Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams, duies un nas postís de color carn. La Blanche és un personatge realista, però tu el vas fer amb el mateix «jo essencial» de la teva pallassa. Aquesta opció va desorientar la crítica teatral, que devia tenir presents, entre d’altres Blanche, la de Vivien Leigh al cinema (1951) i la d’Emma Vilarasau al Romea (2000).

La Blanche és una dèbil mental que de mica en mica va fugint de la realitat que l’envolta per construir-se’n una altra de paral·lela. L’Ester Nadal, la directora, em va proposar el paper perquè el veia en clau pallassa: tant ella com jo pensem que el procés de fugida de la realitat de Blanche DuBois és molt similar a la fugida de la realitat que fem els pallassos. Allò va ser un repte, un experiment, amb tots els riscos que comporta l’experimentació. Alguna cosa s’havia de provar, en una peça estrenada a Broadway el 1947! Encara que semblés que jo m’inventava o hi afegia text, no és cert; com va afirmar l’Ester Nadal en roda de premsa, tant el text com la meva interpretació eren absolutament fidels al que Tennessee Williams va posar als llavis, al cervell i a l’esperit de Blanche DuBois.

Els pallassos són per a la mainada?

Això és un tòpic lamentable. Els pallassos són per als adults. Si estem d’acord que el pallasso genera emocions fent abstracció de les situacions que planteja, queda clar que hi ha contextos i experiències que, per edat, encara no són assequibles als nivells de comprensió d’un infant. Ara bé: tant la manera de fer com el fons del missatge també arriben a la canalla, en funció de la lectura que en pot fer cada edat i cada personeta. Els nens i nenes són intel·ligents i sensibles (dues condicions imprescindibles per entendre l’humor), i el joc sobre els referents ja el van agafant, sobretot si veuen l’espectacle acompanyats d’un adult amb capacitat d’educar.

Malgrat que m’escarrasso a puntualitzar que els meus espectacles són per a públic adult, com que hi ha programadors que encara van amb el clixé suat de l’«había una vez un circo», me’ls encasellen com a «públic familiar». I això, de vegades, molesta alguns pares que han vingut refiant-se del parany «públic familiar» i s’han trobat amb una altra cosa.

En aquest aspecte, ara estem pitjor que el 1998, quan vaig estrenar De Pe a Pa. No tan sols han de canviar de xip els programadors: també els mitjans de comunicació, els jurats dels premis d’arts escèniques i les institucions mateixes, que encara no s’han adonat que, dramatúrgicament, els espectacles de creació dels pallassos contemporanis tenen més de teatre que no de circ. El pallasso contemporani pot actuar en circs clàssics —jo mateixa he treballat al Soleil—, però, quan crea espectacles, no fa ni circ ni teatre: fa pallassitat contemporània. Això és una evidència que cal normalitzar des de l’arrel: considero que els ajuts a la creació del Departament de Cultura haurien d’obrir una línia específica per a les creacions d’espectacles de pallasso contemporani. Un cop obert l’epígraf «Pallasso contemporani», tant els mitjans de comunicació com els programadors, els festivals i el públic mateix anirien molt més ben orientats.

Entrevista publicada al número 746 de febrer de «Serra d’Or». Disponible en paper o en digital.