Josep-Ramon Bach, la poesia per a entendre el món

Aquesta entrevista, feta per Miquel-Lluís Muntané i publicada al número 686 de febrer de 2017 de la revista «Serra d’Or», ha estat publicada també a Núvol amb motiu de la mort recent del poeta. Així expressem el nostre condol cap a la seva figura i també als familiars i amics.

Gasta un posat lleument sorneguer —cuirassa, potser, d’un esperit receptiu i sensible— que s’accentua quan es dibuixa un somriure sota el seu bigoti gris, polidament retallat. Parla buscant contínuament l’expressió més ajustada, el matís, talment com ho fa a l’hora d’elaborar una obra que consta ja d’una vintena de poemaris —a més de narracions i peces teatrals— i que l’ha portat a obtenir reconeixements com el Premi de la Crítica Cavall Verd (1996), el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2009), el Vicent Andrés Estellés (2015) o el Premi Crítica «Serra d’Or» (2016). Conversem amb Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) a l’estudi que ha anat agençant per passar-hi moltes hores cada dia, llegint, escoltant música, pensant i escrivint. Un espai summament acollidor, on els llibres conviuen amb els discs, amb els quadres i amb un nombre ingent de records d’una vida, que ja comença a ser extensa, sempre articulada al voltant de la passió per l’escriptura.

Com definiries la teva poètica?

La meva poesia neix d’una necessitat urgent de canviar el món advers de la meva joventut, en el qual em sentia incòmode. A partir d’aquesta premissa, tinc la sensació d’haver anat aprenent a escriure mentre ho feia. Així he desenvolupat la meva obra poètica. Sempre ho he fet estimulat pel repte de cercar la ruptura del llenguatge lògic. Un amic lletraferit, a qui vaig ensenyar els meus primers poemes, em va donar a conèixer un pensament de Jean-Paul Sartre que diu: «Els poetes no parlen, tampoc no callen. És una altra cosa.» Des d’aleshores em vaig lliurar en cos i ànima a buscar aquesta «altra cosa», perquè entenia que es tractava de trobar un equilibri entre la realitat concreta i l’abstracció absoluta. El meu plantejament a l’hora d’escriure consisteix a arribar innocent davant del paper blanc, deixar-me portar per l’instint i construir el poema sense raonar, perquè, si ho fes, em situaria en una dimensió que ja no seria lírica, sinó filosòfica. I a mi, la poesia filosòfica no m’interessa. Evidentment, després d’escriure el poema intento ajustar-lo a allò que m’interessa expressar. També hauria de remarcar l’esforç per trobar un llenguatge diferent en cada llibre nou que escric. Els meus poemes sempre busquen un nou horitzó en què la lírica doni consistència al discurs.

Sempre mostres una certa prevenció respecte de les postures intel·lectualitzants. Per què?

La tradició d’una poesia intel·lectual neix amb Carles Riba, que es mou sempre en l’àmbit acadèmic i que escriu des de la saviesa. A mi, aquesta actitud em mereix molt de respecte, però no és la meva opció. M’interessa més connectar amb els sentiments i amb les preocupacions de la gent que no pas deixar-los anar un discurs erudit. Jo busco més aviat a través de l’observació i de la intuïció. Aquesta actitud potser s’acosta més a la saviesa del pagès, que sap molt bé quan li convé plantar o que coneix quan ha de ploure, al marge que hagi anat o no a la universitat.

Trobes que hi ha sectarisme, en la poesia catalana?

La temptació del sectarisme estètic es dóna a arreu, però segurament en un àmbit reduït com el nostre es manifesta d’una manera més clara. Aquí hi ha molts grupuscles que es belluguen amb un sentit gremialista, de defensa dels interessos propis i de negació de les altres postures. Això arriba a portar fins i tot a actituds descarnades i a mirar els altres com a autèntics enemics. En altres camps també succeeix el mateix, com en el teatre o en la pintura. Em sembla molt trist quan veig persones que, en lloc d’alegrar-se dels èxits dels altres, reaccionen amb el ressentiment de l’enveja. I el fet s’agreuja quan certes postures oficials semblen defensar que només hi pot haver un artista de cada ram. Sembla que, en cada moment de la història, només puguem tenir «el poeta», «l’arquitecte», «el músic», «el dramaturg», etc… És una pena.

Fa la sensació que, si tenim en compte tots els anys que fa que escrius i que publiques, la teva obra fa relativament poc temps que ha començat a emergir. A què ho atribueixes?

És veritat. Hi ha dues raons. L’una té a veure amb el context, amb les circumstàncies del país. Quan vaig començar a escriure, el panorama era molt diferent de l’actual. No era gens fàcil, per a algú que volia escriure poesia, trobar referents, establir contactes. Recordo que les primeres referències en poesia catalana que vaig tenir van ser les obres completes de l’Espriu i les d’en Foix. En Foix el vaig tractar, però la seva conversa era més aviat anecdòtica, no acostumava a parlar de com entenia la poesia. En Ferrater, al contrari, recitava de memòria tirallongues de versos, de vegades fins i tot en alemany i en francès, en una mena de posada en escena que als qui érem joves ens feia un gran efecte. Però tampoc no em va servir per a trobar un camí poètic. L’any 1996, després d’haver editat tres poemaris a Llibres del Mall, gràcies a la generositat d’en Ramon Balasch i de l’assessorament del pintor Viladecans, la publicació de L’ocell imperfecte a Columna va significar un punt d’inflexió important. El llibre era diferent del que és comú i va cridar l’atenció fins al fet d’atorgar-se’m el Premi Crítica «Serra d’Or». D’ençà d’aquell fet, la publicació de la meva obra ha tingut una continuïtat més o menys regular. L’altra raó té a veure amb el meu caràcter. He tingut, i continuo tenint, tot i els meus setanta anys, un tarannà discret. Sempre he procurat ser educat i no molestar els altres. I, en certs àmbits, la discreció es paga amb el silenci.

Quina opinió et mereixen els certàmens? Fins a quin punt són útils i fins a quin punt són fiables?

Crec que no es pot generalitzar i cal que ho analitzem cas per cas. Tothom qui es mou una mica en el món de les lletres coneix casos reals de manipulacions i de maniobres poc clares. Com més ben dotats econòmicament són els premis, més gran és la temptació d’adulterar-los en funció d’interessos que van més enllà del que és estrictament literari. Però això no ens ha de fer creure que tots els premis funcionin de la mateixa manera. Moltes vegades són necessaris, sobretot per a la gent que comença. A mi em sembla que els premis per a joves són precisament els que haurien de tenir uns jurats més competents, que ajudessin a descobrir nous talents.

Quins són els teus referents en poesia? Quins autors et fan més feliç com a lector?

Els poetes que més m’han influït, des d’un principi, han estat tres: García Lorca, amb el qual vaig adonar-me de la importància de la imatge per a construir una lírica rica i suggeridora. Espriu, de qui vaig aprendre el valor moral de la paraula. I Foix, que em va mostrar l’aspecte més lúdic del llenguatge. De la suma dels tres neix la meva línia poètica, a la qual sempre he procurat mantenir-me fidel. De poesia, és clar, n’he llegit moltíssima, des dels antics fins als més actuals. En tots he trobat coses que m’han interessat. Però els que realment van marcar la meva personalitat són aquests tres. També, no vull deixar de dir-ho, Joan Miró em va mostrar les possibilitats de moure’m en l’imaginari, i Picasso em va ensenyar que la tossuderia pot convertir qualsevol cosa en una obra d’art.

Dins el paisatge actual de la poesia catalana, quines creus que són les mancances principals, aquells aspectes que no acaben de funcionar?

En tots els ordres de la vida —i en poesia també— acostuma a haver-hi una distància considerable entre el desig i la realitat. Però, posat a fer aquest exercici que em demanes, potser ho podria reduir a unes qüestions ben senzilles: hauríem de tenir la sensatesa i l’honradesa necessàries per a reconèixer on hi ha el talent, més enllà de les consideracions de tota altra mena. Si som capaços d’identificar i de potenciar el talent, la poesia catalana anirà endavant. Si convertim la crítica en propaganda, ja sigui per motius comercials, ideològics o del tipus que sigui, aleshores enganyem els lectors i juguem a la cerimònia de la confusió. També és fonamental que sapiguem defensar aquesta xarxa d’editorials independents, arreu del territori de parla catalana, que fan un paper importantíssim, perquè les grans editorials ja fa temps que van dimitir de la poesia, ja que no la consideren rendible. Actualment, la tecnologia ha abaratit molt els costos de producció dels llibres, i això hauria de facilitar-ne l’edició, però les grans empreses editorials estan regides per gestors que només pensen en clau de negoci.

Creus que s’ha d’imposar alguna mena de cànon? I, en tal cas, a qui correspon de fer-ho?

Jo sóc partidari d’imposar ben poques coses. Quan un sistema cultural funciona, ell mateix va creant d’una manera natural una opinió, que és àmpliament acceptada per tothom i que serveix d’orientació als lectors. Però, perquè funcioni, fan falta unes quantes coses: en primer lloc, que l’Administració es cregui de debò la cultura, més enllà de la propaganda política. Després, que les editorials tinguin l’exigència literària com a primer criteri a l’hora de programar les seves publicacions. Que la crítica faci de crítica i que no es dediqui a donar cops a l’espatlla als amics i companys de capelleta. I, finalment, que des l’escola s’estimuli la lectura, cosa que avui es fa molt poc.

Parles de l’escola; què creus que es podria fer millor, perquè els joves coneguessin més la poesia i s’animessin a llegir-ne?

La poesia podria fer molt de bé als joves, perquè connecta amb la sensibilitat, perquè els pot ajudar a reinterpretar la vida a través, per exemple, de les paraules d’un contemporani seu que expressa emocions en què ells es poden reconèixer. Però, per a això, hi hauria d’haver un canvi profund en el model de societat, començant per una implicació positiva dels poders públics. En aquest país venim d’una llarga tradició que viu d’esquena a la lectura, i ara, tot aquest món digital on estan immersos els joves, tampoc no ajuda a capgirar la poca tendència a la lectura. Per a mi, la gran qüestió és: Quants polítics llegeixen habitualment poesia? En quantes cases hi ha una biblioteca amb cara i ulls? Quants mestres tenen una formació literària sòlida? Quin percentatge de temps dediquen els mitjans de comunicació a la poesia o, fins i tot, a la literatura en general? Doncs bé, un cop hem respost aquestes preguntes, la següent és: com li pot néixer, a un adolescent, l’interès per llegir poesia?

Creus en la utilitat de la poesia? I en què consisteix per a tu, aquesta utilitat?

La poesia ens ajuda a viure. Tan senzill com això i tan important. Veig la bona poesia com un camí per on circulen les idees, que estimula la reflexió sobre molts aspectes de l’existència, que ens commou i que ens permet veure la cara oculta de les coses. La poesia l’han de llegir tant els contemporanis com la gent d’un futur que no sabem com serà. Per tant, ha de ser ambiciosa, abstracta i contribuir al coneixement de l’impossible. Veure el món a través del pensament i de la sensibilitat feta paraula. Sempre, però, utilitzant un llenguatge que potenciï les connotacions i que enriqueixi les lectures.

I, com a escriptor, com veus el paper de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, més concretament, quina opinió tens sobre la polèmica recent per haver suprimit un bon nombre d’accents diacrítics?

A mi la supressió dels diacrítics em sembla un fet negatiu. Trobo que és un empobriment. No es tracta que facilitin el coneixement de la llengua suprimint elements, sinó que ens hem d’esforçar a conèixer-la, a tractar-la bé i a millorar-ne l’ús. Potser sí que en el nivell més col·loquial això passarà desapercebut, però jo crec que és fonamental que l’ortografia no deixi lloc a les ambigüitats. Jo no penso fer-ne cas i continuaré posant l’accent a «dóna» per a diferenciar-lo de «dona».