Totes fereixen, l’última mata

Li va venir al cap mentre esperava a la cua del súper. No sabia d’on havia sortit ni per què, no li sonava d’haver-la sentit recentment per la ràdio, no la identificava amb cap anunci de la televisió. De camí cap a casa va continuar taral·lejant la melodia de quatre notes una vegada i una altra, intentant esbrinar quina cançó era. A l’hora de sopar, mentre veia una sèrie, encara la sentia dins seu. Va repassar la llista de cançons recents que havia escoltat a l’Spotify i res. Mentre es rentava les dents, va aconseguir treure’n dos acords més, però seguia sense saber d’on venia i això la posava molt nerviosa.

Aquella nit la Claire va tenir un malson en què un cuc gruixut i transparent li sortia de la boca sense parar mentre sonava la melodia que li havia vingut per sorpresa al cap. En despertar-se va entendre que fins que no descobrís quina cançó era, no se la trauria de sobre. Més tard als assajos, va tenir un dels pitjors dies de la seva vida com a actriu. El director de l’obra la veia poc concentrada i li va cridar l’atenció unes quantes vegades. “La cançó ha vingut per quedar-se”, va pensar la Claire, “és un paràsit”.

Un divendres al vespre va decidir compartir-ho amb els amics mentre feien una copa i els va taral·lejar la melodia que tenia al cap: la van reconèixer de seguida. Era una cançó d’una cantautora irlandesa que s’havia fet famosa feia deu anys, tot just quan ella en tenia vint.

Aquella nit va revisar minuciosament els calaixos de la seva memòria i quan ja clarejava va trobar la clau que completava el trencaclosques. Aquesta cançó era la peça que l’Emily havia escollit per un càsting d’un musical on totes dues s’havien presentat ara feia deu anys. L’havia sentit assajar mil vegades a l’habitació del costat. Totes dues compartien pis a Camden i volien provar sort pel paper principal, però l’Emily va arribar tard al càsting i no va poder optar pel paper. La Claire, en canvi, va rebre la seva primera oferta per a un personatge protagonista en un musical que va representar el començament d’una carrera d’èxits al món de l’espectacle i amb el temps es van acabar distanciant amb l’Emily.

“Misteri resolt, ara espero que marxi i em deixi dormir”, va pensar la Claire. La cançó, però, es va tornar més violenta i no tan sols es repetia al seu cap tothora, sinó que hi sonava més fort, a tot volum. La cançó li privava de la son, no podia parlar amb claredat, les paraules se li entrebancaven i fins i tot les tasques més senzilles se li feien una muntanya: dutxar-se, maquillar-se o rentar-se les dents s’havien convertit en una odissea. Al cap d’unes setmanes es va presentar com una ànima en pena a casa els pares: “és com si tingués un altaveu dins del meu cap, feu que pari si us plau!”. La cançó la dominava, no deixava que pensés en res més.

Una nit, quan ja feia més d’una setmana que no aclucava l’ull, va començar a notar com la cançó se li entortolligava per les cames, fins a deixar-les paralitzades, li pujava cuixes amunt i li rodejava el ventre i els braços, fins a deixar-los morats. En aquell moment, va començar a cridar:

—Prou, si us plau! Emily, perdona’m! —La Claire estava suant i amb prou feines podia articular les paraules.— No va ser culpa teva que arribessis tard! Ets la millor cantant que conec i no podia deixar que et presentessis al càsting. Vaig ser jo, Emily! Et vaig retardar el rellotge del mòbil perquè arribessis tard! Perdona’m si us plau, fes que pari, fes que pari!

L’endemà al matí, els pares de la Claire se la van trobar freda al llit amb els ulls oberts i una cançó al mòbil reproduint-se en bucle.