Presència de J. V. Foix

A grans trets, tant la poesia com la prosa de J. V. Foix són l’expressió del paisatge i del món interior que defineixen Catalunya com a poble. I això expressat, ja sigui a través d’una profunda sensualitat, ja sigui a través d’una eixutesa gairebé escolàstica. Si bé ell ja posseïa el do de la llengua, és a dir, aquella qualitat natural, aquella gràcia especial, aquella facilitat extraordinària per amarar el lector d’un corrent de recursos lèxics de què no es tenia notícia a Catalunya des d’Ausiàs March; si, doncs, estava en possessió d’aquest do, va participar (encara que, de fet, no li calgués) de l’estètica noucentista en la rigorosa exigència que la generació dels Carner, Guerau de Liost, López-Picó i altres tenien en el domini d’aquesta llengua.

Com diu Gabriel Ferrater a «Poema inacabat», Foix va escriure sempre mirant que «el mot i el vers» no es pensessin «que tenen drets a una vida d’exuberància lluny de la meva [seva] vigilància». Gràcies, doncs, a aquesta actitud, i emprant totes les formes de la llengua, amb independència del seu origen o moment històric, Foix basteix una obra que és testimoni de la seva riquesa. Tot i no ser un surrealista estricte, va saber fer servir les eines que aquest moviment li donava en les seves investigacions poètiques (ell mateix es definia com a «investigador en poesia»), i per això no és estrany que en llibres com Gertrudis i/o KRTU abundin les imatges relatives o pertanyents als dominis del somni.

L’obra de Foix és temàticament molt diversa, redactada en tres estils diferents, més enllà de la seva fecunda activitat com a periodista: els poemes en prosa de Cròniques de l’ultrason, els sonets de Sol i de dol (1947, tot i que amb peu d’impremta de 1936 per evitar la censura); això és, setanta poemes en forma de sonet d’estructura perfecta, en què es combina la forma del sonet italià amb el sonet clàssic català. L’estil és molt original, ja que incorpora a la llengua moderna infinitat de recursos de la llengua medieval (arcaismes, formes verbals de primera persona sense vocal final de desinència, etc.).

A instàncies de Joaquim Folguera, l’any 1916 entra a col·laborar a les pàgines de La Revista, on publica els primers poemes (1917) i on s’interessa vivament pels moviments artístics d’avantguarda.

El llibre és, en definitiva, una síntesi de classicisme i d’avantguardisme que recull sonets compostos entre 1913 i 1936 i revisats just abans de ser publicats. I també, convé remarcar-ho, els tretze poemes de Les irreals omegues (1949), un poemari que difereix completament de l’anterior. Aquí domina l’art del «trobar clus» trobadoresc i l’hermetisme de la poesia de tots els temps. És una poesia de sintaxi perfecta, escrita en vers lliure, però en què predominen el decasíl·lab i l’alexandrí. Els tretze poemes es caracteritzen per tenir un títol llarg, sovint un poema en prosa escrit en majúscules, cada un amb una estructura interna diferent. El contingut són experiències viscudes abans o al començament de la Guerra Civil, durant la joventut del poeta, i reflexions personals tant d’abans com de després del conflicte. Són poemes d’imatgeria onírica i simbolista que, tot i ser profundament lírics, serveixen més a l’esperit lleugerament narratiu del conjunt.

Des del punt de vista de la biografia literària, a principis del segle XX Foix estableix contacte amb els intel·lectuals barcelonins de l’època i especialment amb els poetes Josep Maria López-Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba, Joaquim Folguera i Josep Carbonell, contacte que evoca a les proses autobiogràfiques de Catalans de 1918. A instàncies de Joaquim Folguera, l’any 1916 entra a col·laborar a les pàgines de La Revista, on publica els primers poemes (1917) i on escriu articles sobre art i literatura i s’interessa vivament pels moviments artístics d’avantguarda.

Animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), i per conciliar conceptes aparentment tan antitètics com avantguardisme i nacionalisme, va editar, amb Josep Carbonell, la revista Monitor (1921-23), i es va convertir en un dels fundadors més actius d’Acció Catalana (1922).Així mateix va dirigír el butlletí d’aquest grup i l’última etapa de la revista Trossos, de Josep Maria Junoy. Símbol del seu tarannà avantguardista, va ser un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya i redactor de la revista L’amic de les arts (1926-1928) de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l’avantguarda.

I feta aquesta breu semblança literària de J. V. Foix, quatre ratlles a favor que la futura biblioteca de Sarrià porti el seu nom. La primera, i no menor, la ubicació: just davant de la pastisseria de la plaça. La segona, més ideològica. Sí, perquè, en efecte, a la indiferència, quan no l’hostilitat, que la cultura desperta entre la classe política, hi hem d’afegir ara la qüestió del gènere, que, segons tinc entès, és l’argument que defensen els seus avaladors perquè aquesta biblioteca porti el nom d’una dona. Penso ara mateix en noms com els de Carme Karr o de Dolors Monserdà , totes dues amb carrers al seu nom a l’antiga vila de Sarrià, on van viure i morir. Encara que els seus mèrits literaris siguin rellevants, tant en la vessant estrictament literària com en la radical feminista, crec honestament que no poden resistir la comparació amb els contrets pel poeta.

Sóc del parer que una decisió d’aquesta envergadura és massa important per deixar-la en mans d’una consulta popular. Entre altres coses perquè m’agradaria saber quants dels que es pronunciaran sobre això s’han llegit, d’una banda, l’obra d’aquestes senyores i la de J. V. Foix, d’una altra, per votar amb fonament de causa. Em fa por que la seva decisió estigui dictada més per l’estómac, per les passions que desperta la qüestió del gènere, que per una avaluació ponderada del pes literari dels noms en discussió. Bé està que es consulti, però la decisió final s’ha de prendre sobre unes altres bases: les que dicten el pes intel·lectual, l’obra literària i la influència que la figura de J. V. Foix ha tingut en les successives generacions poètiques des de 1945 fins ara i en la tradició cultural del país.