L’horror còsmic de Jo Nesbø

Un dels referents indiscutibles de la novel·la negra contemporània, Jo Nesbø (Oslo, 1960), torna amb La casa de la nit, una thriller amb tocs de terror publicat per Proa amb la traducció de Laura Segarra Vidal. Economista de formació, també va ser futbolista professional i líder d’una banda de rock, però sobretot és –per si algú encara no ho sap– pare de l’antiheroi torturat i inestable Harry Hole.

Entre els nombrosos premis que ha obtingut, ha estat el guanyador del 19è Premi Pepe Carvalho, on es va reconèixer de nou la seva gran capacitat per a dominar el ritme narratiu, dosificar la intriga i crear punts de gir colpidors. En paraules del mateix autor, la novel·la negra és el gènere que millor li permet endinsar-se en les esquerdes de la condició humana. Però també cerca nous reptes empenyent la creativitat cap a àrees noves. Ja ho va fer amb la literatura juvenil, i ara ens sorprèn atrevint-se amb la novel·la de terror.

Nesbø gira els ulls vers el passat, cap als anys vuitanta, i ens aproxima a l’horror lovecraftià. El protagonista de la narració és Richard Elauved, un adolescent inadaptat socialment que, arran de la mort dels pares, va a viure a Ballantyne, un poble remot, amb la seva tieta i el seu oncle. Tot comença quan ell és l’únic testimoni de la desaparició d’un company de classe i ningú es creu el seu relat inversemblant. L’escriptor desplega tot un imaginari ric en elements fantàstics: telèfons carnívors, insectes voladors, quadres amb rostres terrorífics, un bosc misteriós i, naturalment, una casa. Una casa abandonada. Es tracta d’una trama dividida en tres parts que, a mesura que avança es ramifica, els camins s’entrellacen i les peces s’alineen, i de mica en mica es produeix un aterratge gradual a la realitat.

La casa de la nit ens fa pensar en altres obres d’autors com Edgar Allan Poe, Algernon Blackwood o Stephen King, on també impera la cosmicitat i la por a l’incognoscible. Malgrat que el gir de volant no ha estat exempt de polèmica, cal entrar en la narració buits d’expectatives prèvies, ja que ens trobem amb un Nesbø diferent al que coneixem. Amb tot, és un Nesbø que manté el domini del tempo, el poder d’absorció a través d’escenes vívides i, en definitiva, l’excel·lència literària.