Quotidianitat futura

És una nit freda de febrer a una Barcelona estranyament plàcida a ulls del passat.  Dos homes esperen en un aparcament, recolzats en dos cotxes de color groc i negre. Sembla que porten força estona aturats al mateix lloc. Són els volts de mitjanit. El silenci a la ciutat és total, però a ells no els sorprèn, cada cop estan més acostumats. El més jove dels dos llegeix un llibre fins que cansat del silenci, fa un plec al costat dret de la pàgina i prova d’iniciar una conversa:

– I que, com prova la jornada? –

– Doncs ja veus, tranquil·litat, aviat vindrem aquí només a fer-la petar. Quan solucionin això de les zones sense cobertura, estem acabats. –

El Liam va pensar que el seu company tenia molta raó. Sovint es pregunta com ha pogut anar tot tant ràpid, com l’avenç tecnològic s’accelera i et canvia la vida sense gairebé adonar-te’n. Tan sols feia dos anys que se’n va començar a parlar de la tele-transportació. Va sorgir com l’invent perfecte per a fer arribar els paquets de manera immediata a les cases, el súmmum de la compra per internet i de la impaciència de la societat. De la paqueteria ràpidament es va passar al menjar a domicili. Des de casa encarregaves una pizza i en qüestió de segons la tenies a la porta. Impossible que es refredi.  L’últim esglaó era previsible, de la tele-transportació d’aliments a la de persones només hi havia un pas. I així es van inventar els viatges per tele-transportació.

Per a un taxista com el Liam, aquest invent estava acabant amb tota la clientela. De fet, era molt curiós veure com un noi tan jove conduïa un taxi, un ofici de gent gran. Als joves ja no els interessaven els cotxes. Però a ell li agradava això de conduir, i a més li donava estones per a xerrar amb els companys i llegir novel·les, també gairebé extintes. El sou era baix però donava per viure. Només quedaven uns quants taxistes a la ciutat. L’Ajuntament n’havia municipalitzat alguns, mantenint un servei que anys abans havia sigut essencial, però que a hores d’ara pràcticament era tan sols un record romàntic. Tot i així, de tant en tant, algun client apareixia per l’aparcament per la necessitat de dirigir-se a una de les zones sense cobertura, on no podies tele-transportar-te per falta de senyal. 

Hi havia clients habituals que es volien moure en taxi per principis ideològics. Paral·lelament a l’auge de la tele-transportació, va anar apareixent un moviment contrari a aquesta tecnologia. Els anomenats “nous luddites”, rememorant aquells destructors de màquines en contra la industrialització del segle XIX, consideraven que la tele-transportació havia destruït l’essència humana i totes les relacions socials. Proclamaven que els efectes a llarga durada dels viatges instantanis eren fatals pel cos. Tot i que aquest moviment va començar amb força, els avantatges de la tele-transportació es van imposar, i a poc a poc el “nou luddisme” va anar perdent més adeptes. A més, el cel estava molt més net, i això era innegable. 

El Liam no conduïa un taxi perquè fos luddita. Titllat de retro pels seus amics, li divertia conduir i conversar amb els viatgers, i també li agradava la idea de mantenir un petit reducte de la cultura clàssica dels desplaçaments. El que era obvi és que la tele-transportació havia canviat totalment la manera de viure i relacionar-se. Tot s’havia accelerat encara més, fins al punt que la gent anava i venia dels llocs de manera desequilibrada. S’havia instaurat el neguit en la població. Costava quedar-se quiet en un lloc i gaudir-lo perquè sempre hi havia una opció millor a l’abast i a l’instant. Excepte al taxi, no hi havia un lloc millor.