Les fotos dels vostres fills han deixat estèril la humanitat

A dia d’avui ningú ha estat capaç de trobar-ne la vacuna. La indústria farmacèutica, implicada en la recerca des d’un primer moment, fa mesos que ha congelat els missatges d’optimisme. En tenen motius, els resultats de dos anys convivint amb el virus han estat devastadors: només a Europa la natalitat s’ha esfondrat un 77%.

Mai no es va arribar a detectar el pacient zero de la pandèmia. Si parlaves amb uns, et deien que havia sortit d’un poblet de França, els altres repetien que d’un estat canadenc. Fos com fos, a ningú se li va ocórrer relacionar allò amb allò altre i el virus es va estendre plàcidament per tot el planeta.

Isak Oland, presentador de la televisió sueca, encara recorda la vergonya del dia que va anunciar la notícia. Els espectadors el van veure empetitint-se en directe davant la càmera:

—La OMS assegura haver trobat el culpable del dràstic descens dels naixements —sospira i diu es veu, que és una construcció que no s’utilitza mai a la tele llevat que vulguis distanciar-te del què estàs a punt de dir— es veu que té una relació directa amb certes fotografies de nadons que corren per la xarxa. D’alguna manera, la proliferació d’aquestes imatges es veu que ha acabat originant una inflamació irreversible als genitals d’homes i dones provocant-ne l’esterilitat.

El pànic aleshores és general. Es clausuren grups de Whatsapp i milers de comptes de Facebook i d’Instagram. Què vol dir certes fotografies? On s’ha col·locat la vara de medir? I el més important: Qui farà de conillet d’índies pels assajos clínics?

Com sol passar en la majoria d’apocalipsis, apareix una gran onada de solidaritat. Homes i dones que no han volgut saber mai res de criatures, acaben instal·lats en laboratoris hightech amb els baixos connectats a ves a saber quins cables i contemplant una desfilada exasperant de fotos d’infants. Endebades; a hores d’ara milions de persones ja han quedat espatllades per la fúria de Déu Nostre Senyor[1]. Les xarxes socials —principal focus d’infecció— lliuren batalla contra qualsevol indici de contingut sospitós amb un exèrcit de zeladors amuntegats en unes oficines de la perifèria de Varsòvia.

—Senyor Kostka: tenim un pare fent-se una selfie a la sala de parts. La nena ha quedat mig tapada per la llevadora. Què hi diu?

—Fora.

Mentrestant es descarten diverses hipòtesis. Les fotografies de gatets queden exemptes de qualsevol responsabilitat i un 59% de la humanitat respira alleugerida. Arriben els primers resultats i set mesos després de la primera notícia, Isak Oland avui llegeix al teleprompter:

—El virus només es contagia amb fotografies de nens i nenes de fins a vuit anys, pam més pam menys —i balanceja la mà en un altre gest heterodox—. Per seguretat s’ha establert un toc de queda mundial per a tota la població menor d’aquesta edat.

Nens i nenes queden confinats a casa. De criatures, si se’n veuen, són en forma de muntanyetes de polièster embolicades de dalt a baix. La tristor s’apodera del món. A les places es deixen de sentir els crits eixordadors de la mainada, a les terrasses la gent beu cervesa tenyida de dol. Un dia, en una cafeteria de Melbourne, un mòbil rep una alerta. És la fotografia d’una nen tan i tan lleig que fa feredat. Als primers que la veuen se’ls hi remou el baix ventre. Es palpen incrèduls i, per un moment, sembla que ovaris i collons, de l’ensurt per fi s’hagin desinflat.

[1]    Ho afirmen amb crueltat les principals comunitats amish i jueves ultraortodoxes, que sempre s’han mostrat esquerpes amb la tecnologia i ara aplaudeixen l’escabetxina divina.