La terra és tota igual

Un cop a terra, el tortosí Joan Curto i Albert Matas, un mallorquí, em van contar el pla que tenien: promoure una rebel·lió de negres i vendre’ls a un terratinent renegat de Matanzas. Tot estava arreglat, però necessitaven un home més per a controlar els esclaus. Repartiríem a parts iguals. Fins i tot em van dir de fer treballar un grup pel nostre compte:

—Farem el que fan els americans.

—I què és?

—Ramon, es nota que encara estàs tendre. Que no et feien treballar, per eixos masos del Maestrat? Què vols que siga? Doncs criar més negres, desbrossar més terres, cultivar més panís per a alimentar-los i després fer-los treballar fins que rebenten.

Mentre parlava, un grup es va presentar fent una filera, caminant al so del fuet del majoral, que era un negre enorme. Les dones venien al darrere, vestides amb bates. A la veu del majoral, els esclaus van desfilar un a un davant de l’amo, agenollant-se i demanant-li la benedicció.

—T’agrada el paisatge perquè et recorda la teua infància?

—Tot i que jo soc de més avall, de prop de l’Ebre, és el paisatge de la meua infància, cert. Aquests pins i aquests marges de pedra seca no són diferents dels que hi ha als Reguers o a Alfara. Però no m’agrada.

—No t’agrada.

—No, no és un paisatge que he trobat a faltar. De sagal obligat a segar de sol a sol i a passar fam. No es pot trobar a faltar una vida de misèria. I si ho fera seria un senyal que confio en què hi tornem.

Quan van arribar a la fonda ja era negra nit. Havien travessat els carrers foscos de la vila com dues ànimes nocturnes que només podien ser portadors de pèssimes notícies. Van lligar els cavalls en uns claus que hi havia a la paret i van entrar al local. Hi havia una taula amb quatre homes jugant a les cartes, activitat que van deixar de fer per contemplar els forasters. Tots es van quedar esbalaïts mirant-lo. Al poble mai no havien vist un home semblant: un africà. Un africà que, a més, era alt com una torre, colossal en la seua envergadura, sense cap pèl a la barba, a la cara i al cap i de pell tan negra com el carbó. Quan el cambrer el va veure va retrocedir davant d’ells, amb la boca desencaixada, en una expressió de por, com si fora un ateu que s’acabava de trobar amb Crist o amb el dimoni.

—Algú pot atendre els cavalls?

—Com no, senyor —va dir el taverner, des de darrere de la barra.

—Volem menjar i beure, i també passar la nit.

El taverner va dubtar a preparar coberts per a dos, però l’home va preguntar que què passava, que eren dos homes i que no toleraria cap impertinència.

—Estem buscant un home. Quan el vaig conéixer fa anys es deia Ramon.

—Ramon?

—Era un sagal prim, molt poca cosa. El seu cognom era Tena; Ramon Tena.

—Es refereix a don Ramon?

—Caram amb el traïdor, així que don Ramon?

III

Tothom recorda el dia que Ramonet va tornar. Vint anys feia que no sabíem res d’ell. Ni una carta, res. Tampoc no l’hauríem pogut llegir, però ja m’entens. I va un dia i apareix un home amb un vestit de lli blanc, amb un somriure d’orella a orella i fumant un cigar enorme. Ens va costar de reconéixer, fins que la iaia Pepeta va dir: «Però si és el meu xic!».

I va començar a comprar terres, i es va casar amb l’hereva més rica del poble. Recordo com la iaia sempre li deia: «no te n’oblides mai, Ramonet, d’on vens, per molt que ara sigues don Ramon». Ara que és mort, la pobra filla no podrà conéixer qui va ser son pare. Es va penjar després de la visita de dos forasters, un dels quals un negre africà. Es comenta que venien d’Amèrica, que havien creuat l’oceà perquè tenien greus assumptes pendents.