TV3, empetitida

Hi ha un ampli consens a considerar que la creació de TV3, ara fa poc més de trenta anys, ha estat un dels actius més importants de tot el període de l’autogovern a Catalunya. L’existència d’una televisió pública catalana ha significat que la societat catalana ha pogut disposar d’una potent “estructura d’estat”, per dir-ho en el llenguatge actual, que no només ha contribuït de forma decisiva a la normalització lingüística sinó que ha influït també, fins i tot, en la manera com aquesta societat s’ha anat conformant i veient a si mateixa. Més enllà de la voluntat d’instrumentalització política –una temptació massa freqüent en la que incorren els governs, de la qual malauradament no ha estat cap excepció–, TV3 ha arribat a poder-se identificar, en sectors significativament amplis de la població, com “la nostra” televisió, i ho ha fet tant per la seva credibilitat informativa com per la seva capacitat de connectar amb una sensibilitat d’ampli espectre. Per això no està de més recordar, com fa la periodista Montserrat Besses en l’entrevista d’aquest mes, les condicions adverses que van acompanyar el seu naixement, quan per a ben representatius sectors polítics i intel·lectuals espanyols la televisió autonòmica equivalia a una mera televisió “antropològica”, apta només per a l’emissió de sardanes. Però per això mateix també cal observar amb molta preocupació el lent declivi de la Televisió de Catalunya en els darrers anys, fruit en bona part de la manca de projecte i d’una gestió feta a base de retallades i d’externalitzacions. Una gestió que no només ha arraconat la cultura, amb la pràctica liquidació del canal 33 com a referent, sinó que tendeix a oblidar que “l’experiència, l’especialització i l’edat” són, sovint, tres virtuts del bon periodisme, actualment massa absents de TV3. En un moment que una majoria parlamentària pretén edificar unes altrament necessàries estructures d’estat, és una paradoxa sagnant que es deixi empetitir una de les que ja teníem, i de les més significades. Una condició que només podrà mantenir si retorna a l’ambició amb què va néixer.

Editorial de L’Avenç núm. 410, març de 2015