Montserrat Besses: “Els periodistes ens hem resignat a fer cada vegada menys la nostra feina”

3.03.2015

Aquest mes de març, Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, ha entrevistat la periodista Montserrat Besses. Compromesa amb la televisió pública, ha viscut amb preocupació el procés de transformació i els projectes de progressiva privatització de Televisió de Catalunya. Partidària del rigor i de la cocció lenta, no té perfil a Facebook ni compte a Twitter.

© JM Muñoz | L’Avenç

© JM Muñoz | L’Avenç

Montserrat Besses (Barcelona, 1957) és filla d’una família treballadora del barri de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat, de tradició republicana. Als tretze anys va haver de fer repòs durant molts mesos i no parava de llegir, i als catorze anys ja enviava cartes als diaris. Llavors va descobrir que volia ser periodista.

Va estudiar a l’escola Montessori perquè el seu pare es va oposar sempre que anés a un col·legi de monges. En acabar, va entrar a Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma, en una època especialment agitada. Era el curs 1974-75, el de l’aprovat general polític. Entrar a la universitat va ser un canvi brutal: “Amb Franco encara viu, jo acabava d’arribar a Bellaterra, i em quedava admirada de com es podien fer assemblees de quatre o cinc hores.” Encara cursant la carrera, va començar a treballar a l’Avui. Això li va permetre “assistir de prop a l’inici de l’aventura com era treure un diari en català i el que significava d’il·lusió col·lectiva”, explica Besses.

Més tard, va voler ampliar els seus estudis i marxar fora. Va entrar al prestigiós Institut d’Estudis Polítics de París, tot un món ben diferent, més elitista i rigorós que l’ambient reivindicatiu de les universitats de Barcelona. Allò li va permetre quedar-se a París com a corresponsal de TV3, quan la cadena s’estava engegant. Va viure de primera mà les dificultats inicials de TV3 per a defugir el provincialisme a què alguns volien abocar-la. Com explica Besses, “si es volia que TV3 no fos una televisió antropològica, amb sardanes i castells, si volíem tenir una mirada pròpia, calia donar informació internacional. Una informació a la qual no teníem accés.”

L’any 1994 va tornar a Barcelona, també a TV3. Va fer programes de debat, el Telenotícies del matí i, després ja va començar a fer documentals i especials informatius. En documentals com “Veus ofegades, cartes d’un exili a França” (2002), o el que van titular “Balls robats” (2011), sobre salut mental, era molt difícil no implicar-s’hi emocionalment. A “Veus ofegades” va llegir centenars de cartes de l’Arxiu de Marsella: “Allà hi havia relats dramàtics de dones que estaven a camps, normalment a Rivesaltes, i que escrivien als marits. Ha estat l’única vegada que he hagut de sortir d’un arxiu per plorar.” En canvi, diu Montserrat Besses, “en els documentals polítics, m’emprenyo més que no pas ploro”.

Actualment, l’ofici de periodista passa per haver de tractar molt sovint amb els serveis de comunicació. A vegades són útils i faciliten la feina, però normalment fan més aviat la funció de “comercial”, algú que et serveix el seu discurs. “A països com França”, explica Besses, “distingeixen la informació de la comunicació corporativa, mentre aquí es tendeix a barrejar. I els periodistes ens hem resignat a fer cada vegada menys la nostra feina”.

Després d’haver treballat durant 30 anys a TV3, Montserrat Besses viu amb indignació el desmantellament de la televisió pública que tant havia costat crear. El juny de 2013 es va presentar un ERO i un pla de reestructuració que incloïa privatitzacions i jubilacions als 61 anys. Com explica Besses, “a TV3 s’ha prescindit de capital humà, s’ha tractat el capital humà com si fos qualsevol cosa. Allà hi havia ofici, experiència… Ara hi ha gent que diu: ‘Jo no em quedo aquí per veure com es desmantella tot això. Em fa massa mal’”. A ella, aquest ofici l’ha portat a plantejar-se, cada dia més, les contradiccions del periodisme en l’era tecnològica i global. Finalment, afirma: “cal que els ciutadans reclamin el seu dret a tenir una informació veraç, contrastada i plural”.

Podeu llegir l’entrevista a L’Avenç d’aquest mes de març o comprar el número sencer.