Merlí. Els guapos són els llestos

El Merlinari és un encert. L’espai que podem veure després de cada episodi, en el qual una selecció d’adolescents de diversos instituts de Catalunya xerren sobre el tema central del capítol, delega la vocació pedagògica que sovint grinyola en la ficció a uns nanos que es demostren més ben preparats que cap guionista per parlar d’ells mateixos. Però alerta, precisament perquè han mamat llenguatge youtuber des de petits, cal desconfiar del valor antropològic de bona part del que diuen: saben el que és interpretar un personatge davant una càmera tant o més bé que els actors. I fan molta gràcia.

L’únic problema del Merlinari és que sembla ser el responsable indirecte que cada capítol de la sèrie subordini la fluïdesa de la trama a la necessitat de tocar un Tema adolescent en majúscules, contaminant els diàlegs amb un excés de “que et quedi clar que tinc aquesta opinió concreta sobre això” i el relat amb tombs inesperats que arriben de vés a saber on. Tot plegat delata el paternalisme de la sala de màquines adulta de la sèrie, com si els problemes reals de la jovenalla no poguessin il·lustrar qüestions filosòfiques per ells mateixos, sense la crossa d’uns diàlegs insuportablement explícits. El Tema d’ahir era un dels que no mor mai: la bellesa és a l’interior o a l’exterior? Si els clàssics no passen de moda, és perquè s’ho valen.

El text més influent en la història de l’amor a occident és el Banquet de Plató. Com passa en els millors diàlegs platònics, els arguments dels interlocutors enfrontats xoquen sense que es pugui decretar un clar vencedor. En el cas d’aquesta obra, les dues posicions més celebrades van penetrar en l’imaginari col·lectiu amb una força desbordant que encara reverbera en la cultura contemporània. D’una banda, la idea de la mitja taronja, de l’ànima bessona, que té el seu origen en el mite de l’androgin que Aristòfanes explica durant la vetllada. I, de l’altra, la teoria que a l’episodi d’ahir preocupava els Peripatètics de Merlí: la superioritat de la bellesa intel·lectual.

L’argument de Diòtima, que Sòcrates utilitza per concloure el Banquet, es desplega amb una simplicitat diabòlica: si ens fixem en què és allò que ens agrada del nostre estimat, veurem que són unes determinades propietats, si ens hi seguim fixant, veurem que aquestes propietats també es troben en altres individus, una mica més de reflexió, i ja podem afirmar que el que realment estimàvem no era la persona concreta, sinó les propietats que trobàvem en ella, la realitat de les quals és abstracta i pot ser estimada intel·lectualment. En l’influent programa platònic de subordinar, en tots els àmbits, el sensual i el concret al cognitiu i l’universal, la retòrica filosòfica del mestre és capaç de donar la volta a la bellesa com un mitjó. Plotí, el filòsof neoplatònic que donava nom a l’episodi d’ahir, es menja aquest argument amb patates.

I nosaltres, ens l’hauríem de menjar? En part sí i en part no. Segons ens expliquen els psicòlegs que s’han dedicat a estudiar-ho, els nadons exhibeixen un instint natural, no determinat intel·lectualment, a l’hora de detectar la bellesa: exposats a fotografies de guapos i lletjos, es cansen molt abans dels lletjos. La naturalesa és cruel, ja ho sabem. Però això és perfectament compatible amb el que explica el psicòleg cognitiu Paul Bloom: els nostres cervells han evolucionat per ser essencialistes i, a mesura que madurem, aprenem a desitjar les coses per allò que creiem que són. Un cop una cosa ja no és una cosa, sinó la història que ens expliquem a nosaltres mateixos que la cosa és, la nostra tendència natural a admirar determinades proporcions i relacions de simetria, demostrada per la ciència, passa a un modest segon lloc i són les idees les que, com creia Plató, pesen més.

Entre Merlí i Merlinari, ahir vam reviure un dels debats més importants de l’adolescència i vam corroborar que res no ha canviat. Tothom segueix dient que l’important és l’interior, i tothom segueix rematant aquesta declaració políticament correcta amb el somriure còmplice d’aquell que sap que ni ell mateix ni el seu interlocutor s’ho acaben de creure. El tors nu d’en Carlos Cuevas, convenientment exhibit després que la Tània li entaforés un pastís a la cara, seria difícil de transformar en intel·lectualitat fins i tot per al mateix Plató. Tot i que potser és millor deixar de banda què farien els assistents del banquet si el Pol se’ls posés al davant.