La nit comissariada de Marc Giró

Em va agradar que Marc Giró convidés la nova directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, al seu nou programa, i que sortís una entrevista estupenda. La resurrecció del late show que estem vivint a les pantalles catalanes (El Col·lapse, Zona Franca) s’assembla molt al que ara fan els museus contemporanis, que és posar els vius al costat dels morts, ordenar-ho d’alguna manera diferent, i a veure què passa. El registre humorístic, el to de les entrevistes, la banda, les seccions i tot el que és icònic dels late shows era el fruit d’un xoc amb la realitat del seu temps, un producte que tenia sentit quan l’audiovisual era analògic i en directe. Avui que aquestes condicions ja no existeixen, però la forma ha estat conservada per l’arxiu i la memòria cultural, el fet d’intentar reproduir-la produeix en ell mateix una dislocació. Si aquest anacronisme s’apropia amb el punt just d’autoconsciència, el resultat és que el vell es torna nou amb un superàvit misteriós de gràcia. És la mateixa raó per la qual Giró queda tan bé vestit de trajo.

LateXou, el nou late show de la desconnexió catalana de Televisió Espanyola que Marc Giró conduirà els diumenges a la nit, és modernament anacrònic. Si ho enumeres fins i tot fa riure: plató fosc i vellutat, skyline nocturn dels greatest hits de Barcelona al fons, presentador amb americana i corbata, tassa del programa, convidats venent el peix, i banda musical amb saxofon. I justament perquè la forma és d’un classicisme recalcitrant, qualsevol variació de les expectatives en el contingut aconsegueix multiplicar els efectes. Si el clixé que envolta els monòlegs és una certa masculinitat, Giró obre amb un monòleg fotent-se de la crisi de la masculinitat. Si convida el monologuista insígnia del país, Andreu Buenafuente, Giró posa el pes de l’entrevista en la seva faceta de pintor. Igual com fa amb els articles de pijos en diaris respectables i a la ràdio del grup Godó, l’estratègia de cavall de Troia cultural de Giró no és fer-se l’alternatiu, sinó dominar els codis del centre per poder-hi portar l’alternatiu ben camuflat i anar-ho deixant anar.

Al primer programa se’n va sortir molt bé. Clarament més còmode en la fugida cap endavant permanent que el caracteritza que en l’aterratge d’acudits guionitzats, els quatre minuts de monòleg inicial suposaven una prova d’estrès fora de la zona de confort que el públic esperava amb expectació. I Giró va demostrar que la seva especialitat és més la tria del tema que l’execució concreta, com tot bon comissari. Sense cap gag memorable ni cap fracàs estrepitós, Giró es feia escoltar amb un somriure perquè en comptes d’un hetero parlant dels problemes de la normativitat o un gai parlant dels problemes de l’antinormativitat, teníem un gai vestit d’hetero ironitzant sobre la masculinitat en el format televisiu masculí per excel·lència. I allò que fa de dir cinc síl·labes en una mentre mira fixament a càmera, que sí que fa una gràcia de pallasso objectiva.

Per jutjar la resta caldran més programes, perquè Giró va decidir que al primer episodi s’envoltaria d’amics. La complicitat amb Buenafuente, al programa del qual havia col·laborat durant anys, i l’amistat amb Isa Calderón i Lucía Lijtmaer, amb qui també va treballar, sumada al fet que els entrevistats són persones brillants amb el cul pelat de comunicar, oferia prou capes de confiança per evitar tant l’ensabonada com el conflicte forçat que solen malmetre aquest tipus d’entrevistes. Amb Dyangani la sintonia també era total, i Giró és un especialista de treure ferro a la cultura sense treure-li substància. El més estrany van ser Las Glorias Cabareteras, que no es va entendre per què van intervenir tan poc si tenen una posició preferent al plató, però que sembla el típic pecat de primer programa. Acabada l’hora i quart, la sensació és que has vist un format totalment anacrònic, però que el comissari que hi ha al darrere té una idea de com fer ballar aquesta sensibilitat antiga amb els nostres temps.