Xavi o la mort del mite

Hi ha dos temes dels quals soc incapaç de parlar amb el cor fred: el Barça i Catalunya —valgui la redundància. Ho confesso abans de començar perquè en moments difícils la sinceritat és important. Xavi plega a final de temporada i és una pena. Una pena perquè la situació ja era insostenible, allargar les coses només ho hagués empitjorat tot i “que sí, que sí, que t’ho juro que ha sigut cosa dels dos, tot chill, ara el millor és donar-nos espai”. Xavi marxarà i, malgrat saber que és el millor per tots, que no hi havia més remei, és una pena. És irònic dir-ho després de setmanes i setmanes de renecs, insults i crits de dimissió públics i privats, però potser el rebuig passional era l’única manera de comunicar el dolor, de mostrar el mal que ens feia als culers haver vist en directe, de manera descarnada i sense poder fer-hi res, la mort d’un mite. 

La vida és tot narrativa, no hi ha res fora de les històries que ens expliquen i expliquem. Ara bé, de narratives n’hi ha de molts tipus i els catalans, concretament, tenim una atracció vital cap al mite messiànic, una mena de connexió magnètica amb les faules de redempció i salvació. Es veu molt clar en la nostra necessitat d’ídols —a qui elevem i destruïm com si res—, es veu en la política, en la cultura. Es veu en el futbol. El pla mític conviu amb la realitat, surant com boira, i ens ajuda a donar sentit als fets. Allà on no arriben les causalitats terrenals, hi intervenen els símbols, l’espiritualitat i la història. Som més que un club —ens diem— perquè representem alguna cosa elevada que ningú sap ben bé què és, però que existeix. El joc? Els valors? L’adscripció nacional? És molt més fàcil apel·lar a la identitat que definir-la, i la definició es complica a mesura que augmenta el misticisme de tot plegat. Dic això perquè s’entengui que les palles mentals nostrades no són un capritx, sinó l’únic recurs de qui no té recursos, les armes d’un exèrcit desarmat. Dic això perquè s’entengui que, així com el mite ens pot portar a l’acció —una acció que, si hom mirés la realitat de cara, seria impossible pel desànim de veure’s derrotat—, begut en excés també ens pot anestesiar, ferir i matar d’autocomplaença i ingenuïtat, com a hores d’ara ja hauria d’haver après tot el país a base de jugades mestrívoles.

Tornem a terra. Xavi plega a final de temporada i el que més mal ens fa, precisament, és que hagi matat el mite, la palla mental. No són els mals resultats, el joc desastrós, els 46 gols en contra, la calamitat defensiva ni la inseguretat d’Iñaki Peña; no són les excuses a roda de premsa, les pilotades d’Araújo o la mediocritat tècnica i tàctica on de tant en tant sembla brillar una acció individual; tampoc l’abisme quilomètric que separa les línies, la motivació intermitent de l’equip o la tradició ja instaurada de patir contra clubs amb pressupostos irrisoris; no és cap d’aquestes coses, ni Koundé, ni les mil i una tragèdies restants que ens explica Ricard Torquemada a final de cada partit. No, el que ens dol de veritat és la mort del mite, el final de la palla mental. Tot i que s’ha d’admetre que això de les línies és desesperant.

El mite de Xavi Hernández era perfecte. El nen que entra a la Masia i acaba guanyant-ho tot al club del seu cor fent de centre neuràlgic, de nucli, de cervell damunt la gespa del millor equip de la història del futbol i de l’esport i que es retira amb un triplet final com a capità. Escric això amb una rialla nostàlgica i calfreds d’emoció, no us mentiré, la trama és immillorable (com veieu, m’he permès el luxe d’obviar el tema de Qatar, suposo que aquesta és una de les gràcies dels mites i tampoc ens posarem exquisits després de perdre 3-5 contra el Vila-real). Sí, la trama és immillorable, però aquí hem vingut a somniar i la història pot anar més lluny. Xavi era i és la personificació del joc de posició, un superdotat futbolístic —adjectiu, val a dir, que no perdura fora del terreny de joc—, així que fins i tot el més babau dels guionistes sabia com acabar la història: l’alumne que redimeix l’adeu del mestre, el geni que fa renéixer un equip ensorrat, tot transmetent als nois de la casa els coneixements sacrosants del tiquitaca, el llegat de Cruyff, sumat al retorn de Laporta, el mundial de Messi, l’amnistia dels presos i el català al Congrés dels Diputats. 

És impossible ser culer i no masturbar-se —literalment o metafòrica, segons gustos— amb aquesta història. Impossible, com ho és no aprofitar la repel·lent cita de Marx: “Hegel diu, en algun lloc, que tots els grans fets i personatges de la història es repeteixen, per dir-ho d’alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d’afegir: la primera, com tragèdia, i la segona, com a farsa”. Guardiola va marxar tràgicament i Xavi ha aparegut com una farsa; potser els jugadors, potser l’staff, potser la directiva, potser el moment, potser la gespa… però farsa al capdavall. Xavi és el primer a saber-ho, i el primer a qui li dol. Personalment, no vaig saber com prendre-m’ho quan va anunciar que plegava. No era pena, ni alegria, tampoc frustració ni ràbia, ni alleujament; o qui sap si tot a la vegada. Ja havia superat part del dol, exigint-ne l’acomiadament durant mesos, però una part de mi encara espurnejava amb l’esperança del mite i no estava disposat a deixar-la anar així com així. Tampoc ho està ara. Em prenc aquest escrit com a teràpia, sense ànim de frivolitzar, i espero que també us serveixi. 

Pensant-hi bé, l’única cosa que no se li podrà retreure mai a Xavi és haver defugit el mite. Quan jo era adolescent, a l’institut, mai no donava el 100% de mi perquè em feia por no estar a l’altura del potencial que tothom em deia —i jo em creia— que tenia. Tenia facilitat pels estudis, treia bones notes, però sempre utilitzava la falta d’esforç com a excusa interna per rebaixar les expectatives, evitar el fracàs i gestionar l’angoixa de no ser tan bo com projectava. Xavi podria haver-se excusat. Podria haver-se quedat a Qatar. Podria haver dit que no tocava, de la mateixa manera que jo no feia apunts a classe o deixava els deures per l’últim minut. Però no ho va fer: una tempesta perfecta de context, ganes, pressió d’entorn, el seu inqüestionable amor pel club i —per què no dir-ho?— una autopercepció professional excessivament inflada el van fer mirar el destí de cara i venir. I això se li ha d’agrair. Com se li ha d’agrair haver renunciat al mite, al seu mite, a temps i amb dignitat; i també a la indemnització. Sospito que cap de les dues decisions va tenir gaire a veure amb ell, però el destí també té aquestes coses i, altre cop, no ens posarem exquisits.

Xavi plega a final de temporada. Ja està. S’ha acabat. Moltes gràcies. Veig gent preocupada pel llegat, però el llegat al Barça és com l’escudella, tot s’aprofita, i tota experiència pot ser carn de canó per renovar la mitologia i adobar el terreny per l’arribada del nou messies, si l’economia ho permet. Ah, sí, un detall que m’he descuidat és que el mite, malgrat morir, no mor mai, i que la providència, com tota narrativa, sempre es pot allargar segons les necessitats de la trama. Xavi encara pot tornar algun dia, com pot tornar Guardiola, els Manel, el Camp Nou o, mal ens pesi, Gerard Piqué. Rellegint el que porto escrit, m’inquieta pensar que la lliçó sigui renunciar al mite. El final de Xavi no ens convertirà, ni ens ha de convertir, en cínics agnòstics, en persones mortes per dins —com no ho va fer la marxa de Messi, ni tampoc el procés, tot i que poc va faltar—, però potser ens ajuda a asserenar-nos i a recuperar una mica la sobrietat, com un got d’aigua una nit de festa o una bufetada a temps. I, si no, no patiu: encara es pot guanyar la Champions.