Quin límit hi ha entre política i teatre?

Des del novembre de l’any passat, el Centre Cívic Parc Sandaru ha presentat un cop al mes F.E.M. Freqüència Escènica Modulada, un cicle-espectacle que pretén explorar els límits entre els fets escènic i radiofònic. El presenta Natalia Barraza, experta en la intersecció entre tecnologia i teatre. El seu rol, però, tendeix a assemblar-se més a la moderació, buscant sempre que els convidats i el públic s’uneixin per discutir el tema en qüestió.

En arribar, els espectadors s’asseuen a unes grades que romanen il·luminades durant tota la durada de l’espectacle, després de travessar un altar que exhibeix una muntanya de ràdios vintage. Els altaveus de la sala amplifiquen allò que veiem (i sentim) sobre l’escenari: la presentadora i els dos convidats discutint la qüestió titular. En el cas de la sessió de l’11 de març, el títol era ‘Escena i política. L’escena com a espai polític o la política com a inspiració’, i va comptar amb Anna Tamayo i Jorge Yamam Serrano com a invitats.

Si partim de l’arrel de la paraula Política, la polis grega, i entenem com a política tota relació social que incorpori una autoritat o poder i una comunitat, arribem ràpidament a la conclusió que tot teatre és polític. Ara bé, lemes com “tot és polític”, per molt encertats que siguin, acaben allunyant la política de l’acció concreta, col·lectiva, i no tenen massa poder d’anàlisi. La sessió, doncs, va intentar buscar respostes més matisades, i sobretot més pragmàtiques i aplicables, sense tanta abstracció, al problema de la relació entre teatre i política.

Els invitats, per això, en comptes de centrar-se en una impossible definició específica d’on són els límits del fet polític en escena, van exposar els seus treballs com a possibles solucions. Anna Tamayo ha dirigit Càndida, sobre la candidiasi vaginal, i Mi madre en bragas, sobre la relació amb la seva mare, i suggereix, per tant, un treball sobre l’experiència personal que es pugui ampliar i que permeti al públic veure les circumstàncies contextuals que regeixen l’experiència posada en escena i, a ser possible, entendre’s a ells mateixos també dins del seu context. 

Tamaya i Serrano van coincidir a dir que el teatre reivindicatiu no ha de ser, per força, sermonejador: un discurs excessivament clar i obvi només convencerà a aquells que han anat a veure l’espectacle disposats a estar d’acord amb el que es diu.

Jorge Yamam Serrano, amb el seu exitós Camargate, va optar per una altra via: l’obra recreava teatralment la famosa conversa al restaurant La Camarga entre Alicia S. Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) gravada per l’agència de detectius Método 3. Així, en comptes de parlar de política metafòricament, va buscar portar la política a l’escena directament, i va permetre que la realitat es parodiés a si mateixa – molts cops, de fet, es van trobar amb la problemàtica d’haver d’alterar el text perquè la realitat sonava massa exagerada.

Unint els dos punts de vista, els dos invitats van estar d’acord que tota història és susceptible d’esdevenir explícitament política, en acumular un seguit de capes i significats que, a mesura que s’investiga, es fan evidents. En els dos casos, doncs, aquesta acumulació de fets i significats que fan d’una història reivindicativa es van explicitar a escena, i en aquesta explicitació, es va fer política.

Així i tot, Tamayo i Serrano van coincidir a dir que el teatre reivindicatiu no ha de ser, per força, sermonejador: un discurs excessivament clar i obvi només convencerà a aquells que han anat a veure l’espectacle disposats a estar d’acord amb el que es diu, i l’obra perdrà, doncs, el seu potencial transformador. És important, doncs, incorporar la paradoxa dins de l’obra, sense pretendre una coherència absoluta que, a la pràctica, és impracticable.

Després de la discussió central, es va obrir el torn de paraula als assistents, que va ampliar la discussió. La participació del públic va ser essencial per a l’acte, tant que aquesta va durar tant o més que la conferència central. I l’esdeveniment va fer política en finalitzar amb una crida a l’alto el foc a Gaza, fent palès una autèntica voluntat de treballar des de la pràctica, i no des de l’abstracció absoluta de certs discursos institucionals.