Només tinc amics guapos

Guillem no és el seu nom real, però ara li direm Guillem i així guanyo una mica de distància. Doncs bé, el Guillem és l’amic d’un amic. Es coneixen perquè fa anys que estiuegen junts al mateix poble i ens en parla sovint. Tot bondats. És boníssim fent la seva feina, ara l’han ascendit i s’ha convertit en una peça clau de la seva empresa. És l’ànima de la festa, només obrir la boca no sabeu quin riure que fa, simpatiquíssim, un encant. A més, és molt inclusiu, de seguida que veu que algú es queda una mica penjat en la conversa el rescata de la manera més subtil possible. Si el Guillem està a la sala, et fa sentir a gust. I a més, nenes, està solter. Però està solter perquè vol, eh! És guapíssim, té uns ullassos que no te’ls acabes. I molt elegant! Estic convençut que totes les noies que el coneixen s’hi enamoren a primera vista. Jo si no tingués parella n’estaria molt, del Guillem. Un dia us el presento, us encantarà. Tot bondats, una cosa tremenda.

Vam conèixer el superhome en qüestió mesos enrere, en una festa amb molta gent on amb prou feines vam poder xerrar amb ell. El vam veure de lluny, agafant beguda a la barra i l’amic en comú ens van advertir: “Mireu, aquell és el Guillem, el de la camisa blava, després us el presento, us encantarà”. Vam fer que “sí, sí, i tant, després el saludem” i automàticament ens vam mirar totes les amigues de la colla amb aquella mirada de complicitat que només adquireixes quan fa molts anys que coneixes algú. No n’hi havia per tant. Ho teníem totes clar. Un paio ben normal, el tal Guillem. No és tan guapo, no? No, no, ni tampoc tan elegant. Està ballant com qualsevol altre, una mica agosarat dir que és l’ànima de la festa. Aquell dia vam marxar una mica decebudes amb l’encontre. Tothom havia posat moltes expectatives en aquell noi i, sense ser cap desastre, ningú li va acabar de veure aquella cosa tan superlativa. Ho vam comentar tots l’endemà, en el que és la millor part d’una nit de festa, que són les trucades posteriors per comentar la jugada.

L’amic del nostre amic seguia sense ser tan guapo com ens l’havien venut però sí que vam riure molt. Tenia molta conversa, era ràpid, era hàbil.

L’altre dia, ara fa poc, vam tornar a coincidir tots els de la colla amb aquell noi. En un context amb molta més llum del sol i molt menys alcohol. Us recordeu del Guillem? I tant! Hola, Guillem! L’escenari d’aquesta nova trobada deixava molt més marge a la conversa i vam conèixer una mica millor l’amic del nostre amic. Seguia sense ser tan guapo com ens l’havien venut però sí que vam riure molt. Tenia molta conversa, era ràpid, era hàbil. Ens va clissar a tots de seguida i ens anava llençant referències que intuïa que ens agradarien. I encertava. Donava joc. Per força havia de ser bo a la seva feina, se’l veia espavilat. Ens va encisar a tots. I a mesura que anava avançant la conversa, una mirada de complicitat però aquest cop rectificadora: “ah doncs sí que és guapo, sí”.

Clar que és guapo, el Guillem, malgrat no ser canònicament impecable. A mi també em passa, que crec tots els meus amics són atractius. S’hi van convertint a mesura que els vaig apreciant, admirant i estimant. Tot i que no necessàriament en aquest ordre. Una pot ser capaç de veure tots els defectes d’algú, de patir-los, de menjar-se’ls amb patates i maleir-los, que si parlem d’algú amb qui es té un vincle fort, sempre pesaran més totes les seves virtuts. En seran moltes més i molt més rellevants. Perquè en tenen moltíssimes, de virtuts, els nostres amics. Són sempre les persones més espectaculars. Per les qui ho donaries tot i renunciaries a molt. Són els millors. Segurament és per això que ens posarem tots d’acord ràpidament si diem que només tenim amics guapos.