Una nouvelle vague a la japonesa

Ens creiem que ho sabem tot i no sabem res. You know nothing Jon Snow. Si apliquem aquesta màxima al cinema asiàtic, encara cobra més sentit. I si filem encara més prim, i pensem en cinema japonès, la frase és lapidària. Tots som experts en cinema nipó i citem amb facilitat vanitosa Mizoguchi, Kurosawa, Ozu, o fins i tot noms a l’ombra com Imamura o Suzuki. Fins que un bon dia algú pronuncia el nom de Masahiro Shinoda i el dolorós silenci sepulcral que et provoca fa entendre que no en tenies ni idea. La vida, per sort, ofereix múltiples oportunitats i gairebé tot (això últim almenys) té solució. Fins al 10 de desembre, la Filmoteca de Catalunya, amb col·laboració de la Fundació Japó de Madrid, dedica un cicle de set pel·lícules dedicat a Masahiro Shinoda, referent i representant del Nuberu bagu, corrent cinematogràfic considerat la Nouvell vague japonesa.

Shinoda (Gifu, 1931) va plasmar en pantalla el Japó més contemporani partint del passat i la tradició, que va compaginar amb un sentiment de confusió que afectava els joves que havien crescut amb la ressaca social i econòmica que la Segona Guerra Mundial havia arrelat a l’illa. Subtilment rupturista i revisionista, el cineasta va optar per canviar les regles del joc des de les mateixes regles del joc, tot respectant temàtiques clàssiques de l’expressió japonesa, però afegint-hi una mirada contemporània, i modernitzant-ne el tractament i l’estilística. Així, d’entre la seva filmografia, hi podem trobar històries relacionades amb la yakuza eiga, dedicat al gangsterisme local, el drama històric, conegut com a jidai geki o el chambara (films d’espadatxins).

Contemporani de Nagisa Oshima i Kiju Yoshida, tots tres van ser els primers i màxims responsables d’una nova onada japonesa, un fenomen un tant accidental, ja que aquests directors mai van estar ideològicament a prop i, encara menys van tenir la intenció de crear un moviment. Però així va ser, donant lloc al Nuberu bagu, impulsat per una generació de cineastes novells que van calar entre els joves i que la productora Shōchiku (a la qual Shinoda es va allistar el 1953, on es va quedar fins al 1965 per formar la seva pròpia productora) va captar per donar peu a un cinema disposat a trencar formes tradicionals i abordar qüestions universals, com feia occident.

Tot i que popular en el seu context, la filmografia de Masahiro Shinoda (retirat des de 2003), és difícil d’etiquetar. Però, malgrat que aquesta tracta un llarg ventall de temes, s’estructura en uns principals eixos temàtics: el buit espiritual de la postguerra, el sacrifici (allò tan japonès) i l’autodestrucció dels personatges provocada per l’amor, el desig o l’anhel de bellesa. Deixeble de Yasujiro Ozu i de Kenji Mizoguchi, a qui admirava profundament, en va heretar l’obsessió per la perfecció estètica en la composició, i també s’hi reconeix una ferma influència estilística de les formes de teatre tradicionals japoneses: el kabuki, el bunraku i el noh.

El cicle inclou pel·lícules com Ansatsu, de 1964, un exponent del Nuberu bagu sobre la història de Hachirô Kiyokawa i la seva voraç ambició de poder, que situa l’acció a les acaballes del shogunat. El film representa la pèrdua de poder dels senyors feudals, a la vegada que mostra certa revifada democràtica. Una història, com la resta del treball de Shinoda, que va funcionar com a sublectura metafòrica del Japó dels seixanta, en què el país semblava mirar d’entrar en una modernitat i relaxar l’aïllament sociopolític.

A més d’Ansatsu, s’hi podran veure sis pel·lícules més: El llac sec (1960), sobre un jove despreocupat que es comença  a interessar per organitzacions terroristes; El meu rostre crema sota el sol (1961), en què un empresari de la construcció contracta un grup d’assassins professionals perquè liquidin un periodista que està investigant els seus negocis turbulents; Llàgrimes a la cabellera del lleó (1963), que narra una història d’amor impossible situat en les protestes obreres dels seixanta; Flor pàl·lida (1964), cinema de yakuzas on el protagonista es llança a una carrera de sacrifici i derrota per culpa de l’enamorament vers una jove rica; El samurai espia (1965), sobre un espia al servei d’un petit clan on es veu immers en una lluita de poder i Gonza el llancer (1984), sobre un faldiller que, amb motiu de la celebració del naixement de l’hereu del seu clan, ha de competir per ser l’encarregat d’organitzar la cerimònia del te.

Més informació al web de la Filmoteca de Catalunya.