Todd Solondz: “No viuria amb gent sense sentit de l’humor”

Quan vaig veure Happinness (1998) vaig aprendre que un terapeuta sempre necessitarà un altre terapeuta. Que la vida és una mena de cadena oxidadament causal que es regeix pels corrents d’aire atzarosos, a estones freds i d’altres càlids i reconfortants. A cavall entre Paul Thomas Anderson, els germans Coen, Wes Anderson o Tarantino, el cinema de Todd Solondz és arbitrari però elegant; fosc i humanista; tosc i colorit amb un paisatge pop que juga amb lo decadent i macabre sense renunciar a l’elegància artística i poètica. Un cine habitat per personatges que representen la nostra absurditat i els nostres temors més irracionals i patètics. Els seus guions brillen per la seva incisió i visceralitat, però també per una sensibilitat molt humana, malgrat la devastació que deixa al seu pas. Aquest gurú del cine indie estatunidenc, responsable de títols de culte com ara Welcome to the Dollhouse, Palindromes o la seva més recent Wiener-Dog, ha visitat Barcelona per presentar el cicle retrospectiu que li dedica la Filmoteca de Catalunya, i que s’allargarà fins al 15 de març, en col·laboració de l’Americana Film Fest, que pels seus anys de vida ha volgut portar-lo com a convidat de gala. Hem compartit amb ell un tet-a-tet de cinc minuts. Suficient, malgrat que una estona amb un director d’aquest calibre mai en serà prou, de suficient.

Et consideres una persona provocadora?

No particularment. Els meus fans no acostumen a descriure’m d’aquesta manera. 

El cinisme fa la vida més suportable?

Tu la consideres insuportable?

Molt sovint, sí.

Les pel·lícules cíniques com les meves poden ser un refugi de consolació. Poden tenir una funció sanadora.

Jo faig servir la ironia per afrontar la tragèdia, de la mateixa manera que quan veig les teves pel·lícules tinc una sensació de reconfort.

En el meu cas, no és una cosa que jo esculli. No trio fer pel·lícules així, com si es tractés d’una estratègia creativa. Senzillament, és la forma com m’expresso jo mateix. Les meves pel·lícules són un reflex de la meva sensibilitat.

Però sí que tens sentit de l’humor.

És indispensable. No podria viure envoltat de gent que no tingui sentit de l’humor.

Dius que les persones han de ser educades. No així els cineastes.

És que no és el seu paper. Els artistes no haurien de preocupar-se de ser educats, ni políticament correctes. És una qüestió de civisme. Jo soc molt educat quan vaig pel carrer, però no quan faig pel·lícules.

No et preocupa la cancel·lació?

És una por que els privilegiats no vivim de la mateixa manera. David Chappelle, per exemple, pot permetre’s enfrontar-se al risc de la cancel·lació. No en canvi algú que comença. Es tracta d’un tipus de llibertat que té a veure amb ingressos. Si un no té un nom i un prestigi, no generarà beneficis, i no podrà permetre’s ser subversiu. Si hi ha calés, la indústria s’encarregarà que allò encaixi moralment.

De què tens por?

En qualsevol cas, la gent té por de mi. La gent que treballa amb mi té por d’arruïnar-se i perdre diners.

El cinema et fa sentir menys sol?

Quan jo responc davant una pel·lícula em sento, d’alguna manera, més connectat amb el món. Les pel·lícules et recorden que no estàs sol. És emocionalment molt inspirador. I cal que se’ns recordi, constantment, que no estem sols.

Quina és la lliçó més important que t’agrada compartir amb els teus alumnes?

Has d’estimar el que fas. Sentir passió. Quan tens una història a explicar, també has d’abraçar-la. I també has d’aprendre a estimar el cinema i les pel·lícules. M’agrada deixar molt clar, des d’un primer moment, que fer cinema i dedicar-s’hi no és fàcil. I a mesura que passen els anys, i et dediques això, t’adones que mai deixarà de ser difícil ni advers. Aquest és un món que requereix disciplina i sacrifici. Existeixen molt pocs casos de prodigis. Jo no ho he sigut mai, i mira’m.

Deu ser gent molt agraïda per poder aprendre de tu.

Els meus alumnes acostumen a ser persones ambicioses, jovials, vitals. Jo els hi dic: “sort que he perdut aquest temperament”. És molt cansat ser així. Desgasta molt.

La classe mitjana deu haver canviat d’ençà que vas començar a fer cinema. 

Tot ha canviat i canvia. L’estructura social es transforma, constantment. Els suburbis són menys blancs respecte a com ho eren quan jo vaig créixer-hi. Ara hi ha més diversitat social. I també és cert que hi ha més criminalitat i drogues que quan jo era un nen. Però hi ha coses que no canvien: tothom busca un oasi en la vida, tothora. Per això es van fabricar els exurbs.

Vas créixer mirant pel·lícules de Disney.

Els meus pares no em deixaven veure res més que no tingués el segell Disney. Em volien protegir de la pertorbació. El que no sabien és fins a quin punt és de pertorbadora, una pel·lícula de Disney.

…

Amb setze anys la meva mare em va deixar veure cinema per a adults. No em refereixo a porno, sinó a pel·lícules qualificades per a persones adultes. Ja a la universitat, el cinema em va fer desconnectar de la rutina i la banalitat.

Què t’aporta ser cineasta?

Rodar és un descobriment i un exercici d’autoconeixement.

Qui guanyarà als Oscars?

Personalment, no m’interessen aquests premis. Són només un negoci. Els Oscars no són cap garantia d’una bona pel·lícula. Una història pot ser molt interessant i no haver rebut cap reconeixement.

En què podem creure els ateus com tu i com jo?

Crec en l’ara i en l’aquí. Jo estic aquí davant teu, ara mateix. És un miracle, no trobes? El nostre miracle. 

I amb això ja fem?

Això és suficient per a nosaltres, sí.