Saben aquell que diu, però no com es diu

Després de veure Saben aquell, el biopic de l’humorista Eugenio, Eugeni Jofra a la vida civil, el guionista Piti Español em va escriure un uatzap: “És un català que no correspon al de l’època”. La pel·lícula està ambientada sobretot a la Catalunya dels anys 60 i 70 i els diàlegs són en gran part en català. Jo ja l’havia anat a veure i m’havia agradat molt: em va semblar ben escrita –per Albert Espinosa i David Trueba, ben actuada –sobretot David Verdaguer i Carolina Yuste– i ben dirigida –per David Trueba-. Per a la meva generació (soc del 1963), Saben aquell també és una màquina del temps, com els xiclets Bazooka i les enganxines de “Nuclear? No gràcies”.

Tot seguit vaig respondre al meu amic Español: “Això tant és. Queda natural i fluïd” (amb aquesta dièresi sobrera que delata una psicomotricitat deficient). Com que en tenia molt bon record, no hi vaig pensar més. Però al cap d’uns dies un dubte es va anar obrint pas dins meu, com una placa tectònica constant i obsedida. Piti Español és un guionista expert, que acaba de publicar Com escriure diàlegs que funcionin per a cinema i televisió (Laertes). També ha sigut durant dècades professor de guió, concretament de diàlegs, a la Fabra –aquella universitat que tothom tracta amb una familiaritat insòlita-.

A Saben aquell hi ha hagut una maquilladora, una perruquera, una vestuarista, un atrezzista, que s’han esforçat per reproduir l’època amb encert i exactitud (i s’han llogat cotxes i autobusos d’aquells anys –i ara no recordo si un tramvia i una cabra dalt d’un tamboret-). Tota aquesta reproducció fidel de l’època va comportar un increment important d’unes quantes partides del pressupost, que devien augmentar el consum d’ansiolítics per part del productor.

L’única acció que no exigia cap partida de pressupost extraordinària és la que no es va fer: que el català de Saben aquell reflectís el català de l’època en què estava ambientada la pel·lícula.

Curiosament, l’única acció que no exigia cap partida de pressupost extraordinària és la que no es va fer: que el català de Saben aquell reflectís el català de l’època en què estava ambientada la pel·lícula (sobre el castellà, que també n’hi ha, no goso pronunciar-me). No hi vulguin veure cap crítica a la pel·lícula, que em sembla molt notable, ni al guió, que considero bo . Des d’aquí, les meves felicitacions i agraïments. Si no han vist Saben aquell, hi vagin.

Em sembla que no es va fer aquesta adaptació lingüística perquè per a molts catalans la llengua catalana és només d’una manera: la normativa, la fabriana, la correcta. El català ‘és’ i per tant no és gaire important la seva evolució al llarg del segle XX. ‘És’ i ‘ha de ser’ d’una manera determinada, que és la correcta –amb tots els registres que vulguin, però sempre correcta-. Tots els estadis anteriors a l’actual, que contenien barbarismes actualment superats, deformacions populars, vulgarismes menyspreables, es té per irrellevant. Un nosa de temps passats. Una llúpia que ja ha sigut extirpada.

En el fons, Español tenia raó: el català de llavors brutejava més que l’actual, amb un lèxic molt castellanitzat que amb els anys ha sigut més o menys substituït, i també amb deformacions populars que ara considerem vulgars, inapropiades: busson, acera, puesto, rato, difícila o diferenta, culivada, nanai, xerramenta, taquinar o xeringar, ripiar, etc. O paraules de llavors actualment deixades enrere, com conjunt (per grup de música) i pelut (per hippy o senzillament noi amb cabells llargs). O expressions del moment que ara ens semblen desfasades i un pèl ridícules: nasti de plasti, no tenir-ne ni pumba, ser la repanotxa, estar de xunga, fer l’índio, etc. En una pel·lícula, els espectadors considerarien ‘incorreccions’ molts paraules i expressions com aquestes i el film rebria crítiques, befes i apunyalaments directes a la caròtida en xarxes i en mitjans. Els catalans som molt sentits, ens toquen un diacrític i estem a punt de degollar tots els membres de la Secció Filològica. Perquè, com ja he dit abans, s’ha instal·lat la idea més o menys inconscient que el català ‘és’ i ‘ha de ser com és’.  I ‘tot el que hem avançat, ara no ho recularem en una pel·lícula’. Per por de la interferència del castellà, ben legítima i fonamentada, hem convertit el català en una llengua de mira’m i no em toquis.