Consumim, és a dir, esgotem

Grindavik és un poblet d’uns 3500 habitants situat a la costa oest d’Islàndia. Si algú s’entreté a fer-ne una cerca ràpida a Google Maps, és possible que acabi clicant a sobre del Cafè Bryggjan, un dels pocs establiments detectables a través de l’aplicació. I, en fer-ho, de ben segur que quedarà sorprès per les 847 ressenyes en tots els idiomes que hi figuren. La majoria són molt positives i els comentaris que més es repeteixen tenen a veure amb el local feel que desprèn el negoci. En total, els usuaris li atribueixen un 4,7/5, una nota excel·lent, de la qual es pot deduir que les expectatives queden sobradament saciades. Lobster Soup, de Pepe Andreu i Rafa Molés, és una història modesta sobre una petita comunitat que amaga una encertada radiografia sobre la decadència consumista del món occidental.

A Lobster Soup no s’entenen els personatges sense l’espai, ni viceversa: la manera de fer dels membres de la comunitat que es congrega al voltant del Cafè Bryggjan impregna el local i és impossible definir si va abans l’ou o la gallina, i si són les persones que fan sobri l’espai o a l’inrevés. En tot cas, el conjunt conforma una unitat amb una coherència molt marcada que els directors retraten molt encertadament amb plans oberts —de vegades, fins i tot, grans angulars— i àmplia profunditat de camp que permeten que la figura no destaqui sobre el fons, sinó que la contextualitzi i acabi donant lloc a composicions molt pictòriques.

Cap a la meitat de la pel·lícula descobrim com la simbiosi, que s’ha anat donant al marge de tot, es veu amenaçada per l’aparició d’un agent extern que pertorba la seva estabilitat: els turistes. El turista acudeix a aquell indret amb una voluntat de cerca d’un cert exotisme, amb ganes de tastar una sopa de llamàntol que tingui gust d’autenticitat i que els rostres que l’envoltin reflecteixin la impassibilitat de qui es relaciona amb aquell indret d’alguna manera més profunda que fotografiant-lo amb una càmera reflex. L’exotisme, però, funciona en contraposició a allò que no és exòtic i que podríem catalogar, per exemple, de comú o avorrit. Es dóna així un cercle viciós que esgota les singularitats fins a tornar-les mainstream i que va conquerint paratges fins a omplir-los de ressenyes i valoracions al Google Maps.

En un moment donat, un dels personatges diu que un país que sempre adopta el rol de servitud és un país que no pot avançar. A la història de Pepe Andreu i Rafa Molés el turista consumeix de forma visceral, amb tots els sentits a la vegada —toca, mira, tasta—: consumeix, és a dir, esgota, hi ha una violència al verb. No contempla, s’apodera, influeix directament, pren partit fins a contaminar i desconfigurar. Els personatges autòctons, de manera més o menys conscient, fan grans esforços per fer surar el llegat de la comunitat. Hi ha una nit que expliquen anècdotes d’antics veïns, apunten amb orgull les marques dels millors pescadors d’anys enrere, i decoren el local amb fotografies i objectes de caràcter museístic.

La pel·lícula conclou el seu discurs amb un regust agredolç: una visita a la Benidorm actual i unes fotografies del poble pesquer que va ser. El Cafè Bryggjan queda en mans d’uns ambiciosos inversors que han fet una oferta —que no es pot rebutjar— per adquirir-lo. Resta el dubte de si la tasca per preservar les empremtes del passat és una vocació purament romàntica, o si realment pot oferir resistència enfront dels capricis de la globalització i el pas del temps.

Lobster Soup es projecta aquest 21 de maig a les 19:30 h al teatre del CCCB en el marc del DocsBarcelona 2021. El documental també es pot veure a Filmin.cat.