Celia Rico: «Vull que els meus personatges mostrin les seves arrugues»

La cineasta Celia Rico (Sevilla, 1982) ha decidit explorar novament els estralls i els punts de llum de la relació entre mare i filla a Los pequeños amores, que va causar sensacions entre crítica i públic a l’últim Festival de Màlaga. La història se centra en el retorn de Teresa (María Vázquez) a casa per cuidar la seva mare, l’Ani (Adriana Ozores), que s’ha trencat una cama arran d’una caiguda. Filmada en gran part a Begues, la pel·lícula serveix per tractar en pantalla el cost de l’amor, per molt petit que sigui, així com la soledat, el sacrifici, la imantació de la casa familiar, la cerca d’una vida tranquil·la al poble i d’una autosatisfacció, les inquietuds i frustracions existencials, les diferències generacionals i les preocupacions compartides.

Després de “Viaje al cuarto de una madre”, tornes a abordar una història maternofilial.

Les pel·lícules t’ajuden a reflexionar sobre qüestions que et preocupen. Amb el cinema, i suposo que això és extensiu a les altres disciplines artístiques, les preguntes no es resolen, sinó que s’amplien. Hi ha coses que no van poder entrar a Viaje al cuarto de una madre, o que vaig haver de deixar fora, com per exemple el meu interès per l’amor incondicional. Ja en parlava a la meva pel·lícula anterior, però necessitava tornar-hi perquè la meva preocupació és infinita.

Aquesta incondicionalitat de l’amor pesa tones.

És un concepte que ens ha fet molt de mal, perquè d’alguna manera s’apropa a la idea de l’amor romàntic, que també està molt gastat. En aquest casa pel·lícula té a veure amb una idea de mare que ens estima per sobre de tot, que ens cuidarà i que ens protegirà sense concessions. I em vaig plantejar si aquest primer amor, el maternal, que és el que ens ensenya a vincular-nos afectivament, després ens determinarà sempre al llarg de la vida. Per exemple, a l’hora d’escollir una parella o de relacionar-nos interpersonalment. Quantes vegades busquem les nostres mares i els nostres pares quan ens emparellem, inconscientment? Jo pensava en aquesta idea de l’amor quan vaig trobar el títol.

“Los pequeños amores”.

Que bonic seria pensar l’amor en petit. Com una minúscula suma de moltíssimes coses que ens defineixen.

La teva pel·lícula parla sobre la càrrega que acompanya un tipus d’amor que s’expandeix de forma, bastant sovint, incontrolada.

És que hi ha molta expectativa, també, en l’amor. I molta responsabilitat. Per molt que analitzem i teoritzem sobre tot, l’emoció s’acaba imposant, encara que intentem dominar-lo i controlar-lo. Hi ha un inconscient que hem entrenat des de la infància, i que no es pot amagar ni dissimular quan som grans. Després hi ha una pressió convencional que té a veure amb la frustració: oblidem la complexitat dels afectes, i associem la nostra mala gestió dels sentiments amb el fracàs.

També entra en joc una societat moralitzadora.

I això ens porta a establir categories, per exemple, tornant a la pel·lícula, amb les mares: la bona mare, la mala mare, la mare castradora, la mare bondadosa…

Estem desfigurant una mica, en un sentit positiu, aquests arquetips tradicionals?

Sí, jo crec que està canviant. Hauria de canviar una mica més.

“Los pequeños amores” també plasma el xoc generacional entre els dos personatges, que són dones d’edats diferents.

És curiós perquè algunes dones de generacions anteriors ens han transmès valors d’alguna manera revolucionaris o rupturistes, i ens han convidat a fer determinades coses que elles no van poder fer, per les circumstàncies que siguin. Sobretot són per causes socials i històriques. Ara ens hem organitzat per ser més independents, treballadores, autònomes, i hem aconseguit maneres de fer diferents de com ho van fer elles. Això, d’alguna manera, significa que hem rebutjat el seu model, perquè no ens inspirava completament.

I això creus que dona pas a una mena de conflicte?

Aquest “rebuig” ha generat una relació conflictiva amb les nostres mares. Amb el pas dels anys t’adones que en realitat ens trobem al mateix lloc, que no som tan diferents i que formem part de les mateixes lluites. Evidentment, elles van viure en un context en què era més difícil ser dona. Ara, per sort, podem agafar les rendes de les coses. Però al final estem en un punt similar, lluitant contra els nostres cossos, contra el pas del temps, les incerteses i les expectatives. I no només les dones, també els homes.

Habitem molt el passat, o ens escapem cap al futur, amb plans i projectes, i no donem tanta importància a les coses que passen al present.

És important com el pas del temps afecta els personatges.

És que la Teresa, la filla, està en aquella edat on una fa balanç de les coses que li han passat i no acaba de veure’s ni en la generació de baix, representada en el jove pintor que encarna Aimar Vega, ni tampoc acaba de veure’s com la seva mare. Està en una mena de xarnera, al mig de moltes coses. Se sent com una nena adulta, o una adulta nena, “una nena amb arrugues”, com m’agrada de dir a mi.

La Teresa té una relació una mica tòxica amb el temps.

I era la que m’interessava plasmar millor: la Teresa es preocupa molt més per les coses que li podrien passar, o que no li han passat. I projecta un futur desitjable. Molt sovint tenim aquesta relació estranya amb el temps.

Què vols dir?

Habitem molt el passat, o ens escapem cap al futur, amb plans i projectes, i no donem tanta importància a les coses que passen al present, que són les que realment succeeixen i ens haurien d’importar. M’agradava la idea que un accident domèstic porti a una cama trencada i obligués a l’Ani, la mare, a preocupar-se pel present. En fets tan banals com fer-se el dinar. És una pel·lícula dels petits amors, però sobretot de les petites coses. I de la bellesa que tenen aquestes petites coses.

La Teresa torna al poble a cuidar la seva mare, però aviat veiem que ella necessita també unes cures. És un manteniment recíproc.

Molt sovint és més fàcil veure les ferides físiques que les emocionals. Volia parlar sobre la fragilitat, la vulnerabilitat i sobre la necessitat d’un cop a l’esquena o un “t’estimo”. O d’una abraçada de tant en tant.

Abordes l’edatisme.

Perquè en un moment determinat de la vida, un es preocupa per qui el cuidarà quan sigui gran. Evidentment, podem tenir l’atenció d’un professional o d’una residència, però hi ha un tipus de cura que té a veure amb els afectes. La gran pregunta, que tothom es fa en algun moment, és: qui em cuidarà?

Volia concentrar la pel·lícula en la força de la casa familiar i la seva importància com a punt de retorn, de seguretat gairebé inexorable.

La casa reforça aquesta atemporalitat, aquesta distorsió del temps que planteges.

Tenia molt clar que volia treballar en una casa amb dues plantes, separant molt bé dos ambients. Al principi la mare està a dalt i, després de l’accident a baix, perquè no pot pujar escales durant la convalescència. Hi ha un canvi, hi ha un contrast. Per altra banda, la casa està per pintar, en constant moviment, i simbolitza aquella llar a la qual un sempre pot tornar quan vulgui. Volia concentrar la pel·lícula en la força de la casa familiar i la seva importància com a punt de retorn, de seguretat gairebé inexorable. Té molt de pes. Quan tu tornes a casa dels teus pares, tornes a ocupar el rol de fill, i sembla que el temps no hagi passat. Volia generar també aquesta mobilitat orgànica entre espai, la tensió de dins-fora.

Aconsegueixes molt bé representar el binomi entre moviment i quietud.

Hi ha una immobilitat física, amb la mare asseguda. I després, per contra, hi ha el moviment de les coses: amb mobles que es treuen, objectes que es canvien de lloc, o parets que es pinten. Es remouen les coses dins la casa. En aquest sentit, la casa a Los pequeños amores està pensada com una persona, amb emocions i budells que afecten l’atmosfera de tot plegat.

De la mateixa manera que les protagonistes, la casa està viva: necessita un manteniment, una capa de pintura, afalacs, una reparació i d’alguna manera una cura.

Que bonic que em diguis això. 

Aquí importava, en aquest sentit, la decisió de la fotografia.

Amb el Santiago Racaj vam voler treballar molt la disposició de mirades entre les protagonistes. Perquè els espais interiors al final són forats pels quals un personatge pugui veure l’altre. O espais d’intimitat on puguin amagar-se i ocultar-se. Tota la pel·lícula representa una mena de coreografia de rols. És com quan vas a casa d’algú i tothom té assignat el seu lloc a la taula. El dia que es canvien els llocs, la gent està com confosa, és com una mena de dansa de cossos que es belluguen. M’agrada entendre els espais com llocs on els cossos poden moure’s i remoure’s.

Sembla que quan ens fem adults ens haguem de convertir en persones avorrides, sense il·lusió, sense aquella part infantil que tant m’agrada a mi i que tant gaudeixo cada dia.

Creus en el concepte de madurar, en el sentit d’esdevenir adult?

La idea de madurar és tradicionalment una noció rància, perquè sembla que quan ens fem adults ens haguem de convertir en persones avorrides, sense il·lusió, sense aquella part infantil que tant m’agrada a mi i que tant gaudeixo cada dia. Per mi madurar té a veure amb la saviesa de l’experiència. En això sí, que hi crec. L’experiència ens dona una saviesa i una certa calma. Fa poc parlava amb una dona que té uns cinquanta anys, i em va dir que a partir d’una certa edat, l’amor és un amor tranquil. Igual de bonic que abans, però tranquil. Em va fer pensar molt.

La visió retrospectiva d’algú que ha viscut.

És el millor que té anar fent anys. Per això vull que els meus personatges tinguin arrugues, perquè no mostren la decadència dels cossos, com s’ha tendit a pensar, sinó que mostren la vida viscuda, la vivència, les coses que ens han passat.

La teva història està plagada de personatges que se senten sols.

La soledat està plena de prejudicis, i pensem que estar sol és patir, estar malament i, sense voler generalitzar, no és així. No és el mateix estar sol que ser solitari. Hi ha gent a la qual li agrada gaudir del seu espai. Amb aquesta pel·lícula pretenia acompanyar aquestes dues dones que estan soles: acariciar-les i dir-los que està tot bé, que a vegades la vida et porta a determinats llocs i que s’ha d’acceptar. Los pequeños amores té una fragància estoïca. En al soledat et pots conéixer molt bé i això també és bonic i important.

Aimar Vega interpreta el Jonás, un noi que des del rol masculí s’endinsa en aquesta bombolla femenina on les dones són molt fortes, però ho fa d’una forma gens agressiva, gens violenta.

El Jonás és un personatge bondadós, no té prejudicis. I el més important: gràcies a aquesta bondat, li treu la màscara a la Teresa. És naif, amb mirada pura, bonica. Hi ha homes bons, també [riu]. Ens va costar el càsting perquè és molt difícil aconseguir interpretar això. La bondat és molt difícil d’interpretar. Quan algú és bo se li nota, a la mirada. Això és el que ens va agradar de seguida de l’Aimar. Només d’entrar per la porta vaig veure que seria capaç d’interpretar la bondat. Quina sort que el trobéssim.