Barbenheimer és real

S’està parlant molt de com l’estrena conjunta de Barbie i Oppenheimer podria salvar el cinema, però s’està dient molt menys que podria salvar les relacions entre homes i dones, i tot pel mateix preu. En el meu cas, l’epifania va arribar de seguida: havia vist Barbie quaranta-vuit hores abans i, al cap de cinc minuts d’homes parlant de coses de física amb altres homes, l’efecte Barbenheimer va esclatar dins del meu cap. Soc incapaç de recordar dues superproduccions aparegudes alhora que dialoguin d’una manera tant casual com perfecta, un lligam no buscat que converteix una pel·lícula en un comentari de l’altra i l’altra en una resposta a l’una en un bucle estimulant. Quan una escena em va mostrar a Robert Oppenheimer muntant a cavall de manera totalment gratuïta, tots els que hàgiu vist Barbie entendreu per què em vaig pixar de riure.

Bona part de la Barbie de Greta Gerwig és un comentari sobre el problema amb el tipus d’homes que frueixen explicant pel·lícules de Christopher Nolan a les dones, mentre que Oppenheimer (dirigida per Christopher Nolan) és una història que ignora de manera absoluta i inclement tot el que en Barbie és important. La Barbie ha de confrontar una crisi existencial, resoldre les contradiccions de la feminitat contemporània, salvar el món dels desastres que ha causat en Ken, salvar en Ken de la seva inoperància emocional, i tot plegat sense deixar de lluir estupenda. Mentrestant, el doctor Oppenheimer ha de construir una bomba atòmica abans que els nazis mentre es fa totes les dones que li passen pel davant. Naturalment, la Barbie és recompensada amb una vida mediocre i les suspicàcies de l’espectador, mentre que l’Oppie s’enduu la glòria eterna i la nostra empatia incondicional amb l’heroi tràgic.

Els clixés de gènere que es maneguen són tan bàsics com el rosa i el negre respectius de cada film. Les dones es preocupen pels sentiments i les relacions, i els homes pels objectes i la tècnica. Barbie va de desmuntar les demandes contradictòries de la societat per trobar una manera de viure més justa i plena, Oppenheimer va del descobriment d’una veritat independent de cap constructe social i les seves conseqüències per a un planeta en guerra. Però part de la gràcia de veure-les juntes és recordar l’obvietat que la vida exigeix de nosaltres una solvència mínima en tots dos modes. La física nuclear existeix i ha de ser canalitzada, els col·lectius humans entren en conflictes i cal fer geopolítica. Els rols de gènere també existeixen i han de ser criticats, els col·lectius humans estan travessats per desigualtats i cal fer polítiques socials.

L’efecte Barbenheimer consisteix en el fet que les dues històries s’ajuden d’una manera estranya. Si tens Barbie fresca a la memòria és com si ja haguessis consumit l’energia desconstructiva de la setmana i, en comptes de pensar que Oppenheimer és una bajanada masclista plena d’homes embussats competint per qui té el míssil més gros, és més fàcil deixar entrar la bellesa simple de la ciència i la tècnica, o l’èpica d’una lluita a vida o mort. I a l’inrevés: amb la testosterona buidada després de la gran explosió, en comptes de pensar que Barbie és una bajanada feminista plena de dones ressentides culpant el patriarcat, pots ser més receptiu a la gràcia de la lluitar per la igualtat, o la part d’expansió i aventura que hi ha en fer treball emocional amb tu mateix. Per separat, les pel·lícules estan plenes de fracassos i errors respectius, però juntes fan un díptic que té el seu interès particular.

Jo diria que Barbenheimer et reconcilia amb la irreductibilitat de la diferència sexual. Ja som prou grandets perquè no calgui repetir que els rols de gènere no estan enterament determinats per la biologia i que tots dos sexes els interpreten en mil i una combinacions. I, no obstant això, la diferència sexual és simbòlica i real al mateix temps. La crítica als efectes de la diferenciació no acaba amb la necessitat persistent de sexar les nostres experiències. Barbenheimer ofereix una caricatura colossal de tot plegat, que en la seva condició de fenomen de masses ha portat la diferència sexual més naïf a un primer pla cultural que feia temps que no ocupava. És una diferència a vegades absurda, plena de tensions i desigualtats, font de tota mena de patiments, però també de la possibilitat mateixa d’un cert tipus de desig i de plaer sense el qual tot seria insuportablement infantil.