Les tesis de l’ànima

El llibre Retrobar l’ànima, de l’amic Esteve Miralles, merescudament guardonat amb el Premi Marian Vayreda 2012, és un dietari que dins el dietarisme català, un gènere que té una certa tradició i alguns exemples força remarcables, presenta una peculiaritat. Com ho indica el mateix títol, hi ha un propòsit que es  concreta en una part considerable dels fragments del llibre i que l’autor defineix en un dels fragments inicials del text: “M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima i he decidit que l’he de retrobar escrivint.”

El llibre està dividit en tres parts: “Toscana”, “A Barcelona” i “Ànima”.  Abans de passar a comentar l’alternança de textos de caire assagístic sobre el propòsit del llibre i els textos en què es tracta de la quotidinitat, de les experiències i les incidències diverses de la vida personal, professional, familiar i viatgera de l’autor, m’agradaria recórrer a una sèrie de 101 aforismes de la tercera part, la titulada “Ànima”, que ens poden servir per definir l’objecte de la recerca, la recuperació o la reinvenció de l’ànima, propòsit de l’autor, com acabem de dir. D’aquests aforismes, en trio una dotzena. Són els següents:

2. L’ànima implica misteri; és alguna cosa més que una suma d’ingredients.

7. L’ànima és feta per moure’s, per fer coses.

13. L’ànima és bondat, fraternitat: civilització.

15. Aquests aforismes que escric –ara sí- rellegint el dietari, no són una teoria de l’ànima humana; no ho volen ser. Volen ser una oceanografia impressionista de les necessitats de la meva ànima (Però aquests aforismes, és clar, hi són per si algú més pot servir-se’n.)

25. L’ànima és feta de paraules que ens fan feliços.

30. L’ànima és alhora sentit del futur i sentit del passat: anhel i malenconia.

42. L’ànima és sentir-se d’algun lloc, hereu d’una història de persones útils i generoses, deutor d’éssers singulars que han fet llum on no n’hi havia.

47. L’ànima: llibertat i amor

54. L’ànima –que és hermenèutica, interpretadora- ens demana el compromís d’esforçar-nos a llegir els signes (les paraules) i procurar entendre’ls, i el compromís de no quedar-nos (no refugiar-nos) en allò que les paraules (els signes) ens diuen literalment: no oblidar les paraules, però no aturar-nos en les paraules. Entendre bé.

66. L’ànima és acceptar la tristesa, allò que sentim per allò que hem perdut.

80. Tenir ànima té a veure amb afrontar, amb enteresa, el dolor o el sofriment no evitable; amb saber oferir, o rebre, consol.

91. No cal definir què és l’ànima.

Aquest 101 aforismes podrien constituir un llibret apart. No són menys extensos que el famosos “Aforismes de Zürau”, de Kafka, que vaig traduir l’any 2005 per a l’Editorial Arcadia. Però tornem a les tres parts del llibre.

La primera, “Toscana”, parla tant dels indrets visitats, de les hosteries, les esglésies, el paisatge, les obres d’art, etc. com també d’aspectes professionals, no sempre satisfactoris, de fets i persones amigues o que són per a ell una referència: el Narcís, el Ramon Pla, el Papitu Benet, el Jordi Castellanos, desgraciadament desaparegut fa poc. Mentre va en ferri cap a Livorno, a l’inici del viatge, l’Esteve es defineix a si mateix: té quaranta-cinc anys, desenvolupa una activitat professional universitària, acaba d’abandonar el consell assessor del Teatre Nacional, ha fet lletres per a espectacles musicals, ha fet traduccions (Molière, Shakespeare, Camus, Pinter, entre altres), ha comissariat alguna exposició i ha fet obra pròpia: una novel·la publicada i una “nouvelle” encara inèdita. Conta que ha adquirit un quadern de color siena i es posa a escriure perquè afirma: “he perdut l’ànima i l’he de recuperar”. El viatge transcorre per diverses localitats de la Toscana: Livorno, San Galgano Radi, el turístic San Gimignano, l’Abbazzia de Sant’Antimo, San Quirico d’Orcia, Trequanda, Lucignano, Arezzo, i altres llocs. En el transcurs d’aquest periple, l’Esteve escriu gairebé diàriament, de vegades textos relativament llargs de caire clarament assagístic, com quan parla, per exemple, de Ildefons Cerdà i el catalanisme, o de Gaudí, sobre el qual s’ha fet un musical en què ell ha col·laborat. També parla de la seva tasca de traductor i toca un tema que, en un moment o altre, ens ha afectat als traductors teatrals: la topada amb una direcció escènica que manipula i tergiversa, en aquest cas amb la introducció de castellanismes inadmissibles, el text lliurat pel traductor. L’Esteve dedica un bon espai a aquest tema i arriba a l’extrem de no voler firmar la seva traducció. Jo mateix he viscut recentment una experiència semblant. Hi ha una actitud d’exigència i rigor en la relació amb els altres i amb ell mateix. En aquests sentit, són interessants les referències a les seves classes universitàries i als estudiants, unes relacions sempre estimulants. Així doncs, el viatge i el paisatge toscà ve a ser per a ell una font per a la reflexió sobre l’ànima. En un moment del diari, diu: “No acabo de saber com aquest quadern em du d’una cosa a l’altra. Jo em deixo arrossegar. Potser la recuperació de l’ànima exigeix un cert combat per preservar l’autoimatge dels reflexos dels miralls que no ens agraden”. Aquesta primera part, amb noves incursions a l’assaig, acaba amb el retorn a casa en el ferri “Florència”. Ha estat, doncs, el diari d’un viatge, ple de curiositat per visitar-ho tot, de capacitat d’anàlisi d’obres artístiques contemplades, i de relacions personals noves i estimulants. Diria, doncs, que la peculiaritat de Retrobar l’ànima com a dietari consisteix en aquesta alternança de l’assagisme, les notes sobre la quotidianiatat  i les reflexions sobre aspectes professionals i relacions humanes.

La segona part del llibre, “A Barcelona”, transcorre de fet en llocs diversos: la casa barcelonina, Hostalets de Balenyà, Calafell i fins i tot l’illa de Lanzarote. L’Esteve retorna al tema de la traducció conflictiva, estableix contacte amb Domènec Reixach, de qui fa un gran elogi com a persona i com a professional. En Domènec li ofereix incorporar-se al seu projecte del Teatre de l’Arxipèlag, a Perpinyà, com a col·laborador directe, un càrrec que l’Esteve acaba refusant pel fet d’exigir-li unes tasques de gestió que no es veu capaç d’afrontar. La reflexió assagística continua present en aquesta part del diertari. L’Esteve fa una anàlisi acurada de l’exposició d’Aristide Maillol, parla de les seves múltiples activitats professionals, entre elles la seva feina de jurat del Premi Born de teatre, que el compensa per la bona entesa que estableix amb els altres membres del jurat a Ciutadella. Les reflexions sobre l’ànima “una destil·lació del millor d’un mateix”, ens diu, el duen a definir el seu llibre com “aquest diari d’idees”. Escriu un llarg text sobre la sexualitat i certes psicopatologies socials. Tot això enmig del trasbals de les obres que es fan al seu pis, la malaltia del pare i l’homenatge que li fan a Masquefa, on l’Esteve va passar uns anys de la seva infància, i també la seva activitat universitària i la seva relació, sempre positiva, amb els alumnes. No hi falta tampoc el tema polític: el postfeixisme i el neoliberalisme. Totes aquestes activitats i relacions humanes el porten a afirmar:  “No volem perdre l’ànima. No volem morir. No volem, no vull que mori la gent que estimo, la gent que sap qui sóc. Quan morin ells, moriré jo, en un naufragi de vida irrecuperable.” Quan està amb la família als Hostalets, va també a visitar el Museu episcopal de Vic i en fa una minuciosa descripció.

Durant el viatge a Lanzarote, després de parlar de la cantata que ha de redactar perquè Albert Guinovart hi posi música, atorga a les pàgines del diari que va escrivint la màxima importància entre la resta de les tasques que l’ocupen. D’aquí que les anotacions sobre l’ànima i altres temàtiques s’acumulin alhora que el nou paisatge desvetlla també el seu interès. Les intervencions de César Manrique a Lanzarote el fan pensar en Gaudí. Ja de retorn a Hostalets, en un dels textos assagístics, comença parlant de la literatura catalana i en lloa la vitalitat tot afirmant: “petits sí, però minoritaris no”, i comenta la importància que ha assolit la creació teatral en els últims anys, per passar tot seguit a parlar del filòsof Hume i d’altres temes que omplen ben bé una quarantena de pàgines de reflexions assagístiques. Es proposa acabar el diari l’estiu del 2010, i segueix un llarg episodi que, per a mi, resulta un dels més emotius del llibre. L’Esteve rep la notícia de la mort del seu amic David Vilaseca, atropellat per un camió a Londres mentre anava en bicicleta. En David tenia 46 anys i deixa pendent un llibre escrit en anglès. Molt afectat, l’Esteve prepara amb els amics del David un petit homenatge que s’acabarà realitzant als jardins de la Universitat Central. I també se l’homenatja a Londres, al mateix lloc de l’accident. Amb el David, l’Esteve ha compartit diverses empreses culturals, entre elles la revista literària universitària;  “Ratlles (quatre)” i la confecció d’una antologia poètica també universitària, l’any 1985. Entre diverses anècdotes de la quotidianitat compartida abans de l’anada del David a Londres, l’Esteve parla de la necessitat de publicar els textos de l’amic, ja que, segons ell, “potser darrere de Joan-Lluís Marfany, és potser el català més brillant en l’àmbit dels estudis literaris”. A causa de la seva homosexualitat i de l’homofòbia de certs ambients professorals universitaris, el David no va poder entrar a la Universitat Autònoma de Barcelona. El text de l’Esteve avança entre mostres de gran afecte, entre encontres i desencontres, i dóna a tota aquesta part dels diari un especial interès humà.

Finalment, la tercera part del llibre, inciada amb els 101 aforismes que abans he citat, acaba amb una trentena de pàgines més on s’acumulen els temes assagístics i familiars, amb una especial presència de l’amic Narcís.  Unes pàgines abans, l’Esteve diu: “L’ànima hi és en aquests escrits a raig”. Tinc la sensació d’haver deixat de banda molts aspectes d’aquest llibre que hauria d’haver tractat. Acabaré dient que es tracta d’una obra rica i complexa, que he llegit i rellegit, que he anotat abundantment i que m’ha donat unes dies de plaer intel·lectual intens. I ho remataré amb unes paraules que Goethe va dir a  Eckermann en les famoses conerses que aquest va recollir. Diu Goethe: “La cosa essencial és que tinguem una ànima que estimi la veritat, que la capti allà on la trobi.”

Doncs, això.