Pensar en veu alta: elogi de J. Maristany

No és estrany que una conversa agre acabada en sec desperti records llunyans que perviuen en la nostra memòria i que ajuden a posar en perspectiva aquest tipus de moments desagradables. És el que m’ha passat fa pocs dies i avui se’m presenta com a excusa perfecta per a fer l’elogi d’un home que va ser important per a mi i per a molts dels estudiants de filosofia de la UAB, fa més de dues dècades.

Era un professor que robava l’escena. Joaquim Maristany oferia classes de metafísica, que eren una magnífica introducció al pensament platònic, lliçons sobre Aristòtil o un curs sobre L’Adolescent de Dostoievski, que posava en solfa tota l’obra novel·lística de l’autor rus i que per a molts va ser una invitació a llegir-lo sencer. Ell, que professava la fe de l’església ortodoxa, era l’heterodox dins d’un departament de professors universitaris bien comme il faut. El que el feia diferent dels altres era que a les seves classes, a més de transmetre una sèrie de textos i idees fonamentals de la història de la filosofia, pensava davant nostre en veu alta. Era pensament viu. Podia agafar una idea, o fins i tot una anècdota concreta del que aleshores succeïa al país, i fer-ne una digressió tot encadenant-la, o no, amb el tema del seu curs. S’explicava en castellà i deia coses com “el romanticismo es el cristianismo vaciado de verdad” i altres sentències d’aquest estil, algunes de les quals trigaríem anys a entendre. Ara mateix que ho acabo d’escriure he recordat que aquest és justament un dels seus moments: “hi ha converses que triguem anys a entendre…”. Deia coses així, amb naturalitat, perles amb les quals te n’anaves a casa rumiant i pensant – com ho ha dit, això? – i que se’t quedaven dins. Un matí, després d’una de les seves frases, el company que estava assegut al costat de l’interruptor de la sala va apagar el llum. Al professor no li va fer gaire gràcia (a mi me’n va fer molta), però és una bona imatge de l’atmosfera que sovint flotava per aquell espai.

El Maristany era un professor amb un mètode pedagògic més aviat obscur – si és que realment n’hi havia algun, de mètode, allà –, però que barrejat amb la profunditat del seu discurs era un present per a qualsevol que volgués realment pensar i no tan sols repetir el que d’altres ja havien dit. He respost posant a Joaquim Maristany com a exemple cada vegada que he escoltat l’elogi o llegit alguna reivindicació melancòlica de la figura del filòsof oral (Sòcrates), més preocupat en el que ha de dir als seus oients que en el que ha d’escriure en els seus textos. De fet, aquest tipus de personatges escriuen poc, i està bé que sigui així, llegits acostumen a perdre la frescor i l’espontaneïtat del moment, cal veure’ls, tenir-los davant, i escoltar-los. En això, aquest professor inoblidable també era fidel a Plató, que recelava del paper mut i confiava en la veu viva. En fi, hi haurà gent que recordarà moltes més coses i que podrà escriure molt millor que jo sobre com eren i quina va ser l’experiència d’haver freqüentat “les classes del Maristany” a la Universitat.

El que aquí m’interessa retenir és aquest acte de pensament viu que no té por a l’entrebanc, que no s’espanta per un error, que no tem la relliscada. Com que són el meu contrari, a vegades les envejo, però el cert és que no tinc gaire paciència per les persones massa segures de si mateixes i de les seves opinions. No és que allò que diuen acabi perdent el meu interès – és només una qüestió de temps –, sinó que elles mateixes acostumen a semblar-me poc interessants. El mateix explicat per dues persones diferents no és ben bé el mateix. El sabor de les paraules depèn en bona mesura d’aquell que les pronuncia, de qui les sentim dir. El llenguatge oral no és com l’escrit, que té vida pròpia (en aquest sentit, hauríem de ser capaços de tant en tant de llegir un text sense saber-ne l’autor, i a mi m’ha passat alguna vegada d’estar llegint un llibre i oblidar-me completament de l’autor). L’oralitat, en canvi, és deutora d’una personalitat que ens seduirà o ens provocarà una distància, depenent també del tipus de caràcter que nosaltres hàgim desenvolupat.

M’agrada la gent capaç de dubtar en veu alta (“hacer el salto mortal sin pértiga”, que deia el Maristany). M’interessen de debò les persones a les quals no només no els fa por mostrar-se febles, sinó que saben que la feblesa és la nostra vertadera fortalesa. M’atrauen aquells que saben dur-se la contrària, que intenten veure un problema per més d’un costat i que són capaços de compartir més d’un punt de vista. En una època en la qual tant es pregona l’assertivitat, en un moment històric tant confús, en el qual no demanar mai disculpes és tingut per un símptoma de fermesa, trobo no només interessants, sinó més que mai necessàries aquelles persones que saben identificar la importància de l’exercici de pensar contra si mateixes.

Cada gremi té els seus riscos i el de la filosofia és la propensió als atacs d’importància d’aquells que s’hi dediquen. No en té l’exclusivitat, afecta a tots aquells que treballen davant d’una platea, professors, actors, periodistes… Amb humor, el Maristany suggeria que féssim classes d’informàtica, per a prevenir l’arrogància a la qual, segons ell, estaríem inclinats, i saber-la domar des de ben aviat. I és cert, benvolgut Quim, que les persones que es porten massa seriosament o que tenen una opinió massa alta de si mateixes comencen per ser grotesques i acaben resultant insuportables.