Més enllà del reggae: cànnabis, música i contracultura

15.08.2017

Molt poques substàncies han influït com el cànnabis en el desenvolupament de la música popular, entesa aquesta com la història de la música negra als EUA. Des de la creació d’aquest nou país la utilització de fibres de cànnabis (cànem) amb finalitats industrials no només va ajudar a sostenir les bases de l’economia, sinó que esdevingué indispensable per al seu desenvolupament, la mateixa constitució americana va ser redactada sobre paper de cànem. El seu ús psicoactiu i terapèutic era conegut, però només per una petita minoria.

Louis Armstrong

Va ser a principis del segle XX, per la influència de població mexicana que fugia de la Revolució de 1910, que l’ús psicoactiu (principalment fumat) del cànnabis es va començar a conèixer, estendre i compartir entre comunitats oprimides, marginades i explotades. Però no només van introduir l’ús psicoactiu del cànnabis entre els afroamericans (esclaus), sinó que també (i potser encara més influent) per la creació del blues va ser la introducció de la guitarra (les més conegudes de Paracho), així com la discutida i polèmica influència de “los corridos” com a forma musical que també influenciarà al blues[1] paral·lelament a la influència de les cançons de treball i els espirituals negres.

El cànnabis aviat començà a aparèixer en les lletres de les cançons; Reefer Head Woman (Jazz Guillum, 1938), Pot Hound Blues (Lucille Bogan, 1937) o Dope Head Blues (Victoria Spivey i Lonnie Jhonson, 1927) només per mostrar alguns exemples. L’ús d’altres substàncies com l’alcohol o la cocaïna (ja utilitzada per les classes altes del moment) per una bona part de músics de blues i jazz va començar a forjar una de les imatges culturals subversives més potents del segle XX: el músic de blues/jazz negre que consumia drogues. Cal remarcar aquí que una de les principals motivacions del prohibicionisme com a política de drogues global es va forjar en el context puritanista nord-americà i el seu afany per a controlar les minories ètniques.

Un altre fet històric relacionat amb la música i l’ús de substàncies el protagonitzà la incipient indústria farmacèutica (1914-1940) i els seus espectacles musicals per promocionar tota mena de productes. Tots tenim al cap la imatge dels mítics “xarlatans” que venien les seves pocions i medicaments miraculosos. Aquests acostumaven a viatjar amb una banda de música (bluesmans negres principalment), que era una de les úniques oportunitats que tenien per a fugir del treball al camp i poder-se dedicar a la música professionalment; Little Richard o Ophelia Simpson en van ser alguns dels màxims exponents[2].

Abolida l’esclavitud, el camí del blues i la recerca col·lectiva d’una vida millor va establir l’itinerari New Orleans- Chicago, via Memphis, el qual va dur el blues cap a la seva transformació i moment àlgid, entortolligant-se amb el jazz en un nou escenari industrial i social sense precedents. Chicago comptava durant els anys vint amb una població de gairebé tres milions d’habitants i més de vint mil locals d’oci nocturn que permeteren el desenvolupament de grans músics i estils, gràcies als esforços que la “màfia”, finançada entre d’altres negocis per la venda d’alcohol il·legal, va invertir per al desenvolupament de l’escena musical jazzística.

Mezz Mezzrow

A Chicago, el mercat del cànnabis també era dominat pels mexicans i els seus grans clients foren els músics de jazz, entre ells el més emblemàtic Mezz Mezzrow. Mezz era conegut per ser un amant del cànnabis, exaltar-ne les virtuts com a font d’inspiració i talent i per la seva gran admiració pels músics negres de jazz. Louis Amstrong, un dels més celebres defensors del cànnabis, considerava aberrant que s’equiparés l’ús del cànnabis a l’alcohol o altres drogues com l’heroïna. Per concloure l’article, també apuntarem la influència que el Rhythm’n’blues va tenir sobre la creació d’un estil musical molt cannàbic, l’ska, a Jamaica, gràcies a les ràdio-emissores que emetien la música negra dels EUA a l’illa caribenya. L’ús del cànnabis psicoactiu a Jamaica l’introduïren esclaus hindús durant el segle XIX i els nadius jamaicans el començaren a utilitzar i a introduir-lo com a part de la seva identitat i símbol de la lluita de classes.

Com hem pogut observar, el cànnabis i la música popular han viatjat i continuen viatjant junts barrejant cultures i estils musicals d’una manera apassionant. Espero que aquesta breu síntesi us hagi despertat les ganes de saber-ne molt més.

Més informació fent clic aquí i aquí.


[1] Font: Juan Ávila. Blues: la historia avante del mito. Una crónica inédita y jamás revelada. Smashwords. (2017).

[2] Font: Historia del Rock y las drogas. Harry Sapiro. MA NON TROPO Ed. (2010).