Mentre a fora la neu es fon

Fa fred. Molt de fred. Diuen que potser nevarà.

Arribes a casa. T’estàs pixant. Corres al lavabo i descobreixes la dona del mirall. L’observes. Botó a botó, es descorda l’abric i el deixa lliscar; cau a terra, adoptant una postura humana, com de súplica. En treure’s la gorra de llana t’adones que aviat s’haurà de tornar a tapar els cabells blancs. Es desfà la trena i esbossa un somriure, sense aconseguir gaire més que una ganyota lamentable. Titubeja, com si tingués alguna queixa, però finalment calla. Té els llavis massa fins, penses. Temorosa, apuja la mirada i topa amb uns ulls que l’interroguen i l’increpen, fins que, abatuda, allibera un gemec que t’esquinça per dintre.

Pregues a la dona del mirall que et concedeixi una treva, però, sense parpellejar, etziba com t’has pogut quedar embarassada, estúpida? Com un dard enverinat, la pregunta et paralitza i apartes la mirada. Li observes les aletes del nas, que es dilaten en agafar aire, i les arrugues, al costat dels ulls, que et recorden com d’absurda és la situació en què et trobes. No et cal seguir. Coneixes cada taca d’una pell ja no tan terça, els pits una mica caiguts i els malucs amples, fruit de maternitats passades.

Aprofites quan s’ajup a recollir l’abric per sortir del seu camp visual mentre penses que té raó, que li has de dir a ell i que has de fer alguna cosa. És el meu cos!, crides i, com si totes les dones que mai no han pogut escollir fossin al teu darrere, afegeixes que faràs el que et doni la gana. Encara amb el puny alçat mires la dona del mirall, i la trobes ridícula. Tens més de quaranta anys, li retreus, com has pogut ser tan burra? I ara, què? Vols tenir un altre fill? Quan li diràs? De sobte entens el que de veritat et bloqueja. Si li expliques, no podràs decidir en llibertat, i això, et fa sentir miserable.

Surts al balcó i encens una cigarreta. Has deixat de fumar, i aquestes petites concessions et semblen un autèntic llibertinatge. Deixes que la mirada es perdi per l’àtic del davant. Hi viuen una parella d’avis que sempre passegen agafats de la mà. Et dius que potser la veïna també es va quedar embarassada i, que potser, tampoc mai no ho ha explicat a la seva parella.

No t’adones que neva. Fas una calada, l’última, et promets, i vas cap al llit amb l’esperança de dormir una estona.

Entreobres els ulls. Omples els pulmons amb l’aire fred de l’estança. El dia es vesteix d’aquella llum esmorteïda, com indecís, incapaç de triar encara entre un dia gris o un d’assolellat. Recordes que ahir van dir que potser nevaria, i t’aixeques amb l’esperança de trobar un paisatge alpí a l’altra banda. Si està tot blanc, li ho explico, se t’acut, mentre notes pressió al baix ventre.

Esquives la dona del mirall i fas pipi a les fosques. Penses en ell, i en com et fa riure. Merda, precisament ara, et dius. Fa setmanes que dubtes, però no trobes motius per deixar-lo. T’has allunyat altres vegades i, sense adonar-te’n, has trobat cada cop el camí de tornada. No sé què té que m’enganxa, confesses, incapaç d’entendre que és la manca de lligams el que et fa sentir tan còmoda. Saps que explicar-li-ho és el correcte. També saps, que si ho fas, et deixaràs convèncer per fer el que a ell li convingui. Però aquest cop no va de marxar o no el cap de setmana, o d’anar o no a sopar amb els pares. Per sort, ja has passat per massa històries, per massa braços. I fa temps que has après a no fer el correcte i a estimar-te una mica.

Mentre a fora la neu es fon, bruta i oblidada al xamfrà obac de sota casa, decideixes que avui, sí. Avui et faràs la prova.