Les lleis immutables del màrqueting i les eleccions del 21-D

L’any 1993, els consultors de màrqueting de grans empreses, Al Ries i Jack Trout, van publicar el llibre The 22 inmutable Laws of Marketing, on es fixa la importància del posicionament d’una marca o un producte i el seu èxit en el mercat. Des d’aleshores aquest llibre s’ha convertit en el manual de capçalera de moltes empreses i, fins i tot, dels assessors dels polítics. Un examen exhaustiu d’aquestes lleis ens pot ser molt útil per analitzar les eleccions del 21D.

Encara que són unes eleccions il·legítimes que han estat tretes amb un fòrceps d’un article de la constitució espanyola (el 155, que de cap de maneres permetia cessar el govern ni dissoldre el Parlament de Catalunya) ha aconseguit que tots els partits catalans s’hi presentin. De fet si les hagués convocat el president de la Generalitat no hauria tingut el mateix efecte mobilitzador. D’una banda -i sigui dit de passada- Puigdemont no les hauria pogut convocar si volia ser coherent amb la llei de transitorietat que l’obligava a respectar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. D’altra banda, probablement alguns partits –com per exemple la CUP- no s’haurien presentat a unes eleccions autonòmiques.

En primer lloc, segons la vuitena llei immutable del màrqueting, la de la dualitat, “a la llarga cada mercat es converteix en una carrera de dos participants”. En el món comercial podríem trobar multitud de binomis comercials que confirmen aquesta llei (Coca-Cola/Pepsi, Nocilla/Nutella, Cola-Cao/Nesquik, Visa/Mastercard…). En aquestes eleccions i, també a causa de la imposició forana d’aquesta convocatòria, s’ha produït un efecte catalitzador que ha separat els partits que s’hi presenten en dos blocs diàfans: d’un cantó un grup partidari de la independència de Catalunya (JuntsxCat, ERC i la CUP) i de l’altre, el dels que desitgen continuar dins de l’Estat espanyol encara que amb graus de vinculació diversos (C’s, PSC-PSOE, PP i Catalunya En Comú-Podem). Donades les circumstàncies d’aquesta convocatòria el denominat “eix nacional” serà un element clau a l’hora de decidir les preferències dels votants, malgrat que alguns partits no s’hi sentin gens còmodes i insisteixen en parlar de l’eix social. Així, el PSC-PSOE vol acomiadar Puigdemont perquè no ha fet les coses bé i Catalunya En Comú-Podem, per boca de la seva portaveu, Elisenda Alamany, ha dit a La Vanguardia que “estas elecciones no han de ser un plebiscito”. Sigui com sigui els vots d’aquests dos blocs (independentisme, unionisme) seran els que es comptaran la nit del 21D, tant a nivell de l’Estat espanyol com a nivell internacional.

En segon lloc, ha funcionat la llei de la divisió, la desena, que diu “amb el temps, una categoria es dividirà per convertir-se en dues o més categories”. Per exemple, si ho comparem amb les càpsules de cafè, en el món independentista podrem votar la càpsula independentista històrica Nespresso Ristretto (ERC), una un capsula nova i innovadora tipus Dolce Gusto Cappuccino (JuntsxCat) o unes noves capsules compostables ecològiques de Biodeé Piú Aroma que podrien ser representades per la CUP. En principi, la presentació en tres llistes independentistes no és negatiu ja que segueix el que se sol aconsellar a l’hora de fer una inversió o, com m’alliçonava la meva àvia Leonor: no s’han de posar mai tots els ous al mateix cistell. D’aquesta manera, els votants podran triar diverses opcions i gradacions d’identificació nacional o social i no es perdran tants vots, com en una o dues llistes.

El President de la Generalitat a l’exili, el Molt Honorable Carles Puigdemont, té clara la cinquena llei –de la percepció- que diu que “el principi més poderós de màrqueting és tenir una paraula a la ment dels clients”. Els votants catalans i -fins i tot els seus oponents polítics unionistes que intenten evitar que se’l tracti de president- saben que ell és el president de la Generalitat. És, de facto, el president legítim de Catalunya. Aquest principi tan poderós és exclusivament seu i només el pot fer servir ell. Fins i tot, en cas que no guanyés les eleccions seria lògic la seva restitució pública en el càrrec. Probablement, fins i tot Esquerra Republicana l’acceptaria com a president si guanyés la llista d’ERC, encara que probablement es pactés un relleu al cap d’un termini prudent. Per tot això, el President Puigdemont, ha jugat aquesta carta fins i tot sobrepassant el seu propi partit, el PDECat, amb una llista molt àmplia i diversificada, la de JuntsxCat. La premsa ho ha anomenat l’efecte president, la llista del president… Un president que, amb el seu cessament i amb la intenció gens dissimulada d’empresonar-lo, l’han volgut humiliar profundament. L’exili europeu del president (imitant d’alguna manera l’exili de Macià), és una molt bona estratègia comunicativa ja, contínuament, la seva imatge es “re-grava” a la ment dels votants i això fa que sigui una basa electoral molt atractiva, com demostra el seu cartell electoral: “Puigdemont, el nostre President”.

L’estratègia d’ERC i del Vicepresident, l’Honorable Oriol Junqueras, ha estat molt diferent. Ell ha optat per quedar-se i la conseqüència immediata ha estat el seu empresonament. Podríem dir que s’acostaria més a la mitologia de Companys que no pas a la de Macià. La marca genuïna de l’independentista d’ERC està clara pels votants, però s’ha de reforçar amb percepcions de sentimentalisme simbòlic. Segueix l’estratègia de la tercera llei, la de la ment, que diu que “és millor ser el primer a la ment que el primer en el punt de venda”. Encara que les circumstàncies judicials impedeixin a Junqueras fer campanya i, per tant, no ser en el punt de venda (la campanya) la majoria de catalans el tenen en el seu pensament. L’empresonament i la voluntat d’humiliació de l’Estat, lògicament, provoca un increment de l’empatia dels votants i fa que sigui un percepció amb molt de ganxo electoral. Però amb això no n’hi prou per engrescar un electoralat independentista que està amb una mena de depressió postpart republicana després del fets d’octubre. Per això s’ha obert a nous col·lectius progressistes incloent a les llistes, per exemple, l’activista Ruben Wagnesberg de Casa Nostra-Casa Vostra que s’ha mobilitzat pels refugiats. El lema que faran servir a la campanya insisteix en els aspectes emocionals: “La democràcia sempre guanya”.

La CUP, en canvi, vol seguir la sisena llei, la de l’exclusivitat, que diu que “dues empreses no podem tenir la mateixa paraula a la ment dels clients”. La CUP dins el bloc independentista es presenta com l’única formació que vol defensar la República de manera unilateral i també pensa en la 21a llei, la de l’accelaració, que diu “que els programes que triomfen no es construeixen sobre novetats, sinó sobre tendències”. L’antiautoritarisme, les lluites socials al carrer, l’ecologisme, el feminisme… són tendències que la CUP recull sovint en les seves actuacions polítiques. Per això parlen de la “força de la gent” que fa funcionar o estimba les furgonetes per poder ballar el mambo de la independència. Per establir la seva voluntat de desllorigador de la república fan servir: #destapem21D.

En tercer lloc, en el món unionista també hi ha dues subdivisions. Una de les parts, és la dels partidaris de xarops més contundents, com es va demostrar en el seu entusiasme per la repressió de l’1 d’octubre i el seu suport incondicional al 155 i que estarien representats pel PP, C’s i el PSC-PSOE. A l’altra banda, tindríem Catalunya En Comú-Podem que, defensant l’statu quo constitucional espanyol, són partidaris d’obrir -sense presses- un procés constituent amb tots els pobles d’Espanya per tal que els catalans se sentin còmodes en el nou Estat espanyol reformat.

Dins del grup de la confraria unionista del 155 és evident que també hi ha diverses sensibilitats, però hi ha una unitat d’acció política, pràctica, legal i judicial dirigida a lluitar contra l’independentisme. L’estratègia comercial és la mateixa que va seguir la marca líder de vodka Smirnoff als EUA de l’empresa Heublein davant dels atacs d’una alta marca, Wolfschmidt, que els guanyava quota de mercat.

Aquest estratègia que s’estudia a les escoles de màrqueting, explica que en lloc de baixar el seu preu de l’ampolla en un dòlar per lluitar contra la competència, va crear dues noves marques amb gustos similars: la Relska per competir directament amb els mateixos preus que Wolfschmidt i, una altra també nova, Popov, amb un preu inferior a Wolfschmidt. Això els va permetre augmentar els preus de la vodka Smirnoff i situar-la en una posició més d’èlit, mentre les altres marques populars competien en el mercat. Amb l’aplicació del 155, el PP ha aconseguit crear una mena de capa de invisibilitat de Harry Potter per passar de puntetes sobre la trama de corrupció del seu partit (com el cas Gurtel) i les altres dues altres marques més blanques de l’unionisme (C’s i PSC-PSOE) l’ajuden en l’estratègia d’acabar amb l’independentisme a Catalunya.

En aquesta banda unionista i de hooligans del 155, s’ha de remarcar l’estratègia de diferenciació que ha volgut imprimir el PSC-PSOE, que s’ha basat en la llei de la categoria que diu que “si vostè no pot ser el primer en una categoria, n’ha de crear una de nova que pugui ser la primera”. El PSC-PSOE i Iceta són conscients que no són la marca original de l’espanyolitat a Catalunya (que sí que la representen PP i C’s). Per això han creat una nova marca amb Units per avançar (responsables de la liquidació d’Unió Democràtica) per intentar vendre una espanyolitat envernissada de progressisme i d’una catalanitat light, zero o sense calories. Curiosament s’anomenen el partit del seny i de la reconciliació quan de fet han estat la coartada necessària “d’esquerres” per aplicar el 155. La utilització del mateix eslògan que va fer servir Duran a les eleccions del 2015 , és una mostra d’aquesta voluntat: “Solucions. Ara, Iceta”.

L’estratègia unionista edulcorada amb estèvia federitzant de Catalunya En Comú-Podem s’ha mogut entre dues aigües: “ni DUI, ni 155”. Però malgrat que diuen que ells són els únics que trenquen “els blocs, les frontisses”, és evident que els seus vots seran comptats com a unionistes, com ja ho van ser a les eleccions del 27S del 2015. Simplificant, es podria dir que són “En Comú-No podem ser independents” ja que segons ells un Estat espanyol sense Catalunya encara seria més conservador i del PP.

D’alguna manera, com que fan tan d’autobombo d’aquesta argumentació, reafirmen la 20a. llei que diu que “sovint, la situació és la contrària de com es publica a la premsa”. Al mateix temps, la seva praxi electoral està massa condicionada pels seus bons resultats a les eleccions espanyoles i de la llei de l’èxit que diu que “L’èxit sol precedir l’arrogància i l’arrogància el fracàs”. La famosa piulada d’Ada Colau demanant que els presos polítics sortissin en llibertat “perquè donin la cara perquè també volem que donin explicacions a la ciutadania” és una mostra d’una certa arrogància i, fins i tot, de cinisme, per boca d’una dirigent que vol representar l’esperit de la nova política. El seu lema de campanya que diu “Tenim molt en comú!” és molt esotèric ja que no sap amb qui tenim tantes coses en comú.

En definitiva, però, la diferència fonamental entre un procés electoral i la compra d’un producte és que només podem emetre un sol vot i, per tant, s’ha de triar obligatòriament una sola llista política. Per això, els resultats electorals del 21 de desembre són una gran incògnita.

Serà, però, com diu la 4a llei, “no una batalla de productes, sinó una batalla de percepcions” i triomfaran aquelles llistes que siguin capaces de clarificar una idea bàsica i senzilla a la ment dels clients. Aquella idea o percepció més poderosa que estigui a la ment dels votants serà la que decidirà, en última instància, els resultats dels que vagin a votar. No serà, però, com en d’altres ocasions electorals, una decisió rutinària sinó que la majoria dels electors sense excepció (independentistes, unionistes, federalistes light…) són conscients que el seu vot serà transcendental per decidir la restitució de l’autogovern, la rehabilitació dels encausats, empresonats i exiliats i per al futur immediat de les properes generacions.

El votant haurà decidir en primer lloc si opta per formacions independentistes o unionistes. Si es decanta per formacions independentistes o per fer un acte de reafirmació nacional en contra de l’aplicació de l’article 155 i dels processaments. Després haurà de decidir si es decanta per la llista “transversal” del president Puigdemont JunstsxCat, de la solvència independentista contrastada d’ERC i d’Oriol Junqueras o la radicalitat republicana i social de la CUP. La base d’aquests votants no és gens menyspreable. S’han de tenir en compte, com a votants potencials d’aquestes formacions, els 2.044.038 votants del sí al referèndum de l’1 d’octubre més una part proporcionals dels 700.000 votants potencials de les taules clausurades.

Si el votant opta per formacions unionistes, primer hauria de discriminar si s’està d’acord amb aquelles formacions que han donat un suport a l’aplicació de l’article 155 o no. Si s’és un entusiasta del 155 podran optar per l’unionisme oficialista del PP amb un eslògan molt explícit “España és la solución” o de l’unionisme vengatiu i sauvage de C’S amb un eslògan contra el referèndum “Ara sí votarem” (amb falta d’ortografia incorporada) . Si s’ha acceptat l’aplicació del 155 com un correctiu o com un mal menor, probablement s’optarà per la indefinició nacional del PSC-PSOE.

La base electoral d’aquests partits unionistes i responsables de l’aprovació i aplicació del 155 representarien 1.712.133 vots que són els que van aconseguir aquests partits més els votants d’Unió en les eleccions de 2015.

Si en canvi s’és un unionista federalitzant i partidari d’un procés constituent i contrari a l’aplicació del 155, es decantarà per Catalunya En Comú-Podem. La base electoral d’aquest grup estaria en un forquilla que aniria entre els que van votar no (177.547 votants) i en blanc (44.913 votants) en el referèndum de l’1O i les 364.000 persones que van votar CSQP el 2015. De fet, els resultats d’aquesta llista serà una de les grans incògnites d’aquestes eleccions.

En relació als resultats del 21D, segur que es complirà la primera llei immutable del màrqueting que diu que “és millor ser el primer que no el millor”. Així, el resultat anhelat per les forces independentistes és aconseguir guanyar en escons i en vots i d’aquesta manera revertir la repressió, restituir la Generalitat i esperar un cert reconeixement europeu i internacional. Altres escenaris poden significar governances asimètriques, segons diverses sumes possibles: PEDCAT+ERC, ERC+CUP, ERC+Catalunya En Comú-Podem…

El resultat oposat seria que les forces unionistes i partidàries del 155 (PP, C’s i PSC-PSOE) sumessin un majoria absoluta dels escons. Aleshores això significaria la ratificació de la repressió, la intervenció de l’estat, el trasllat de les obres a Xixena… També pot passar que no guanyin en escons i que necessitin el suport actiu o passiu (amb l’abstenció) de Catalunya En Comú-Podem.

En síntesi, podem dir que, en aquestes eleccions del 21D, el votant-consumidor tindrà un gran protagonisme, ja que com diu la llei de la singularitat: “En cada situació, només una jugada produirà resultats substancials”. Benvinguts, doncs, al supermercat de la democràcia.